El #patrimoni festiu català: LA #IMATGERIA FESTIVA @PatrimoniGenCat




D’origen incert, probablement gegants i bestiari festiu formaven part d’antics rituals teatralitzats, lligats a la mitologia i a creences atàviques del poble. No obstant això, els primers documents sobre imatgeria festiva no apareixen fins a l’edat mitjana, amb les cròniques de les processons de Corpus i de les efemèrides institucionals de l’època. L’església va institucionalitzar al segle XIII la festa de Corpus, dedicada a l’hòstia consagrada com a símbol del cos de Crist, i la va universalitzar a tot el món cristià el 1317. Tres anys després, el 1320, ja es tenen notícies de la processó de Barcelona. Els gegants i les bèsties festives, provinents de les creences del poble, van ser convenientment cristianitzats per l’església i incorporats a la processó amb la finalitat pedagògica de transmetre la història sagrada a la població.

Així, el gegant representava Goliat o Samsó, la mula acompanyava Balaam, els cavallets formaven part de l’entremès de Sant Sebastià o el drac anava amb santa Margarida. Alguns d’aquells primers animals festius com el fènix o l’elefant, dels quals se sap ben poc, van tenir una vida efímera a les processons, probablement per la dificultat de trobar-los una identificació bíblica adequada als interessos de l’església.

El primer gegant documentat és barceloní, data del 1424 i surt citat en el ‘Llibre de les Solemnitats de Barcelona’. En un protocol que enumera els participants a la processó, hi consta ‘Lo rey David ab lo giguant’ i en el mateix document, pel que fa a bestiari, hi surten l’àliga, la víbria, la mula i el drac. Probablement aquest bestiari ja existia abans, però no se’n conserva cap documentació que ho confirmi. Hi ha, però, algunes excepcions. Per exemple, la ciutat de Barcelona va enviar una àliga i una víbria per participar a les festes de coronació del rei Martí l’Humà a Saragossa, el 1399.

Entre tot el bestiari, l’àliga tenia una importància especial per la funció protocol·lària i no pertanyia a cap gremi sinó directament a la ciutat. El càrrec de ballador de l’àliga es treia per oposició. El ball de l’àliga estava revestit de la màxima solemnitat, com encara avui es pot veure en poblacions com Berga o Solsona, i era el principal obsequi que es podia oferir a un visitant il·lustre o a una persona que es volia honorar.

La representativitat dels gegants ha canviat al llarg del temps. A mitjan segle XVI apareixen les gegantes. Les primeres estan documentades a Tortosa i Girona i es pot suposar que en aquell moment aquests personatges ja no eren bíblics. El 1601 es va celebrar la processó per la beatificació de sant Raimon de Penyafort a Vilafranca del Penedès i va aparèixer el primer gegant amb nom propi, que representava el moro Ferragut, l’adversari de Rotllà a Roncesvalls, en el poema èpic ‘Cançó de Rotllà’. També per la mateixa efemèride, però en una de les processons que es van fer a Barcelona, concretament la de la parròquia del Pi, les cròniques destaquen un gegant fet de cartró. Si s’incidia tant en el material amb el qual estava fet era perquè es tractava de la primera vegada que s’utilitzava.

El segle XVIII va ser fatídic per a la imatgeria festiva. La repressió de Felip V després de la guerra de Successió i el decret de Nova Planta del 1716 van significar l’expropiació del patrimoni dels gremis, dels quals depenien la major part d’aquestes figures. La festa de Corpus, totalment dirigida pels ajuntaments filipistes, se’n va ressentir. La difícil situació que es vivia i la poca cura de les autoritats de l’època van motivar que moltes figures es fessin malbé o acabessin abandonades a les dependències municipals. A poc a poc, es van recuperar de la mà de les confraries, però al darrer terç d’aquell segle l’arquebisbe de Tarragona va promulgar diverses prohibicions i una capitular de Carles III va prohibir la presència d’imatgeria festiva a les processons.

Els nans i els capgrossos són un cas a part dins de la imatgeria festiva. Conceptualment són màscares i permeten la dramatúrgia dels portadors. Mentre que el mot ‘capgròs’ no apareix fins al segle XVIII, ja al XV es pot trobar l’expressió ‘carasses’ i per la descripció que se’n fa es tracta de capgrossos. Fins al segle XIX mantenien sempre una aparença grotesca i el seu paper era divers, des de conjunts uniformes, com els nans de Manresa o d’Olot, fins a la comparsa de Tarragona, que representa els personatges de la societat tarragonina, tots del segle XIX. Altres tenien una funció de servei d’ordre com els macers de Solsona o representaven una família com els de Vic. També tenien la funció d’obrir pas als gegants armats de xurriaques. El Cap de Llúpia de Vic, el Berruga de Figueres i el Lligamosques d’Olot són els més característics amb aquesta funció.

Al segle XIX es va produir una remuntada pel que fa als gegants, si bé sense l’esplendor anterior, mentre que el bestiari que va sobreviure, escadusser comparat amb els gegants, el van conservar poques poblacions. Els nous corrents de pensament i l’incipient municipalisme van donar lloc a l’aparició de la festa major, que convivia amb la processó de Corpus. Ambdues celebracions compartien figures festives. En aquell moment, els gegants van adquirir el paper de representants de la població a la qual pertanyien, com a imatge del passat, lligada als ideals impulsats per la Renaixença. Les gegantes, en canvi, pel que escriu el Baró de Maldà al ‘Calaix de sastre’, a final del segle XVIII canviaven d’indumentària cada any i feien d’aparador dels nous corrents de la moda tant de vestir com de pentinat. Aquest costum es va mantenir en moltes poblacions fins a la dècada de 1920.

El 1902, Barcelona va organitzar, amb motiu de les festes de la Mercè, el ‘Concurs de gegants i monstros tipichs’, la primera gran trobada de gegants i bestiari. La seguirien, amb la diferència que només hi participaven gegants i nans, Sabadell el 1930, Terrassa el 1950 i Tarragona el 1951. A partir d’aquell any, aquestes trobades van ser freqüents. No obstant això, la festa major barcelonina era l’única de caire anual. Durant tot el segle XX, el bestiari es va mantenir estable i va augmentar poc, mentre que els gegants i els nans van proliferar amb els corresponents alts i baixos marcats pels trasbalsos de cada moment històric. Molts gegants van desaparèixer amb la Guerra Civil, però a la postguerra, amb l’impuls del franquisme a la festa de Corpus, se’n van adquirir de nous, això sí, la majoria representant els Reis Catòlics, com a símbol de la unitat d’Espanya.

L’arribada de la democràcia i la recuperació, fins i tot reinvenció, de les festes i tradicions, va ser un revulsiu per a tota la cultura popular i també per a la imatgeria festiva. L’any 1982 van coincidir tres esdeveniments clau pel que fa als gegants: el 1r Congrés de Cultura Tradicional i Popular, la 1a Trobada Internacional de Gegants a Matadepera i la participació de gegants a la cerimònia inaugural dels mundials de futbol al Camp Nou.

Dos anys després començava una nova etapa i es creaven les primeres federacions de gegants: l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya i la Coordinadora de Geganters de Barcelona. Moltes poblacions que n’havien tingut els van recuperar i moltes altres que no en tenien tradició van fer-ne de nous. La xifra de gegants existents l’any 1980 no arribava al mig miler i actualment supera els 3.500.

A partir de la dècada dels vuitanta van començar a ser habituals les trobades. Un fet que va ajudar que fossin més populars va ser que, fins aleshores, els gegants eren duts per bastaixos a sou i en la nova etapa era la ciutadania la que es constituïa en associacions sense ànim de lucre per fer ballar els gegants durant tot l’any. El 1985, l’Associació de Colles Geganteres de Catalunya instituïa la Ciutat Gegantera de Catalunya, la gran trobada anual de gegants.

El bestiari va experimentar un creixement paral·lel al dels gegants però més lent. També se’n van crear associacions, però no es federarien, amb el nom d’Agrupació de Bestiari Festiu de Catalunya, fins al 1996. La invenció del correfoc de les festes de la Mercè l’any 1981 i l’augment de colles de diables van anar lligats al bestiari de foc. Per una banda es van recuperar bèsties com la víbria, el lleó o el basilisc, que feia segles que havien desaparegut, i per una altra van proliferar els dracs, mulasses, bous i cavallets, i han sorgit noves bèsties com serpents, dinosaures o truges, entre altres.

A partir de la dècada de 1980 es van fer capgrossos com a homenatge a personatges populars, amb el conjunt de Terrassa, iniciat el 1981, com a destacat. En aquesta població del Vallès se’n fa cada any un de nou per honorar un terrassenc. La població de capgrossos de Catalunya s’estima en uns 15.000. L’any 2000 va tenir lloc la primera Trobada Nacional de Capgrossos de Catalunya, que se celebra amb caràcter biennal.

Les figures festives cobreixen la pràctica totalitat de la geografia catalana. Avui representen un important actiu d’associacions de cultura popular i han esdevingut un element representatiu de la identitat local.


Imatge extreta de http://www.bergaresort.com/events/event/patum-festes-de-corpus/

Text extret de http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/

Comentaris