Llibres: 'L'HOME I EL PAISATGE DE LA SEGARRA GEOGRÀFICA: de la vall del Llobregós a la vall del Corb.'


El passat mes de juny de 2011 veia la llum un volum notable però que corre el risc de passar totalment desapercebut entre el públic, fins i tot l'interessat. Es tracta del llibre editat pel Grup de Recerques de les Terres de Ponent sobre l'obra fotogràfica i artística de Josep M. Miró Rosinach (1925-2007) que du per títol "L'home i el paisatge de la Segarra geogràfica: de la vall del Llobregós a la vall del Corb".

Miró Rosinach -nascut i afincat a Barcelona però fill de la vall del Corb- fou un dels impulsors i membres actius del Grup de Recerques de les Terres de Ponent, aquest centre d'estudis, de naturalesa no acadèmica, que des de fa més de 30 anys impulsa la recerca històrica, geogràfica, etnogràfica i cultural a les nostres contrades. Home polifacètic i inquiet, fou l'autor d'una monografia històrica remarcable: "Esteles funeràries discoïdals de la Segarra" (1986). Però en aquesta ressenya no ens centrem en el personatge i l'artista, sinó en la publicació pòstuma de la seva obra, especialment fotogràfica, d'interès per als lectors de 'Segarra'. El volum va precedit de quatre presentacions -de mossèn Joan Camps, d'Albert Turull, de Jaume Espinagosa i de Miquel Torres; també compta amb un substancial i interessant estudi introductori sobre l'autor i la temàtica a cura de Joaquim Capdevila (amb algunes parts massa acadèmiques però certament interessants sobre 'l'erosió comunitària' i la 'descomunitarització' a les nostres localitats a l'entrar en la modernitat, a finals dels 60 i 70.

I després la part gràfica, que ara interessa destacar. Un primer capítol dedicat a fotografies de 'paisatges fotogràfics' de la Segarra geogràfica -històrica, que diem aquí sovint-; el segon capítol, amb fotografies de l'arquitectura rural i els seus detalls; el tercer, fotografies d'etnografia de tipus humans, de feines i de lleures rurals -una autèntica galeria d'excel·lents retrats en primer pla; un altre capítol, el sisè, dedicat a la religiositat popular; i un últim i setè capítol sobre fotografia experimental de l'autor. Entremig, dos capítols, el 4 i el 5, amb gravats, dibuixos i pintura de Miró Rosinach.

Totes les fotografies, molt ben impreses en blanc i negre, estan reproduïdes a bon format: moltes a pàgina sencera i cap més petita de mitja pàgina. Aquests bons formats ajuden poderosament a abocar-se al llibre, que realment dóna gust de mirar i recrear-s'hi. Convé, però, no confondre's: això no és cap història gràfica i per tant a penes hi ha textos a peu de foto, i els que hi ha, breus, són gairebé innecessaris, tret de quan ens assenyalen la localitat, l'indret o el nom del personatge. Hom diria que no hi ha un argument explícit. És un llibre d'autor. Però com assenyala de manera molt pertinent Joaquim Capdevila, el volum retrata les escenes finals d'una societat en descomposició. Molts ens hi sentirem identificats, com a segarrencs -però no només perquè hi trobarem paisatges propers-, sinó també com a testimonis d'una manera de viure que gairebé ja ha desaparegut completament.

Fitxa bibliogràfica:

Text de Max Turull i Rubinat, extret de la revista 'Segarra', pàgina 23, núm. 183, febrer 2012.

Comentaris