Cervera, 'La ciutat màgica' de Carles Cepero: BALADA DE LES CAMPANES DE CERVERA
Balada de les campanes de Cervera
Si mai jo m'oblidés
de vosaltres, campanes de Cervera,
que no senti jamai la fetillera
cançó del vent entre les rames pres,
ni la veu dels infants o l'aigua clara,
ni la paraula de l'amic ni, encara,
no res més, ciutat meva, no res més!
Quan, a punta de dia, a la Segarra,
l'aire és un vidre de Murano i van
falsies i coloms voletejant
i es desperten les roses i la parra
que en dolça olor es desfan...
Quan el sol, a les dotze, fa reviure
la pedra antiga, els arbres del torrent
i els trossos on el vent podria escriure
versos madurs de vinyes i forment...
Quan el capvespre arriba i la germana
marinada se'ns fica a cada llar,
i el Coll de les Savines veu la plana
de cereals que onejen com la mar...
Quan a la nit, encís i meravella,
fada nit, clara nit plena d'estels,
la lluna argent cenyeix, com una anella,
la ciutat que fa olor de lliri i mels...
sempre, tothora, hi ha aqueixes campanes
omnipresents!
sempre hi ha un so que l'ànima ens captiva,
la sonora esperança sempre viva
d'unes notes que neixen i que tornen
a renàixer i a fer-se sentiment,
com salmòdies al temple que retornen
a oir-se novament!
I sigui albada o àngelus,
oració, el d'encordats, el bilandó,
el vol desmesurat de festa grossa
o el plany per un difunt;
sigui quin sigui el vostre cant, campanes
de l'alt sumzit solemne,
de l'harmonia quieta,
de la pregària adolorida sou
la veu d'aqueixa mítica Cervera
de les campanes de Santa Maria
que van florint tostemps i cada dia
al petri brot del nostre campanar!
Poseu-vos com segell al nostre cor,
poseu-vos com segell al nostre braç
i submergiu-nos en el món fantàstic
de llum i flor, de notes i harmonia,
d'olors de barballó i de satalia,
de misteri i dels arcs de punt d'ametlla
que són el somni gòtic de la Cervera nostra,
la de l'orgue de bronze... Ai, las, campanes!
ai, vents que sou la mostra
d'un cel florit que acaba d'esclatar!
Perquè al silenci també hi sou... Quan alta
la lluna -ver argent- deixa a les pedres
antigues mil guspires
subtils, com de zafir,
viu el ressò per la ciutat dormida
i, si pareu atentament l'oïda,
el sentireu cantar...
Madona Santa Maria:
guarda'ns als cerverins el càntic que ens encisa,
guarda'ns, Senyora, el nostre campanar
i foragita a aquells que no l'entenen
i el volen fer callar...
Si no hi ha enlloc del món d'altres campanes
com les nostres, no les hem d'estimar?
Les vam sentir al bressol; feu que algun dia
-quan l'hora arribi- Déu ens faci el do
de deixar aquesta terra en companyia
del toc del bilandó!
Si mai jo m'oblidés
de vosaltres, campanes de Cervera,
que se m'assequi el nervi de l'oïda
i no senti mai més, mai a la vida,
ni l'aigua a la riera,
ni el vent entre les fulles
ni el cant d'un flabiol!
de vosaltres, campanes de Cervera,
que no senti jamai la fetillera
cançó del vent entre les rames pres,
ni la veu dels infants o l'aigua clara,
ni la paraula de l'amic ni, encara,
no res més, ciutat meva, no res més!
Quan, a punta de dia, a la Segarra,
l'aire és un vidre de Murano i van
falsies i coloms voletejant
i es desperten les roses i la parra
que en dolça olor es desfan...
Quan el sol, a les dotze, fa reviure
la pedra antiga, els arbres del torrent
i els trossos on el vent podria escriure
versos madurs de vinyes i forment...
Quan el capvespre arriba i la germana
marinada se'ns fica a cada llar,
i el Coll de les Savines veu la plana
de cereals que onejen com la mar...
Quan a la nit, encís i meravella,
fada nit, clara nit plena d'estels,
la lluna argent cenyeix, com una anella,
la ciutat que fa olor de lliri i mels...
sempre, tothora, hi ha aqueixes campanes
omnipresents!
sempre hi ha un so que l'ànima ens captiva,
la sonora esperança sempre viva
d'unes notes que neixen i que tornen
a renàixer i a fer-se sentiment,
com salmòdies al temple que retornen
a oir-se novament!
I sigui albada o àngelus,
oració, el d'encordats, el bilandó,
el vol desmesurat de festa grossa
o el plany per un difunt;
sigui quin sigui el vostre cant, campanes
de l'alt sumzit solemne,
de l'harmonia quieta,
de la pregària adolorida sou
la veu d'aqueixa mítica Cervera
de les campanes de Santa Maria
que van florint tostemps i cada dia
al petri brot del nostre campanar!
Poseu-vos com segell al nostre cor,
poseu-vos com segell al nostre braç
i submergiu-nos en el món fantàstic
de llum i flor, de notes i harmonia,
d'olors de barballó i de satalia,
de misteri i dels arcs de punt d'ametlla
que són el somni gòtic de la Cervera nostra,
la de l'orgue de bronze... Ai, las, campanes!
ai, vents que sou la mostra
d'un cel florit que acaba d'esclatar!
Perquè al silenci també hi sou... Quan alta
la lluna -ver argent- deixa a les pedres
antigues mil guspires
subtils, com de zafir,
viu el ressò per la ciutat dormida
i, si pareu atentament l'oïda,
el sentireu cantar...
Madona Santa Maria:
guarda'ns als cerverins el càntic que ens encisa,
guarda'ns, Senyora, el nostre campanar
i foragita a aquells que no l'entenen
i el volen fer callar...
Si no hi ha enlloc del món d'altres campanes
com les nostres, no les hem d'estimar?
Les vam sentir al bressol; feu que algun dia
-quan l'hora arribi- Déu ens faci el do
de deixar aquesta terra en companyia
del toc del bilandó!
Si mai jo m'oblidés
de vosaltres, campanes de Cervera,
que se m'assequi el nervi de l'oïda
i no senti mai més, mai a la vida,
ni l'aigua a la riera,
ni el vent entre les fulles
ni el cant d'un flabiol!
'La ciutat màgica', 1992
Fotografia de Ricard AS, extreta de http://ras263.blogspot.com.es/2010/07/qui-far-sonar-les-campanes.html
Comentaris