'Llegendes de mar (II): ELS VAIXELLS FANTASMES'

ELS VAIXELLS FANTASMES

Dins el llegendari de la gent de mar trobem, com a tema recorrent, els vaixells erràtics que naveguen eternament sense rumb, en els quals o bé no hi ha ni rastre del passatge o bé són plens d’esquelets, uns i altres sempre amb un significat sinistre. Potser l’exemple més popular i estès arreu del món és el «vaixell dels esquelets»: gairebé sempre es tracta d’una nau negra, que es pot reconèixer fàcilment per la gran calavera que llueix com a mascaró de proa i altres elements de la nau que llueixen ossos. S’acostuma a explicar que els esquelets o bé són morts en vida, fent de tripulació fantasma i fent navegar el vaixell, o bé estan immòbils en les seves tasques marineres, com si s’hagués aturat el temps en sec dalt del vaixell. No costa gaire imaginar l’impacte que produeix el fet de trobar en alta mar un vaixell a la deriva, ple de cadàvers sovint per culpa d’una epidèmia. La impressió que produeix en els mariners que aborden la nau és determinant per alimentar la superstició i perquè aquest episodi sigui material de primer ordre per explicar un cop arribats a terra, excitant la imaginació dels oients, que, en fer l’efecte boca orella, multiplicaran de ben segur els detalls macabres. 

En la mateixa línia de vaixells sense rumb, per citar-ne alguns molt generalitzats i que tenen tradició en el llegendari català, un d’ells és el «vaixell de les ànimes», tripulat per les ànimes de la gent de mar que va morir ofegada i que continua navegant. També hi ha el «vaixell negre», fosc tant de casc com de veles i, per tant, d’aspecte molt fúnebre, que navega sense tripulació aparent, lliscant les ones sense ni tan sols inclinar- se; sembla que va carregat d’ànimes en pena condemnades a vagar eternament. Un altre és el «vaixell del Diable», que apareix just abans dels temporals, quan els núvols ennegreixen el cel, com si fos ell el qui portés el mal temps, i quan la tempesta és al seu punt més furiós, s’acosta als vaixells a punt de naufragar com propiciant el naufragi. D’entre tots aquests vaixells erràtics, el més conegut universalment és el «vaixell de l’Holandès Errant», probablement el més popular literàriament i que, segons les diferents versions, beu dels altres vaixells esmentats, de manera que tant el trobem amb ànimes amb pena o amb cadàvers com sense cap mena de tripulació. 

Pel que fa a les barques de mal averany, encara hi ha la «barca de sant Pere», tripulada per jueus contemporanis del sant que, en estar en contra del cristianisme, van ser maleïts per l’apòstol i des de llavors són condemnats a vagar sense rumb i sense mai poder tocar terra. Per acabar-ho d’adobar, la barca és envoltada de flames i només se la pot veure a punt d’alba del dia 29 de juny, diada del sant. 

Dins la mateixa categoria de naus fantàstiques, hi ha variants més del costumari i del refranyer que de la llegenda, com la barca d’en Guillem, «que navega sense timó, vela ni rem», sempre considerada una barca tronada però que és capaç de fer trajectes llarguíssims en poca estona. És més aviat una frase feta amb rodolí que vol expressar el fet d’aconseguir allò es pretenia malgrat no disposar de les condicions necessàries. 

Trobem exemples també d’embarcacions estranyes que poden navegar, sobretot en rondalles, com cossis, bocois, taules… Una barca que no ho és i que també va a la deriva és la capa de Sant Raimon de Penyafort: quan aquest, després de discutir amb Jaume I, va decidir tornar a Barcelona i el rei va impedir que cap barca l’acollís, el sant va posar la capa damunt les ones, hi va plantar el bordó com a pal i va embarcar-hi, fent la travessia de Mallorca a Barcelona en mig dia. Va arribar a la platja on hi ha l’actual plaça del Palau, va deixar la capa a la riba per anar a resar i les ones la van tornar mar endins, on encara navega. Tot aquest episodi, amb la pèrdua de la capa-barca inclosa, estava representat en un relleu a la capella que hi havia dedicada al sant al Pla de Palau i que va ser destruïda al segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal. La capa de Sant Raimon de Penyafort és invocada per la seva fragilitat i, alhora, per la seva velocitat. 

Finalment, cal esmentar una altra tipologia quant a vaixells llegendaris. A tot el Mediterrani es troben conjunts d’illes que són considerats estols de vaixells que, com a càstig o per art de màgia, van ser encantats, restant convertits en pedra, com és el cas de la formació de les illes Formigues, prop de Palamós. Com que justament allí va ser on els vaixells comandats per Roger de Llúria van vèncer l’esquadra francesa, les illes Formigues tant són considerades les naus d’uns pirates que van ser encantats abans d’arribar a costa per obra d’un sant, com les dels francesos que van ser derrotats per Llúria, que enrabiats per la derrota van restar petrificats.

Text de Jan Grau, extret de l'article 'Llegendes de mar. De mar enfora i de mar endins', revista 'Caramella', núm. 17, any 2007.

Imatge extreta de http://www.taringa.net/posts/imagenes/14693548/Un-poco-de-mis-dibujos.html