De com Josep Pipó i Nouet salvà les campanes de l'església de Santa Maria de Cervera.

Reproduïm el capítol "Josep Pipó i Nouet salva les campanes de Santa Maria", escrit per Ermengol Pipó Armengol, del llibre 'Històries de Cervera, II', de diversos autors, editat per la Biblioteca de Cervera i la Segarra, sèrie Nova, núm. 11, a Cervera, l'any 1990, i que ens explica aquesta destacat fet que va ocórrer a Cervera durant els anys de la Guerra Civil.

Encara que va morir sent jo un adolescent (era el 31 d'agost del 1940), recordo perfectament el pare -explica Ermengol Pipó i Armengol en un article que l'hi vaig demanar expressament per Segarra. Era un home més aviat alt d'estatura, eixut de carns i d'unes maneres franques i expeditives que inspiraven, però, certa autoritat i respecte.

Pel que m'havia dit la mare, com també alguns dels seus companys d'ofici i pel que he anat sabent en papers trobats per casa, com és ara plànols, pressupostos, projectes d'obres, llibres, càlculs i taules, es veu que el pare era un bon paleta, d'aquests que tenen l'ofici ben acabat i que saben on tenen la mà dreta.

L'any 1935, sent alcalde de Cervera, Ricard Sala i Aldomà, va ser proposat per a ocupar el càrrec de cap de la Brigada Municipal d'Obres. Passat el temps reglamentari de proves i d'acord amb el dictamen de l'arquitecte municipal, Josep Pipó i Nouet, que així es deia el pare, va ser donat d'alta en aquella plantilla del Municipi.

Recordo, com si fos ara, que en les diades assenyalades i d'acord amb les ordenances municipals, es vestia de gala: vestit de vellut negre i gorra de plat amb franja verda, sobre la que destacaven les inicials O.M. corresponents a Obres Municipals.

Exercint aquest càrrec, el 1936 va tenir el daltabaix de la guerra civil, i com a moltíssima d'altra gent van començar aleshores per al pare les veritables cabòries i trencacolls. La brigada a les seves ordres era requerida constantment per moltes feines que poc tenien a veure amb les seves habituals.

Recordo haver-li sentit explicar que la primera de les seves obsessions, conseqüent amb els seus principis i a mida de les seves possibilitats, va ser evitar la destrucció de les campanes de Santa Maria.

Pel que es veu, un grup de forasters va pretendre desmantellar el campanar de la nostra ciutat com havien fet en altres llocs. El Consistori Municipal del que era alcalde Manuel Ambrona i que no n'era pas partidari, va posar en antecedents al pare sobre aquell perill immediat. El pare es posà en guàrdia i en la primera confrontació amb aquell grup de forasters, els va dir:

- Quan no tinguem tanta feina, ja ens ocuparem de les campanes. Aquest és un treball una mica delicat i cal fer-lo bé. A més, tinc la brigada escampada per tota la ciutat i no puc, ara, reunir-la en un moment...

Amb aquesta excusa el Consistori i el pare van poder lliurar-se d'aquella primera envestida. Però estava vist que aquella gent no degué quedar del tot convençuda perquè al cap de dues setmanes els tornaven a tindre aquí. Van venir més decidits que la primera vegada i, només arribats, van prometre anar per feina. En lloc de preguntar per l'alcalde, es van dirigir directament al pare. El van trobar que sortia de la Casa de la Ciutat, el van portar al mig de la plaça i, assenyalant el campanar, li van dir que ja tenien la solució per treure les campanes.

- I quina és, si es pot sapiguer?

Segons van explicar i el pare els deixava dir perquè ell prou que ho sabia, allò que li pretenien ensenyar, la solució consistia en enrotllar uns llevants humits d'espart al cos de les campanes i colpejar-les amb un mall. En virtut de certa llei física, es veu que al no poder-se produir la vibració sonora degut a les cordes humides, el bronze, que ha estat fos per a vibrar al mínim xoc, s'esquerda i s'origina la seva fragmentació.

Difícils es posaven les coses al pare en aquella ocasió. Amb tot, va tenir prou seneritat per a contestar, evasiu:

- La solució que em doneu és bona, però en aquest moment tinc que anar a treure uns ramujots als dipòsits, que embussen les "tuberies" i no deixen arribar l'aigua a una de les zones de la ciutat. La gent es queixa. No em direu que no siguin primer les persones que les coses. Un dia d'aquests, quan pugui disposar de la brigada, ja ho farem nosaltres... Aneu-vos-en tranquils... No us molesteu en tornar, que ja ens apanyarem...

Com sentint-se altra volta burlats, els elements del camió foraster van proferir algunes amenaces i com sempre sol passar en temps de revolta sortiren les pistoles. Mentrestant el pare havia enfilat el carrer Major, simulant una tranquil·litat que no sentia pas, i fent-se l'innocent, escapolint-se d'aquella tensió que s'anava formant a la plaça, va anar apretant prudentment el pas...

En el grup que venia per campanes i que només s'enduia raons, es va produir un moviment de desconcert, malhumor i dubte a la vegada. Un espès aire de "suspense", com diríem ara, que Josep Lucaya i Imbert, també empleat municipal, va aprofitar per trencar, invitant els forasters a fer unes copes a cal "Manotes", sota els porxos de la plaça. El Ton (Antoni Costa), membre de la Contracta del campanar juntament amb Josep Jené "Fuster Nou", i que sentia el món de les campanes tan intensament com tots els veïns de la plaça, va treure el repertori dels seus millors vins, i així es va desviar no sols la conversa sinó també i sobretot la intenció. Eufòrics i divertits, més alegres que unes pasqües, amb les pistoles enfundades i oblidades, el grup de forasters va pujar al camió amb què havien vingut i va abandonar la ciutat.

Un dels homes de la brigada va anar de pressa i corrents a avisar al pare que el perill ja havia passat. El pes de sobre que aquesta notícia va treure al pare, només podia comparar-se amb el de totes les campanes plegades.

Passats aquells primers mesos de confusió, les campanes van estar més segures al seu lloc; seguretat que es va afermar definitivament quan, més tard, es va pensar en utilitzar-les fent senyals d'alarma en perill de bombardeig aeri.

Acabada la guerra, algú va dir al pare, recordant-li aquella situació tan tibant, que trobava estrany que hagués exposat la vida per a salvar unes campanes.

- Tu al meu lloc hauries fet el mateix -el pare que va contestar-. ¿Com havia de permetre que es treguessin no unes campanes, sinó les nostres campanes; i unes campanes que tant el meu avi com el meu pare havien tocat tantíssimes vegades, sent campaners de la nostra ciutat?

Imatge de Josep M. Abadia, extreta del seu bloc, http://jmabadia.blogspot.com.es/