'L'associacionisme popular festiu' (i III), de Bienve Moya

Tercer i darrer lliurament de l'article de l'escriptor Bienve Moya i Domènech 'L'associacionisme popular festiu', publicat a la revista 'Canemàs. Revista de pensament associatiu', núm. 1, estiu-tardor 2011. Diu així:

(...)

Associacionisme de rel popular i tradicional

Avui, relacionats amb l’activitat festiva podem percebre l’existència de dues menes d’associacionisme: el festivopopular, i el recreativocultural. El model que denominarem festivopopular, hereu indirecte de les antigues agrupacions gremials i confraries, serien tots aquells col·lectius que basen la seva activitat en l’execució i/o representació d’exercicis i danses tradicionals: des dels castells i els diables fins a geganters, bastoners, potser també sardanistes, etc. L’altre model, el recreativocultural, sembla entroncar amb un patró més antic, un patró que provindria del temps dels diversos models ateneístics i de societats recreatives i culturals de vella tradició vuitcentista i noucentista.

Els grups festivopopulars basen la seva aportació en la festa participant i donen cos a cercaviles, processons, representacions parateatrals, i a altres activitats d’aquest caràcter, sobretot les que tenen lloc en l’espai públic; diguem que s’ocupen del que resta del ritual de l’antiga sacralitat festiva i acompleixen, amb més o menys consciència, la vella i tradicional litúrgia de la festa.

Les associacions reacretaivoculturals mantenen el seu protagonisme en l’organització de la part més profana o civil de la festa, sobretot si les confrontem amb els grups de l’anterior model. Les associacions reacreativoculturals s’impliquen en l’organització d’esdeveniments socials, culturals i recreatius de l’activitat festiva, des dels balls públics, jornades, espectacles i concerts, manifestacions esportives, etc. També és cert que algunes vegades una sola entitat, amb els seus diversos associats, acomplirà els dos fins.

Cal advertir, —aspecte que jo considero molt interessant, com ja he apuntat més amunt—, que la forma d’associacionisme que en l’actualitat han pres els grups o colles festivopopulars és una novetat dins l’associacionisme. Així, encara que aquesta singularitat pugui no tenir conseqüències per a l’organització interna de l’entitat, sí que en tindrà a l’hora de l’execució dels interessos que puguin tenir els diversos associats. Per exemple: per a un bon desenvolupament de les activitats festivopopulars de rel tradicional o de les activitats cíviques, cal tenir en compte que no són exactament iguals les necessitats d’una colla de diables que l’organització d’una sèrie de xerrades sobre la qüestió que sigui; ni ho és, de ben segur, la manera i els mitjans que haurà de prendre el grup (l’un i l’altre) per resoldre-les i dur-les a bon fi: ni les organitzatives, ni les institucionals (relació amb l’administració), ni les econòmiques, ni les físiques.

Aquestes agrupacions, que hem denominat festivopopulars anteriorment, cap a la meitat del segle passat havien tingut un caràcter intemporal i econòmic ja que depenien totes elles d’institucions gremials o de veneració religiosa. Va ser a partir de mitjan segle xx, com ja he dit, que amb la progressiva laïcització de les activitats institucionals i religioses del calendari festivorepresentatiu al nostre país a partir de la nova situació política (democràtica), aquestes agrupacions, orfes ja dels vells organismes que les havien emparat, s’aproparen als moderns i eficaços procediments associatius ateneístics o sociorecreatius. He dit que tenien caràcter intemporal i econòmic. Vull dir que aquests grups —bastoners i altres balls de la mateixa mena, moixigangues, geganters, etc.— tenien una existència temporal i es reorganitzaven anualment en funció de l’oportunitat de participar en el cicle festivorepresentatiu: festivitats i processons. La seva organització s’emparava en l’existència d’un gremi professional o confraria religiosa que es feia càrrec de les despeses de la colla, tant de les ocasionades pel manteniment dels elements paraescènics —figures, vestuari, etc.— com, en la majoria de les vegades, dels salaris o gratificacions dels actuants; és aquí, doncs, on es justifica el terme «econòmic» que he introduït en la narració. Podem advertir que la nova situació, amb l’abandó de les velles formes de manteniment dels grups de la vella litúrgia festivopopular per part dels antics estaments institucionals i religiosos, comença a canviar, com ja hem dit, a partir dels anys cinquanta del passat segle, quan un sector de la societat, joves procedents de la classe mitja, pren sota la seva tutela aquesta activitat cultural. Hem de mencionar aquí, sense la possibilitat d’estendre’ns, que aquest fenomen degué néixer amb el Romanticisme, quan aquesta mateixa classe mitjana culta descobrí el fenomen de la cultura popular i li donà la categoria de folklore o saviesa popular (o caràcter identitari); aquell fenomen, però, al nostre país, fou truncat per la irrupció dels models franquistes —que també tenien una solució per aquestes temes— solució que també queda fora de l’abast d’aquest article.

La mala percepció actual d’aquests dos interessos associatius dins l’associacionisme popular —que sens dubte impliquen dues necessitats organitzatives diferents— és, fins a cert punt lògica, però no pas beneficiosa per al ple desenvolupament de cada una d’elles. Un exemple el podrem observar si pensem en els interessos i activitats socials que puguin moure una colla de geganters: en principi ho fan al voltant de les sortides de les figures, mantenint-les en bon estat per a esplai dels membres associats. L’altre seria l’interès de caràcter etnogràfic, històric, artístic, etc. que puguin tenir un grup d’estudiosos per a aquestes mateixes figures i el seu significat simbòlic. Els dos interessos poden coincidir en un mateix pol: les figures dels gegants segur que més d’una i de deu vegades poden entrar en contradicció i fins i tot en col·lisió quan, per exemple, els membres interessats a fer ballar les figures puguin opinar que el vestuari «s’ha fet vell» i cal fer-lo de nou. No cal dir quina pot ser la mena de contradicció en la qual poden entrar en opinar sobre aquest detall una i altra associació.

Article extret de http://www.ens.cat/canemas

Cartell de la Festa Major de Rubí 2003, extret de http://www.itsbroccoli.com/?lang=cat&section=portfolio_detail&piece=29