'L'amic invisible': la solidaritat ciutadana.
Jaume V. Aroca (La Vanguardia, Barcelona, 18 d'octubre de 2012).- Mentre que el sector públic està en fallida, els ciutadans amplien els mecanismes de solidaritat tot i les dificultats.
"Si vols fer bé aquest reportatge, vés-te'n a la fleca del teu barri. Segur que hi trobaràs algun cas de solidaritat individual i silenciosa, però molt efectiva". El director de comunicació de la Creu Roja, Óscar Velasco, està convençut que, en realitat, les organitzacions d'ajuda humanitària com la seva només tutelen una part dels mecanismes de què se serveix la societat contra la crisi. "Al carrer, allà hi ha les millors experiències", conclou. Amics invisibles que ajuden.
Velasco té raó. "Dues vegades per setmana hi ha una senyora que deixa el pa pagat i una veïna ve a buscar-lo", explica Luisa, dependenta d'una fleca del carrer Ausiàs March, a l'Eixample de Barcelona. "Et pago la barra, em diu; i jo ja sé què he de fer. Aquí es queda fins que ve l'altra senyora. Em sembla -afegeix la Lluïsa- que ho està passant fatal perquè té nens".
Una barra de pa. Una família que paga la part de la beca de menjador que no pot acabar de pagar una altra, un majorista d'hortalisses de Mercabarna que lliura 1.200 quilos de patates al Banc dels Aliments i que no vol saber res de cap mena de notorietat pública...
El 2007, en el declivi dels anys de l'exuberància econòmica, tot el país estava convençut que el sentit del bé comú havia desaparegut. Tanmateix, passats cinc anys consecutius de cataclismes econòmics, de pèrdua de llocs de feina i de fallida del sector públic, s'evidencia que la percepció que aquells valors s'havien extingit no coincidia amb la realitat. Almenys, no del tot.
La darrera entrega de l'enquesta d'hàbits de vida de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitants de Barcelona, els resultats de la qual es van conèixer la setmana passada, confirma aquesta idea: la xarxa d'ajuda propera, familiars, veïns, amics i coneguts segueix funcionant encara amb alguns canvis respecte a l'anterior mostra de l'enquesta datada el 2006. Mentrestant, el sector públic perd pes com a via d'auxili davant l'adversitat. Si fa sis anys era poc significatiu, ara encara ho és més.
Els resultats d'aquest sondeig descriu la fortalesa decreixent de l'associacionisme, específicament a la regió metropolitana de Barcelona amb l'excepció de les organitzacions de solidaritat, les no governamentals i ecologistes, que mantenen ara exactament la mateixa quota (un 6,7% dels enquestats a la regió metropolitana) que fa sis anys.
El nombre de ciutadans que asseguren estar vinculats a alguna associació disminueix en termes globals, però resulta especialment rellevant comprovar com l'afiliació a partits polítics i organitzacions sindicals ha caigut en aquests darrers anys (del 8,3 al 6,2) i ara ja se situa per sota de les organitzacions no governamentals.
Però en realitat el gruix de la xarxa invisible, els donants silenciosos, apareixen sobretot en un altre lloc d'aquesta mateixa enquesta: més del 90% dels ciutadans sondejats assegura disposar de familiars o coneguts pròxims a qui recórrer quan falla alguna cosa.
El 92% podria recórrer a aquests recursos en cas de patir una malaltia o un problema afectiu i un 91% troba ajuda en aquesta xarxa en cas de patir problemes econòmics. D'aquests, només un 2,9% aniria en primera instància al sector públic. Fa sis anys, a l'anterior enquesta, la hipòtesi de recórrer al sector públic sumava el 5,6%.
Sergio Porcel, director del sondeig, considera poc rellevant l'evolució de les dades comparades amb el 2006, però, tanmateix, crida l'atenció sobre l'escassa confiança cap al públic que expressen les dues dades. "La fe dels ciutadans cap al seu entorn familiar és potser el resultat de la debilitat del sector públic", adverteix. I subratlla que en plena crisi aquesta fe "té com a conseqüència la precarització de determinats sectors que han de compartir els seus recursos". Porcel assenyala en aquest sentit els pensionistes, que ara, sovint, suporten la família.
Sebastià Sarasa, sociòleg de la Universitat Pompeu Fabra, especialitzat en assumptes relacionats amb la pobresa i que també ha participat en el comité científic de l'enquesta llança la qüestió central d'aquest debat: "La pregunta és si aquesta xarxa informal, familiar, veïnal i voluntària és suficient i, per exemple, l'experiència dels Estats Units ens diu que no ho és. No ho és perquè pot ser que sigui suficient per a determinats col·lectius però no és igualitària. No totes les persones i totes les famílies disposen d'una xarxa que els aculli. De manera que si, potser ajuda alguns, però els que no tenen aquest suport pateixen molt més". Per Sarasa la solidaritat individual és un èxit però no una garantia.
Imatge extreta de http://www.noticias.com/l-amic-invisible.1883770
Els resultats d'aquest sondeig descriu la fortalesa decreixent de l'associacionisme, específicament a la regió metropolitana de Barcelona amb l'excepció de les organitzacions de solidaritat, les no governamentals i ecologistes, que mantenen ara exactament la mateixa quota (un 6,7% dels enquestats a la regió metropolitana) que fa sis anys.
El nombre de ciutadans que asseguren estar vinculats a alguna associació disminueix en termes globals, però resulta especialment rellevant comprovar com l'afiliació a partits polítics i organitzacions sindicals ha caigut en aquests darrers anys (del 8,3 al 6,2) i ara ja se situa per sota de les organitzacions no governamentals.
Però en realitat el gruix de la xarxa invisible, els donants silenciosos, apareixen sobretot en un altre lloc d'aquesta mateixa enquesta: més del 90% dels ciutadans sondejats assegura disposar de familiars o coneguts pròxims a qui recórrer quan falla alguna cosa.
El 92% podria recórrer a aquests recursos en cas de patir una malaltia o un problema afectiu i un 91% troba ajuda en aquesta xarxa en cas de patir problemes econòmics. D'aquests, només un 2,9% aniria en primera instància al sector públic. Fa sis anys, a l'anterior enquesta, la hipòtesi de recórrer al sector públic sumava el 5,6%.
Sergio Porcel, director del sondeig, considera poc rellevant l'evolució de les dades comparades amb el 2006, però, tanmateix, crida l'atenció sobre l'escassa confiança cap al públic que expressen les dues dades. "La fe dels ciutadans cap al seu entorn familiar és potser el resultat de la debilitat del sector públic", adverteix. I subratlla que en plena crisi aquesta fe "té com a conseqüència la precarització de determinats sectors que han de compartir els seus recursos". Porcel assenyala en aquest sentit els pensionistes, que ara, sovint, suporten la família.
Sebastià Sarasa, sociòleg de la Universitat Pompeu Fabra, especialitzat en assumptes relacionats amb la pobresa i que també ha participat en el comité científic de l'enquesta llança la qüestió central d'aquest debat: "La pregunta és si aquesta xarxa informal, familiar, veïnal i voluntària és suficient i, per exemple, l'experiència dels Estats Units ens diu que no ho és. No ho és perquè pot ser que sigui suficient per a determinats col·lectius però no és igualitària. No totes les persones i totes les famílies disposen d'una xarxa que els aculli. De manera que si, potser ajuda alguns, però els que no tenen aquest suport pateixen molt més". Per Sarasa la solidaritat individual és un èxit però no una garantia.
Imatge extreta de http://www.noticias.com/l-amic-invisible.1883770
Comentaris