'Llegendes de mar (I): EL PERILL QUE VE DEL MAR',

El mar és, per ell mateix, un món desconegut, un medi tan acollidor com inhòspit, que tant pot tenir una bellesa serena com terrible. És el rebost inestable on la gent de costa va a proveir-se fins que, capriciosament, esdevé traïdor, impedint que els pescadors tornin a casa. No és accidental que molts dels pobles costaners homenatgin la gent de mar amb un monument a la dona, la figura solitària que al capvespre mira la línia de l’horitzó esperant el retorn dels de casa. El mar és el camí a tot arreu: als bancs de peix, a l’aventura volguda o trobada, a destins propers i a països llunyans; és la porta a territoris inconeguts i a destins imprevisibles. El conegut i, sobretot, el desconegut generen possibilitats infinites que donen peu a llegendes de tota mena, des de les més locals i costaneres fins a les mítiques i popularitzades, entre les quals hi abunden les manllevades de la mitologia grega, amb episodis en què no costa gaire veure que han estat adoptats, per exemple, de l’Odissea, i que segons la tradició popular també van ocórrer a la nostra costa. 

Les llegendes relacionades amb el mar es diversifiquen en dues grans branques: les de terra, encara que relacionades amb el mar, i les que es generen en alta mar. No tenen la mateixa dimensió les llegendes transmeses de mariner a mariner, que aquestes mateixes llegendes explicades a la taverna del port en una taula, a l’entorn d’una conversa regada amb vi o aiguardent, davant d’oients fascinats pel relat. Les creences dels mariners s’alimenten del temor, de la sorpresa i de la superstició; la solitud, en una tripulació jeràrquica i endèmica, accentua les manies i les fixacions. Les mateixes creences i les llegendes d’aquests mariners esdevenen aventures èpiques o fantàstiques quan són explicades a terra ferma. La mateixa llegenda, per tant, varia substancialment en funció de la percepció: la de l’home de mar, en la vivència real o imaginaria, de la de la gent de terra que, àvida de noves sensacions, s’alimenta de les narracions dels mariners. 

D’entrada podríem diferenciar les llegendes relacionades amb el mar, separant-les en funció de la percepció: les de terra com a consum i creença meravellosa absorbida en forma de relat, i la dels mariners, que són situacions viscudes o imaginades, recreades a còpia de recordar- les en la solitud abans esmentada. També de la gent de mar cal diferenciar entre les llegendes dels navegants de llargues travessies i les dels pescadors, movent-se sempre prop de la costa i retornant a terra després de la jornada de pesca.

EL PERILL QUE VE DEL MAR 

Bona part de la costa catalana està clivellada, encara avui, de torres de guaita i de cases fortificades amb talaies o guardioles. Aquestes torres són conegudes popularment com a «torres de moros», perquè tradicionalment són els anomenats genèricament així els qui, arribant per mar, porten el perill: és per això que cal vigilar la presència de veles a l’horitzó. Les incursions de pirates, que acostumaven a ser atacs ràpids amb robatori i segrest, eren més comunes del que pot semblar i han deixat un reguitzell de llegendes al llarg de tota la costa. Al Dietari de la Generalitat, el 13 de juny de 1527, per citar un cas real, consta una incursió de «3 galeres e XIII fustes de moros» que van entrar a la desembocadura del Besòs i van fer cap a Badalona, on «[…] mataren quatre hòmens e se’n portaren passades XXV ànimes […]». 

A tall d’exemple, una d’aquestes incursions de moros a Badalona va solidificar com a llegenda, amb un terrible pirata, real o imaginari, anomenat Catxidiablo. En aquest cas la llegenda acaba bé, perquè si bé els assaltants aconsegueixen robar a les cases dels pescadors, després són repel·lits quan arriben els veïns de dalt la vila. Per tant, en la vida quotidiana, la vigilància permanent a la ratlla de l’horitzó era una constant, de manera que en els punts elevats com el turó de Montgat o la muntanya barcelonina de Montjuïc hi havia guaites. Els pirates significaven un temor permanent, alimentat per les contalles que, explicades vegada rere vegada, redibuixaven pirates terribles, curiosament molt sovint amb noms vinculats amb les barbes: Barbarroja, Barbanegra, Barbasses, Barbamoll, Setbarbes, Barbample, Barbaseca… 

Hi ha també llegendes més o menys romàntiques en què, si bé tenen lloc a terra, un dels protagonistes ha arribat per mar i representen el conflicte de cultures o de religions, en la relació entre una parella formada per un moro i una cristiana o al revés. És el cas de la llegenda de la Torre dels Enamorats, de Caldes d’Estrac, on Fàtima, una princesa mora, arriba de l’altra banda del mar per curar-se amb les aigües termals de la població i en conèixer en Busquets s’enamoren. Per poder veure’s sense ser descoberts, van fer córrer la brama que hi havia fantasmes a la torre i que és el mateix Busquets qui els investiga, així poden mantenir el seu amor en secret, atès que la gent del poble no acceptarien que s’enamorés d’una mora. 

La versió contrària, la trobem per exemple a Sant Pol de Mar, on un moro ric pretén reiteradament la pubilla, però ella sempre el refusa. Finalment, ella deixa clar que no en vol saber res, llençant a terra, en una trencadissa, l’almorratxa d’aigua d’olor que ell li ha regalat. Aquesta llegenda es recrea amb la Dansa de l’Almorratxa i també en el ball de la parella de gegants de la població, que representen els personatges de la llegenda. És una tipologia de llegenda que també la trobem terra endins, i el concepte ‘moro’ l’hem d’interpretar com a genèric, aplicant- li el concepte de foraster vingut de lluny, i ja que l’episodi succeeix a la costa, és evident que el foraster ha vingut per mar. De fet, s’interpreta per defecte que els moros viuen més enllà del mar i sempre arriben navegant.

Text de Jan Grau, extret de l'article 'Llegendes de mar. De mar enfora i de mar endins', revista 'Caramella', núm. 17, any 2007.

Imatges extretes de http://www.picstopin.com/190/dibujos-de-olas-del-mar-dibujo-a-colores/http:||dibujosbonitos*com|dibujos|olas-del-mar-dibujo*2*png/ i de http://johnmanders.wordpress.com/2010/02/21/%E2%80%A6and-more-pirates/