El Carnaval de Barcelona: el carnaval més important d'Europa de finals del segle XVII i principis del segle XVIII

Barcelona celebra aquests dies el Carnaval, una festa de disbauxa i transgressió que es remunta, com a mínim, set-cents anys enrere. Tot i aquesta llarga vida i a algunes interrupcions degudes als moments polítics, per exemple, el franquisme el va prohibir, el Carnestoltes ha arribat als nostres dies amb algunes característiques que, amb algunes variacions, s'han anat mantenint. Hi va haver èpoques en que el Carnaval de Barcelona sorprenia els forasters que visitaven la ciutat.

Hi va haver una època en què el Carnaval de Barcelona era el més important d'Europa i, probablement del món. Ni Rio de Janeiro, ni Venècia... el referent de carnaval era Barcelona. Era un carnestoltes de disbauxa que deixava ben sorpresos els visitants estrangers i que no quedava circumscrit a la setmana prèvia a la Quaresma. La gresca carnavalesca començava just després de Nadal. Hi ha documentats balls de màscares i de disfresses des del dia dels Innocents.

El Carnaval barceloní, ha estat sempre un carnaval d'hivern, i els seus trets característics han estat sempre les màscares, les disfresses, la disbauxa i la irreverència amb una forta crítica cap al poder i els excessos en el menjar i el beure. Expliquen les cròniques del segle XVII i principi del XVIII que tot Barcelona era una festa, tothom es disfressava i anava amb màscares. L'historiador Albert García Espuche, que ha treballat a fons la Barcelona del 1700, té documentats diversos episodis que donen fe de la importància que tenien les festes carnavalesques barcelonines.

Calderón de la Barca i el Carnaval de Barcelona.

Tothom anava disfressat. Totes les classes socials participaven a la festa. Fins i tot els religiosos. En el seu llibre 'Festes i celebracions. Barcelona 1700', García Espuche explica el cas d'una dama que escriu a un amic capellà per dir-li que "quan vingués a la ciutat, també lo farem disfressar". Una altra anècdota que cita García Espuche recull el cas d'un viatger turc que havia visitat la ciutat en ple carnestoltes, que explica a Constantinoble que el que més l'ha impressionat d'Espanya són els dies que va estar a Barcelona, i diu que durant vuit dies semblava que s'haguessin tornat tots bojos, fins que un dia -el Dimecres de Cendra- van anar a esglésies on els van posar cendra al front i van recobrar tots el seny.

El relleu que va arribar a tenir el Carnaval barceloní queda ben patent en el fet que grans autors de l'època el recollissin a la seva obra. Així, Calderón de la Barca treu el Carnestoltes barceloní a la seva obra 'El pintor de su deshonra'. No és l'únic autor que ho fa, però sí que és un dels més coneguts.

Més enllà del ball, les màscares i les disfresses, el carnaval té altres elements destacats, com ara uns personatges importants destinats a ridiculitzar el poder. Així hi podem trobar el rei i la reina Belluga, amb un barret ple de molinets de vent, la reina de Catai, que és com es coneixia aleshores la Xina, o el més conegut, de tots, rei Carnestoltes, el personatge que ha arribat fins als nostres dies.

Els estudiants, que sempre havien estat al capdavant de les gresques i saraus, escenificaven l'arribada d'aquests personatges, en Belluga, la Catai o en Carnestoltes, tot parodiant l'arribada dels monarques reials a la ciutat. Com a mínim hi ha documentada una ocasió en què la paròdia de la recepció del seguici dels reis Bellugues va arribar fins a les mateixes portes del palau del virrei i, a més, pocs dies abans d'una autèntica visita reial. D'aquesta època només n'ha quedat un gravat de la festa dels argenters celebrada el 2 de març de 1677 davant el palau del virrei en honor de Joan d'Àustria, on es pot veure una mena de rua.

Els balls de la Llotja, la Patacada i el Liceu.

El que queda clar pels testimonis documentals que ens han quedat, és que el Carnaval de Barcelona era una festa absolutament participativa. Tothom es disfressava i en formava part. L'element contemplatiu hi era poc present, és cert que alguns s'ho miraven, però la immensa majoria, de totes les edats i condicions socials, participaven activament a la festa. Era una celebració tan i tan integrada, que fins hi tot hi ha testimonis documentals que ens expliquen que les autoritats eclesiàstiques, que mai han vist amb bons ulls aquest esperit de transgressió, acabaven acceptant que monges i capellans es disfressessin, sempre que no anessin més enllà en la disbauxa.

El Carnaval es va seguir celebrant, amb els alts i baixos que té qualsevol tradició que es manté viva durant centenars d'anys -el Carnestoltes barceloní té uns 700 anys-, i durant el segle XIX i principi del segle XX podem trobar balls de màscares i festes de disfresses, no tan boges com havien estat el 1700, però gairebé igual de llargues en el temps. En aquest sentit, Aureli Capmany explica a 'Un siglo de baile en Barcelona', que la ciutat vivia, al principi del 1800, tancada dins les muralles i sotmesa al poder militar, i que no hi havia gaires opcions per ballar, excepte en època de carnestoltes, que començava al principi del desembre i s'allargava gairebé un trimestre. Això sí, els balls de màscares es feien, normalment, en sales de cases senyorívoles.

Més endavant es van posar de moda els balls de la Llotja i els de la Patacada. Calia pagar entrada i, normalment, els diners que es recaptaven anaven en benefici de la Casa de la Caritat. Més endavant es van posar de moda els balls de carnaval del Liceu, més elitistes.

Les menges de carnaval.

La invenció de la fotografia ens ha permès que avui dia tinguem imatges del carnaval del final del segle XIX i principi del XX, moltes de les quals són a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Aquestes imatges ens deixen constància de les festes i els balls de disfresses, però també hi podem veure altres activitats relacionades amb el carnaval, com ara les rues, els concursos de disfresses, les fontades de Dijous Gras o de l'enterrament de la sardina el Dimecres de Cendra.

Perquè un altre aspecte que cal tenir en compte per carnaval és el menjar. Carnestoltes és moment d'excessos, i això també es tradueix en l'àmbit gastronòmic. La tradició ens ha deixat que per Dijous Gras toca menjar botifarra d'ou i coca de llardons i participar als ranxos, i el Dimecres de Cendra, porta de la Quaresma, s'ha de menjar sardines, arengades i coca de recapte.

Text i vídeo extrets de la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona, a http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1802_1_1706526240,00.html?bcnAccessible=true&accio=detall&home=HomeBCN