'La mà de ferro', una llegenda del campanar de Cervera

Text d'Antoni Ramon Arrufat, extret del llibre 'Històries de Cervera, II', Biblioteca de Cervera i la Segarra, sèrie Nova, núm. 11, editorial Virgili & Pagès, 1990.

Sempre m'he sentit orgullós del campanar de l'Església de Santa Maria de Cervera, la meva ciutat nadiua. La seva alçària i la seva esveltesa el constitueixen el rei de tots els campanars de la rodalia, i per cert que alguns no són pas menyspreables.

Per a mi, el campanar no és un edifici inert, com un estaquirot, que està allí perquè l'hi han posat; per a mi, sempre ha estat una cosa vivent, animada, amb personalitat pròpia, que he arribat a estimar com un amic benvolgut. Jo recordo que en tots els llocs, que van ser escenari dels meus jocs a l'aire lliure, no m'allunyava mai prou perquè ell em perdés de vista, gairebé diria que vigilava els meus passos, i si l'interroguéssiu estic segur que podria traçar l'itinerari de tota la meva infantesa, que s'escolà sota la seva ombra protectora.

Potser serà veritat que li professem tanta estimació perquè no és precisament sord ni cap orb; al contrari, té una llengua que, quan la desclou, es fa sentir als quatre costats, i té un ull que hom veu moure's de qui-sap-lo lluny. En efecte, el so de les seves campanes s'escampa per carrers i places, per passeigs i ravals, alhora que el seu rellotge s'atalaia des de tota la ciutat.

La seva veu es fica en tot -gairebé hom diria que és un xic tafaner- car no es pot fer res en la ciutat sense que ell hi tingui de dir la seva. Que demà és festa, ell a la vigília ja té d'escampar-ho als quatre vents; que algú s'ha mort, ell ja se'n plany i fa córrer la nova com la pólvora; que a l'església parroquial hi ha funció, aviat s'engresca en joiosos repicons; que la tempestat s'acosta amenaçadora per qualsevol cantó de l'horitzó, ell és el primer que la veu i amb el crit potent dels seus batalls malda per allunyar-la o perquè llenci abans d'hora la seva perniciosa càrrega de pedres; que alguna malifeta ha tingut per escenari els encontorns que ell domina, ja el teniu cridant al sometent amb veu inconfusible; que es cala foc en qualsevol llar ciutadana, ja el sentiu exclamar-se demanant socors i ajut amb el seu so acuitador; en fi, que s'esdevingui qualsevol cosa que valgui la pena, ell sempre està a punt de cloquejar, com les gallines quan han posat l'ou.

Després de tot el que us he dit del nostre campanar, ja em direu si valia o no la pena de que jo me n'enamorés. I així va ser. Com que l'afecte es demostra principalment amb la presència, jo vaig complir visitant-lo sovint. No us creguéssiu, però, que fos cosa tan fàcil de fer com de dir això d'anar al campanar. Calia, en primer lloc, entrar a la Casa de la Ciutat i transitar pel seu interior, cosa sempre respectable per a un noi, sobretot veient rondar per allí els agutzils i altra gent oficial; després calia obrir una porteta, situada al fons del replà del primer pis, a mà dreta, i un cop pujats els esglaons irregulars que menaven a un petit cel obert, enfilar una escala de cargol, estreta i perillosa. A determinada altura, hom topava amb una altra porteta que donava a un mirador, anomenat "Rellotge de Sol", i per on es baixava a les teulades de l'església parroquial. Bon xic més amunt es veia una porta enreixada que donava accés a unes golfes.

Seguia un replà que era el terror de la quitxalla que intentava pujar al campanar. Formava un corredoret estret, amb una porta al fons, que era la d'entrada a la maquinària del gran rellotge. A mà esquerra, una altra porta per tancar l'escala que anava amunt. Com que aquest tros solia estar fosc, alguns xicots trapelles s'amagaven darrera la porta i, quan passava algun noi desprevingut, li ventaven una plantufada, sense que pogués donar-se compte d'on ni de qui havia sortit l'atac. Corria la veu entre la menudalla que aquests cops eren ventats per la mà de ferro que constituïa el pèndol del rellotge, el qual solia fer un fort soroll monòton de tic-tac, que causava basarda als petits que s'aventuraven a passar pel corredoret. A mi, al principi, també m'imposava molt aquest pas, fins que em vaig fer amic dels fills del campaner no em vaig veure lliure d'aquest rau-rau en el cos. 

Salvat aquest mal tram, aviat s'arribava al pis de les campanes, terme de l'excursió ordinària; ara que, si ens deixaven les claus, encara pujàvem més amunt, fins a la punta més alta, anomenada l'ereta, on hi havia les campanes del rellotge. A més, era un punt magnífic d'observació, car s'abastava, d'un sol cop de vista, l'esplèndid panorama de tota la rodalia. Des d'aquella altura, la gent que transitava per la plaça i pels carrers adjacents apareixia molt menuda.

Imatges extretes de http://campaners.com/php/textos.php?text=1904 i de http://www.projectcoaching.es/como-enfrentarte-a-tus-miedos/