L'insòlit lideratge de marxar a temps.

El diari 'La Vanguardia' inclou avui a la seva pàgina 36, en la secció Tendències, un interessant article de la periodista Cristina Sen sota el títol 'L'insòlit lideratge de marxar a temps', on diversos experts analitzen l'adéu de Pep Guardiola com un exemple cívic i sa de renovació, quelcom molt aplicable a altres àmbits, com la política, l'associacionisme o el voluntariat.

Cal arrossegar-se pel fang, abans de dir adéu? La pregunta es planteja, és clar, després de la marxa anunciada de Josep Guardiola, el comiat d'un líder al cim de l'èxit esportiu i social, un líder que no ha tastat -en aquesta etapa de la seva carrera- el fel del declivi i del rebuig. Qualsevol aficionat barcelonista li agrairà moltes coses, però probablement la majoria estava disposada (a priori) a estimbar-se amb ell quan toqués. Cal analitzar la seva decisió, doncs, amb les claus del que en termes acadèmics i ètics es defineix com un exercici sa de lideratge.

El que sol passar, assenyala Àngel Castiñeira, director de la càtedra Lideratge i Governança Democràtica (Esade), és el contrari, o sigui, l'afecció excessiva al càrrec. "Quan us és un referent -explica-, corre el perill de convertir-se en un mite, en una espècie de sant laic, i per tant és molt sa plantejar-se el relleu". La marxa dels líders, el recanvi, hauria de formar part de la normalitat. En termes empresarials el període lògic per estar en un càrrec de màxima responsabilitat s'estableix entre els 8 i els 10 anys.

Però en el cas d'un entrenador d'un equip com el Barcelona, amb la dedicació, la pressió i l'exposició pública a què ha estat sotmès Guardiola, els quatre anys ja es considera prou temps. És el que Castiñeira considera un "lideratge al límit", sotmès a judici cada setmana, cada cap de setmana, mentre que en una empresa els comptes es reten amb molta menys assiduïtat.

Aquesta aproximació al que és el lideratge ben exercit fins a l'últim acte -el de l'adéu- planteja el dubte de si en aquest cas el líder no ha buscat massa preservar-se a si mateix. "Marxar és un exercici de llibertat individual molt difícil de fer -assenyala Santiago Álvarez de Mon, professor de Comportament Humà de les Organitzacions (IESE)- i em mereix molt respecte algú que és capaç de sostreure's del soroll exterior. Només ell i el seu entorn més pròxim sap tots els motius del seu adéu i per això considera que no és necessari en absolut que el líder hagi d'immolar-se, acabar a la pira, en nom de les demandes d'una massa social".

Tot i la seva militància madridista, Álvarez de Mon admira Guardiola, el que ha fet i com ho ha fet i no creu que sigui un home pusil·lànime que ha saltat a la primera dificultat. Recorda tant els quatre anys que ha passat com la facilitat que té la societat de passar de l'adoració a la crítica despietada per alegrar-se que hagi triomfat la intimitat.

Cap retret no apareix en els comentaris recollits a l'hora d'analitzar aquest adéu des de la cúspide perquè fins i tot s'elogia en termes de lideratge l'haver deixat un equip amb futur, un projecte continuista que, en teoria, no ha de quedar aniquilat amb la seva marxa. Cosa que sí que succeeix en moltes empreses o projectes en els quals el "cap màxim" se'n va sense deixar ben preparada la successió i sense la planificació adequada dels passos següents. Per no parlar de la política, en què l'únic cas de canvi ben plantejat des del lideratge va ser el que va intentar -recorda Castiñeira- José María Aznar amb Mariano Rajoy (després frustrat per l'11-M).

Guardiola ha renovat els contractes anualment i atès el desgast tan fort de la tasca que ha fet, el seu adéu és honest i té un punt de grandesa precisament per l'insòlit del gest. Així ho entén també Antoni Nello, professor d'Ètica de l'Esport (Blanquerna-Universitat Ramon Llull). Però avisa que aquest gest només poden permetre-se'l uns quants, o sigui, els que han guanyat prou diners. Malgrat aquest avís, Nello valora el gest des d'un punt de vista d'exemplaritat cívica, com exemplaritzant ha estat el lideratge que ha exercit en la societat.

Maduresa, realisme, compliment d'una etapa, futur al davant i exercici profilàctic contra la Guardioladependència. És el que diuen els experts en lideratge, mentre el cor barcelonista pensa coses molt diferents.

Imatge de Pere Virgili, extreta del diari Ara, a http://www.ara.cat/vistaltwitter/Guardiola-protagonista-absolut-lactualitat-tuits_0_689931214.html