Radiografia del Món Geganter.

En aquest article volem fer una breu reflexió sobre alguns dels temes que, en l’actualitat, afecten al món geganter.

D’aquí a 11 anys, si Déu vol!!!, estarem celebrant un aniversari molt especial: 600 anys de la primera referència escrita d’un gegant a Europa (o el que és el mateix, al Món) i va a ser a casa nostra: una referència continguda dintre del Llibre de les Solemnitats de Barcelona, en les seves primeres planes. És el volum 3, i els 2 primers no s’han pogut conservar, per la qual cosa hom pot imaginar que és més que probable que els gegants siguin més antics que el 1424 que celebrarem. Però en història les fonts documentals són irrenunciables i si quelcom no es pot demostrar documentalment cau dins del purgatori de la mera conjetura o de l’especulació...

Val a dir que aquests 600 anys són compartits amb els companys de diables i del bestiari i, probablement algun àmbit més. 600 anys potser és un bon moment per fer una aturada en el camí, per veure d’on venim, per mirar qui som i, sobretot, per reflexionar sobre on volem anar o què volem ser de grans... Bé, grans ja ho som, però aspirem a ser-ho molt més, no?

El fet geganter és, sense cap mena de dubte, el més difós entre tots els fets de la cultura popular. Podem presumir de que no a cada poble hi ha una colla de diables o tenen una bestia de foc, ni un esbart o uns bastoners, i molt menys colla castellera. Però sí que podem dir que, molt probablement, tenen una parella de gegants i que, si tenen aquests gegants, difícilment no tenen colla que els porti, però sí que podem assegurar que, per la festa major fan un esforç i els treuen al carrer per fer-los ballar. “Els Gegants fan festa”, qui no ho ha sentit dir algun cop.

A més, la nostra distribució geogràfica és molt homogènia. Pràcticament estem a tota Catalunya, sense distinció de zones, i és més, de fet, actuem d’important lligam entre els antics territoris de parla catalana: hi som al Principat, a les Illes, al País Valencià, a la Catalunya Nord, a la Franja,a més de moltes altres zones no catalano-parlants.

Aquesta és la nostra força i, com alguna vegada hem pogut sentir a algun alt càrrec de Cultura Popular de la Generalitat: si estiguéssim units no hi hauria qui ens parés, seríem una força imparable. Bé, tampoc és que es tracti de passar per sobre de ningú, Déu nos en guard!!! Només es tracta d’ocupar el lloc que ens pertoca.

De tots és coneguda la ja tradicional mala relació entre les grans entitats geganteres del país, almenys fins ara. Des de ja fa 2 o 3 anys les coses estan canviant i s’està produint per part de les diferents juntes de les entitats un important esforç de generositat i enteniment per poder superar les nostres diferències i construir quelcom que beneficiï al Món Geganter i el faci créixer en una única direcció. És el que alguns han volgut anomenar la Pax Gegantera. Potser no es camina tan ràpid com a molts ens agradaria, però almenys es camina.

La veritat és que, des del nostre punt de vista no hi ha un altre camí que la unió i l’enteniment i, si volem ser algú quan siguem grans, hem de començar per aquí. Mirem, sinó, als Castellers. Més diferències que poden haver entre algunes colles no la trobarem entre els geganters, però quan cal remen tots junts. Potser per aquesta raó, entre altres, ells han arribat a ser Patrimoni de la Humanitat. Felicitats.

I ja que parlem de ser Patrimoni de la Humanitat, és una fita que compartim tots com a desitjable? O ens és igual?

Molts són els temes que ens diferencien als geganters d’un o altre lloc i potser és el moment d’abordar-los, sense complexos.

La contraposició del “model fal·lera” envers el “model formal” (per dir-li d’alguna manera). Potser és el tema que aixeca més ampolles. Són dues maneres ben diferents d’entendre la forma de portar gegants. Sense voler entrar en discussions prematures, als barcelonins se’ns fa incòmode veure una colla enmig de la Cavalcada de la Mercè cridant a veu en crit “Fal·lera”, fet que per a alguns és la seva essència com a colla gegantera. Són dues postures difícils de conciliar, però no ens cal definir un “model estàndard” d’obligat compliment per part de tothom, sinó més bé d’establir unes normes de convivència que ens permetin respectar el tarannà dels altres sense trepitjar massa ulls de poll. Com? Doncs d’això és del que hem de parlar... Aquest és el camí.

Les formacions musicals que acompanyen als gegants sempre han estat força diverses i variades: grallers, tres quartans, ministrers, cobles, flabiolaires, bandes de música, experimentals... La riquesa dels grups musicals sempre ha contribuït a fer més ric el nostre Món Geganter i la diversitat sempre han conviscut en harmonia, mai millor dit.

Però des de fa uns anys han irromput en les nostres cercaviles grups de percussió, combos, etc..., formacions majoritàriament percussionistes que han elevat el nivell sonor de les nostres cercaviles i que, en molts casos, no són ben vistes per amplis sectors, no ja de músics, sinó també de geganters i, fins i tot, del nostre públic fidel. I també hauríem de parlar de les músiques que es toquen, però això entra en el terreny de la fal·lera si o no...

El model gran Trobada de Gegants envers el actes en petit format. Hi ha qui veu les grans Trobades com, per exemple, les ciutats geganteres, on podem trobar centenars de parelles de gegants amb els seus corresponents geganters com manifestacions massives amb molt de múscul però amb poc atractiu per a l’espectador i, fins i tot, per al propi geganter que, sovint acaba cremat després de moltes hores d’espera per només poder moure el gegant uns pocs centenars de metres... Enfront cada cop són més freqüents reduïdes, cercant la qualitat de les figures, o la qualitat dels balls, o dels músics, o de la colla, o tot plegat...

També hem de parlar de les figures. Des d’aquella definició del I Congrés de Cultura Popular on definia als gegants com a “figura antropomòrfica”, és a dir, amb forma humana, han canviat molt les coses. O canviem la definició (el més correcte, segons el meu parer) o comencem a deixar d’anomenar gegants a allò que no ho és.

Però també hauríem de parlar de l’estètica. No tot el que és nou i surt al carrer és digne de fer-ho. No ho són moltes de les figures antigues, però aquestes ja hi són. El que és una pena és que algunes figures surtin al carrer amb determinades estètiques.

I ja que parlem de constructors, també podríem discutir si és ètic que un artesà modifiqui la creació d’un altre o no...

I també hauríem de parlar d’història, d’on venen els gegants, d’investigacions, de teories i de certeses, de meres imaginacions o de fets demostrables i posar-nos d’acord en quina és la nostra història.

I de la transversalitat territorial. Si els nostres gegants són els mateixos que apareixen a altres territoris estatals, per no parlar dels europeus, que sembla més improbable...

I d’educació i cultura popular. Demanar un programes seriosos, rigorosos, aplicables, i que s’apliquin, que mostrin a les noves generacions que és això de la cultura popular catalana i els seus diferents àmbits.

I també de... Bé, suposo que hi afegiríeu moltes coses.

És evident que ens cal seure’ns a parlar. Ja sigui en forma de congrés, de seminari, de cicle de xerrades, de xarxa social, o de tot plegat...

No és tard per fer-ho, encara hi som a temps, el que és important, però, són dues coses:

Ser inclusius, no excloure ningú d’aquest diàleg. No es pot entendre el Món Geganter sense les Entitats que el conformen actualment, tinguin la grandària que tinguin o l’àmbit territorial que ocupin.

Ser generosos, ser capaços d’escoltar i d’entendre i acceptar les realitats i opinions dels altres. Sovint ens creiem en possessió de la veritat i, normalment, s’acaba demostrant que no és així.

El que se’ns planteja per endavant és un repte important però a la vegada enriquidor i atractiu. Per als que ens estimem els gegants treure’ls al carrer i fer-los ballar és molt més que un passatemps de cap de setmana, com qui juga a bitlles.

És un sentiment i cal que aquest sentiment el compartim i el posem en consonància amb el de molts altres que també s’estimen els gegants, encara que no siguin els nostres o no facin de la mateixa manera.

Text extret del 'Calendari del Món Geganter 2013. Trobades, sortides i festes amb gegants i capgrossos', editat per l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya.

Il·lustració extreta de http://www.il-lustracio.cat/2008/07/illustraci-gegants-82.html