La gralla i la dolçaina.

La gralla és un dels vaixells insígnia de la música tradicional catalana. Aquest instrument de vent és una mena d'oboè que podem emparentar amb la dolçaina valenciana.

El tub de fusta mesura uns 35 centímetres i té una forma troncocònica, per on queda amplificat el so que genera l'aire que travessa una doble llengüeta de canya, coneguda com a inxa. Precisament, una de les principals dificultats d'aquest antiquíssim instrument és aconseguir dominar la quantitat d'aire que ha de fer vibrar l'inxa i transmetre la sonoritat desitjada.

El so més estrident de la gralla correspon a l'anomenada gralla seca, que té 7 forats melòdics i dos de sonoritat, cosa que la configura com un instrument ben simple, present en altres cultures del món. Així, trobem la dolçaina valenciana, però també la dulzaina aragonesa, el graile occità o la gaita navarresa.

Un segon model de gralles és el que coneixem com a gralla dolça, també anomenada de claus. És una derivació de la seca, i els seus jocs de claus metàl·lics possibiliten ampliar-ne la tessitura i fer que el so resultant sigui més suau que amb una gralla seca.

La història de les gralles està vinculada estretament als balls de la Catalunya Nova, on posava música a moixigangues, balls de gitanes o de valencians. Quan entre els segles XVIII i XIX el ball de valencians evoluciona cap als castells, les gralles també l'acompanyaran, sense separar-se'n mai. De fet, el toc de castells que interpreten els grallers de les diverses colles castelleres és imprescindible per portar a terme l'actuació: entre altres coses, en marca l'inici, el moment de la coronació (o aleta) i el final del castell. En l'acompanyament d'altres balls, els diversos compassos musicals també s'ajusten als diferents moments de la dansa, com en el cas del ball de bastons o de gitanes.

Una de les èpoques culminants dels grallers és al segle XIX, quan la fórmula es popularitza no només per acompanyar mostres del folklore de cada territori, sinó com a element de lleure en multitud de balls. El repertori de diferents grups, que van de poble en poble, s'espera amb deler a les festes, ja que la seva música és una de les activitats més habituals per a la diversió de molts municipis, que volen tenir el seu ball de festa major i que aboquen els recursos que tenen en aquestes formacions.

Els anys dolços de finals de segle XIX suposen alguns canvis, com l'increment de grallers i fins i tot de timbals als grups. Si el més comú havia estat veure un graller en solitari o dos grallers i un timbal, a finals del segle XIX ja ens trobem conjunts de tres i quatre gralles i una o dues persones que toquen el timbal.

El següent pas seria fer evolucionar l'instrument, i és aleshores quan es registra la modificació de la gralla seca per la gralla dolça o de claus. Cap a principis del segle XX, la gralla de claus ja ha assolit la categoria d'instrument tradicional i fins i tot principal en moltes colles de grallers. L'aparició d'una gralla que permet un ventall més ampli de possibilitats permet incrementar el repertori i arribar amb més comoditat a noves composicions.

Tota la línia de progressió es va perdent cap a la dècada de 1920, quan Catalunya experimenta uns canvis de modes de vida i de predileccions musicals. El món rural anirà perdent força per l'increment de la població concentrada a les ciutats, i els balls de gralles aniran perdent adeptes. Com a conseqüència d'això també hi ha una davallada entre el món dels grallers, que no queden al marge dels canvis socials que es van experimentant. És llavors quan la música de gralles es torna a refugiar en els àmbits més tradicionals l'acompanyament de seguicis festius, balls i entremesos.

No serà fins a la dècada de 1970, coincidint amb els aires de llibertat i recuperació de moltes tradicions que porta la mort del general Franco, quan es reprèn una línia ascendent, que encara es viu en aquests principis del nou mil·leni. Com a part consubstancial d'una identitat nacional que es va reivindicant també a través de la cultura popular, la música de les gralles s'expandeix. Ja no serà tan sols al territori tarragoní i penedesenc on podrem sentir el so sec i estrident de la gralla: colles castelleres, gegants i altres mostres de cultura popular la porten a gran part del Principat, si bé a les comarques lleidatanes, pirinenques i a la Catalunya del Nord sovint es prefereixen altres instruments de vent amb sons menys contundents, com és el cas del flabiol o el sac de gemecs.

Com ja hem indicat de passada, en un grup de grallers també hi ha d'haver el so del timbal, que és la percussió que el complementa i serveix per mantenir el ritme de la melodia en els moments de silenci de la gralla.

Entre els tabals també podem diferenciar-ne dos tipus: el de fusta i el de llauna. El primer és el que es considera més antic, i la tensió de la pell s'obté en tibar les cordes que envolten el cos de fusta, en una acció que s'ha de fer corda per corda. L'aparició dels tabals metàl·lics es vincula als anys de la gralla de claus, i suposa que cargolant les clavilles ja s'obté una sonoritat més seca. Avui en dia els dos tipus de timbal estan força estesos i, tot i que hi ha grups de grallers que també han incorporat més instruments de percussió, la formació tradicional quan ens referim a un grup de grallers és la que hem descrit: gralles i timbal o timbals.

La familiaritat del públic amb la dolçaina valenciana és ben normal, ja que també demana una resistència especial de l'intèrpret a l'hora de donar tot l'aire que requereixen les làmines de doble canya que formen l'inxa. De fet, la dolçaina és un dels instruments d'aquesta família d'oboès que fa servir una doble canya més gran i dura, cosa que exigeix fer molta pressió per obtenir-ne el so desitjat.

Imatge extreta de http://gralles.blogspot.com.es/

Text extret de "Catalunya a fons. Vol. 8. Cultura popular.", editat l'any 2005 per a La Vanguardia.