Les Festes Majors, s’han de celebrar a càrrec del veïnat o dels dèficits municipals?

La publicació digital Tornaveu · Associacionisme i cultura publica en la seva editorial corresponent al número 53 (2a quinzena de març de 2012) una interessant reflexió sobre l'impacte de la crisi en el món de les festes i de la cultura.

S’ha iniciat un gran debat a causa de l’impacte de la crisi econòmica en els pressupostos de l’absoluta majoria d’ajuntaments. No hi ha diners per festes i cultura. Si no hi ha diners per pagar els proveïdors, molt menys per finançar tot un seguit d’activitats i serveis de l’àmbit sociocultural que l’administració activà en els transcurs de les darreres tres dècades de democràcia. Es pot ben dir que, en la línia del benestar social, s’han superat els límits de les nostres possibilitats. No tenim una economia productiva capaç de suportar-ho, ni s’ha creat tecnologia que produeixi rendes suficients per finançar serveis que ara s’han convertit en un luxe. La realitat ha posat les coses en el lloc exacte de la renda per capita d’un estat on s’ha viscut molt bé les darreres dècades, gràcies a que ens hem convertit en el gran hotel d’Europa. En el passat havíem estat un graner, però fa molts anys que a la nostra agricultura li han sorgit competidors, perquè en el marc de la globalització les distàncies s’han escurçat, cosa que ha possibilitat l’arribada d’altres produccions als mercats. La bombolla immobiliària generada pel sistema bancari, en esclatar, ha deixat de finançar la vida municipal agafant sobrecarregat l’aparell funcionarial.

Res de tot això no ens ve de nou, però la crisi ho ha convertit en una realitat inqüestionable. Hem d’aprendre a viure del que tenim, que no és res més que un clima envejable, un país divers, platges d’aigües temperades i una història que ens ha deixat vestigis culturals i pedres antigues. També ens ha dotat d’un caràcter afable i una envejable capacitat per acollir els forasters. És el que hem d’aprofitar mentre mirem de promoure altres possibilitats. En aquest sentit, és molt intel·ligent l’esforç de Barcelona per vendre la imatge positiva de la ciutat per radicar propostes d’investigació i disseny. Altres comunitats també plantegen encertadament iniciatives similars i des de la Generalitat, es treballa per aconseguir inversions estrangeres en tecnologia i en donar suport a les exportacions.

Mentre arriben els resultats i esperem que aquesta maleïda crisi arribi al seu final, no tenim altra alternativa que cenyir-nos el cinturó per tal d'evitar dispendis prescindibles. Ens havíem acostumat a la bona vida. Es van crear per a cada municipi un munt de serveis socials que abans no existien. Hem construït guarderies per als infants, que abans cuidaven els avis o les mares que no havien fet l’opció del treball fora de casa. També el pes fonamental de l’assistència a la tercera edat era absorbit abans per la família. No s’estilaven els balnearis subvencionats, ni els viatges de l’Imserso. Quan arribà la democràcia ni imaginàvem que els ajuntaments farien assistència social o disposarien de gimnàs i piscines per a l’esport o la rehabilitació sanitària. Quantes coses més no teníem aleshores? Són les fites de l’estat del benestar, que ara perillen, com perillen els nivells d’assistència sanitària o de l’ensenyament, que depenen de l’administració autonòmica. És un ajust a la realitat que ha provocat desconcert i resposta social, perquè es tracta de fer unes passes enrere en l’equiparació a la societat nord-europea, a la que ens anàvem apropant. Ja són evidents els perjudicis que causa el desequilibri de la balança fiscal amb l'estat.

A escala municipal ja es plantegen iniciatives de fusió de comunitats locals per mancomunar serveis. S’ha tret del calaix de l’oblit aquell Pla Roca que s’avançava a la situació, ja fa una dècada. Les reticències d’aleshores –tothom preferia ser cap de ratolí abans que cua de lleó-, ara s’obliden a causa de la crua realitat. S’estudien les experiències de serveis compartides que han estat reeixides. Es valora críticament l’existència d’equipaments culturals i esportius sobredimensionats en relació a les necessitats reals dels nuclis de població on estan ubicats. Els que vam definir en una altra editorial com “equipaments piramidals” –per ser més un monument a l'ego dels mandataris que no pas un servei a la comunitat- son força criticats, sobretot allà on la societat civil ja havia resolt la necessitat amb l’esforç de l'associacionisme popular.

Tot plegat es desprèn d’un debat tan oportú com il·lustratiu, obert per l’espai “Agora” de TV3, que reuní una amplia representació d’alcaldes –entre ells l’alcalde de Barcelona-, regidors i activistes culturals, en el que es van plantejar algunes de les qüestions que ja hem ressenyat. Va sorprendre una enquesta a propòsit de si, a causa de la situació econòmica, tenia sentit o no suspendre o celebrar festes majors. Van guanyar per ben poc els partidaris de celebrar-les, però el resultat fou una clara constatació de fins a quin nivell ha impactat la crisi, també en el món de les festes i de la cultura. Val a dir que el retret contra l’apropiació de la gestió de les festes per part de molts ajuntaments fou contrastada amb els envelats que promovien les associacions de cada poble, que es finançaven exclusivament amb les aportacions del veïnat. Se sap que els espectacles gratuïts de les festes majors han estat un dels més greus errors de la política local. El temps ho ha deixat ben clar i ara en paguem les conseqüències. Algun agent artístic present en el debat explicà fins a quin punt havia baixat el nivell de contractacions. Va quedar suspès en l’aire si les festes i la cultura s’han de programar d’acord amb el nivell de la butxaca dels veïns o a càrrec dels comptes municipals, actualment deficitaris, com s’ha vingut fent darrerament. La situació deixa poc marge per al dubte.

Cartell extret de http://cugat.cat/noticies/Societat/51326.htm/_la_festa_major_pren_forma__es_el_lema_del_cartell_guanyador_de_la_festa_grossa_2010

Editorial extreta de http://www.tornaveu.cat/edicio-53/editorial/9130/editorial-2