Cervera, 'La ciutat màgica' de Carles Cepero: LES FORQUES
Les Forques
De forques
en altres llocs va haver-n'hi
que al turó de Capell...
i a dintre vila, on feien
més nosa que servei
-segons diuen les cròniques
que ens vénen d'aquell temps-.
Tanmateix, algun dia
nostre senyor el Veguer
es va sentir poeta
-i home pràctic també-
i va copsar la imatge
d'aquell turó ressec
amb tres forques alçades
retallant-se en el cel
i tres penjats alhora,
balancejant-se al vent;
va veure que faria
bonic que, amb els paers,
anés en el seguici
dels reus, seguir els senders
vorejats de fonoll i farigola
i a la fi contemplar com es complia
la justícia del Rei, mentre s'oïa,
en l'aire quiet, d'un frare el prec darrer!
I així mentre el sistema de la forca
va estar de moda... Els segles van passar,
es van podrir les fustes que hi quedaven
i la terra sofrent, seca i eixorca,
va reflorir en les herbes que l'anaven
cobrint a poc a poc... hi van tornar
petits insectes i els ocells cantaires,
la freda marinada se'n va endur
els fantasmes dels morts i els negres aires
i res hi va quedar que no fos flaires
de les herbes, ocells i el sol que lluu
sobre els camps i, a la nit, la lluna clara,
senyora dels estels!
El turó de Capell no és res més, ara,
que una corba suau damunt dels cels!
I per a mi, endemés, una fragància
constant, el càntic de la vida nova
quan som enamorats, quan la substància
més íntima de tot, el cor la troba
en el misteriós encís d'una mirada,
d'uns llavis que ens somriuen... perquè allí,
al camí de les Forques, la diada
que hi van plantar una Creu, m'hi van florir
versos i roses, nards i violetes,
quan em va dir que sí!
que al turó de Capell...
i a dintre vila, on feien
més nosa que servei
-segons diuen les cròniques
que ens vénen d'aquell temps-.
Tanmateix, algun dia
nostre senyor el Veguer
es va sentir poeta
-i home pràctic també-
i va copsar la imatge
d'aquell turó ressec
amb tres forques alçades
retallant-se en el cel
i tres penjats alhora,
balancejant-se al vent;
va veure que faria
bonic que, amb els paers,
anés en el seguici
dels reus, seguir els senders
vorejats de fonoll i farigola
i a la fi contemplar com es complia
la justícia del Rei, mentre s'oïa,
en l'aire quiet, d'un frare el prec darrer!
I així mentre el sistema de la forca
va estar de moda... Els segles van passar,
es van podrir les fustes que hi quedaven
i la terra sofrent, seca i eixorca,
va reflorir en les herbes que l'anaven
cobrint a poc a poc... hi van tornar
petits insectes i els ocells cantaires,
la freda marinada se'n va endur
els fantasmes dels morts i els negres aires
i res hi va quedar que no fos flaires
de les herbes, ocells i el sol que lluu
sobre els camps i, a la nit, la lluna clara,
senyora dels estels!
El turó de Capell no és res més, ara,
que una corba suau damunt dels cels!
I per a mi, endemés, una fragància
constant, el càntic de la vida nova
quan som enamorats, quan la substància
més íntima de tot, el cor la troba
en el misteriós encís d'una mirada,
d'uns llavis que ens somriuen... perquè allí,
al camí de les Forques, la diada
que hi van plantar una Creu, m'hi van florir
versos i roses, nards i violetes,
quan em va dir que sí!
'La ciutat màgica', 1992
Imatge de Ramon 2011, extreta de http://www.panoramio.com/photo/33885092
Comentaris