El Drac

Bèstia prototipus del monstre marí original que emergeix del Caos. N'hi ha referències en la majoria de mitologies. Engloba els quatre elements: surt de la terra o de l'aigua, vola pels aires i treu foc pels queixals. Les divinitats aquàtiques prenen figura de drac, i també les forces de l'inframón; després, el drac serà tingut com a l'adversari, símbol del poder del Mal, figura del Diable, ignívor, vomitador de foc.

Tanmateix, a la Xina, és un poder celestial, creador i fecundador, símbol de la pluja i el tro; el drac roig és el guardià de l'alta ciència, i el blanc, és de la Lluna; en la dinastia Manxú esdevé icona del poder imperial, bé que és un drac domat (també Jaume el Conqueridor tenia per emblema un drac alat a la cimera del casc).

En el món clàssic era considerat "animal pervigil et visu quam acutisimo" (vigilant i de mirada penetrant), guardià de tresors, que dorm amb els ulls oberts. Tal vegada, en una cultura precristiana, el drac-serpent i altres monstres mítics foren venerats com a divinitats fecundadores de la terra, propiciadores de la pluja; fins que el cristianisme, amb el dualisme entre el Bé i el Mal, el Déu veritable i els falsos déus pagans, l'haurien condemnat a ser un geni maligne: tanmateix, en el calendari festiu segueixen apareixent dracs en les festes que deriven dels vells rituals agraris de fertilitat. Segons Vladimir Propp, deriva del serpent benèfic, donador i vigilant de les aigües, al qual -en les religions derivades de la cultura agrària- l'heroi diví vol arrabassar el poder de regir-les, a fi que no les xucli i retingui i causi sequeres, o no les vomiti i causi diluvis i riuades. D'altra banda, el bany en la sang del drac vençut dóna la immortalitat, i qui en tasta la carn coneix el llenguatge dels ocells i dels altres animals, i, doncs, posseeix poder sobre d'ells, tan valuós en les cultures caçadores.

En la Bíblia, el drac-serpent apareix sobretot en el primer i el darrer llibre: és el serpent enroscat a l'arbre del paradís, que guarda els fruits vedats (Gn. 3, 14-15); i el drac de l'Apocalipsi -"la serp antiga"-, figura de l'Anticrist: "Es va veure encara un altre prodigi al Cel, un gran drac roig que té set caps i deu banyes; sobre els seus caps hi ha deu diademes, i la seva cua arrossega la tercera part dels astres del Cel i els llança a la Terra" (Ap. 12, 3-16); persegueix la dona que ha d'infantar per devorar el seu fill, però l'arcàngel Sant Miquel i els seus àngels van a combatre-hi... (També en el mite dels orígens dels apatxes hi ha el drac que assetja la dona a punt d'infantar, fins que el noi, ja gran, el venç). En la tradició jueva hi ha diversos dracs o monstres marins: Leviathan, Rahab, Behemoth, "que rebia el riu Jordà en la seva boca"...

És l'enemic mític, i el combat contra ell és la prova iniciàtica per excel·lència, qui el venç esdevé heroi. Així Horus, Apol·lo, Mitra, el déu islandès Thor... i Hèrcules el Gran, que li arrenca la llengua com a prova; i Sígfrid, que mata el drac Fafner, el bateig en la sang del qual el farà invulnerable, i Beowulf, que mata el drac Grendel i la mare dragona; i la llegenda basca del drac que diàriament reclama "carn fresca", una noia en sacrifici; quan la sort recau en la seva estimada, el forjador Kortezubi es bat amb el drac, posa al roig viu unes barres de ferro i les llança a la gola del drac, que mor abrasat.

La tipologia del combat d'un heroi amb un drac per alliberar una princesa, víctima propiciatòria d'un poble, la mà de la qual rep l'heroi en paga, es troba des del Japó i Annan, a l'Orient, fins a Escòcia i Escandinàvia -el drac del llac Ness-, a l'Occident, i fins a Senegàmbia; i ja a l'antic Egipte, Babilònia i l'Índia, remeten al costum primitiu real de sacrificar donzelles per desposar-les amb esperits aquàtics, imaginats com grans serpents o dracs, a fi que aquests procurin fecunditat a la terra, o fan referència al ius primae noctis, l'immemorial dret de cuixa, un dels "mals usos" feudals. Sovint dracs i serpents guarden tresors, coves, jardins i arbres sagrats, noies verges... Habiten en coves d'entrada a l'Infern, i sovint la seva mateixa boca n'és l'entrada.

A França, són famosos el drac de Poitiers, vençut per Santa Radegonda; el de Bordeus, per la verge de Sant Marcial; el de París, per Sant Marcel; i el de Santa Margarida; a més de la Tarasca provençal, vençuda per Santa Marta; i el drac de Comminges, sotmès per Sant Bertran. El llegendari català és especialment ric en dracs, molts d'ells deixats en coves pels moros en retirada, a fi de causar destrosses i terror entre la gent -personificació del Moro, de Mahoma, del poder sarraí que imposava tributs i exigia donzelles com a esclaves?, símbol del paganisme malvat, del pecat i la depravació?-; però tots foren vençuts per heroics cavallers: el drac de Soriguera, pel cavaller de Malmercat; el de Banyoles, per Sant Mer, o Sant Martirià; el de Sant Llorenç del Munt, per Jofre el Pelós; el de Vallfogona, pel cavaller dels Miralls; el de Sant Celoni, per Soler de Vilardell; el de Collserola, pel cavaller d'Olorda, amb un escut brunyit com un mirall; el del Tossal de Llívia -transposició de Líbia, on la Llegenda Àuria situa el relat de Sant Jordi i el drac?-, pel cavaller Llívia, amb una gran creu a l'escut; el que va veure el rei Pere el Gran -com un altre Alexandre el Gran- al cim del Canigó, protector de les goges, que sotmeté Sant Guillem fent-li el senyal de la creu... i el de Sant Jordi, que ho situa a Montblanc o a Rocallaura. Localment és anomenat fardatxo, feraixa, fera malvada, fera corrúpia, cuca fera, fera maltrana (a Alacant)...

En la nostra iconografia -d'origen medieval, derivada del draco llatí i del drácon grec-, es caracteritza per tenir cos de rèptil, recobert d'escates còrnies com de cocodril, urpes d'àguila, ales i aletes membranoses, espinada serrada com de camaleó, cua acabada en dard, poderosa i rampant, mandíbules descomunals, bocassa d'alè fogós i pudent, amb ullals devoradors, llengua llarga i bífida, saliva metzinosa, narius esbufegadors, ulls de gripau, sense parpelles, sobresortints, banyes, de tres, set o nou caps -que, a vegades, en tallar-los-els, tornen a créixer-... (n'hi ha amb cap i cabellera de dona; o amb cap d'home i barba de serp); el color sol ser negre, roig o d'un verd fosc de rèptil. Pot caminar o reptar, volar i nedar. Llança bramuls terribles. En realitat sol ser un híbrid de serp, àguila i lleó.

En realitat, diferents rèptils sauris es diuen dragó; n'hi ha d'aquàtics, crestats; de terrestres, escatosos; de voladors, d'ales membranoses; de tots, destaca el dragó Varamus Komodoensis, gegantí (més de 3,5 m de llargària), endèmic de l'illa de Komodo, a l'arxipèlag de Sonda (Oceania).

La toponímia abunda en coves del Drac, Clot del Drac, Roca del Drac, l'illot mallorquí de Sa Dragonera... De l'arbre canari d'Icod anomenat drago se n'extreu la resina anomenada "sang de dragó". I una constel·lació duu el nom de Drac de Sant Jordi. Amb el nom del drac destaquen personatges històrics o llegendaris arreu: el mariner anglès Francis Drake, el corsari turc Dragut, el comte Dràcula... i els regiments militars de dragons.

CANÇONER: El moviment folk va popularitzar, tot al llarg de la dècada de 1960, una versió en català de la cançó americana Puff, el drac màgic.

LITERATURA: Jacint Verdaguer: "Los moros la revenja encomanaren / a un drac del negre abisme, / que devorava nines e infantons / i, arreu, los cavallers que amb ell lluitaren, / amb sos cavalls, ses armes i penons". Frederic Soler "Serafí Pitarra", El Castell dels tres Dragons. Salvador Espriu a: Les roses recordades: "...la sofrença del pobre drac...".

TELEVISIÓ: "Dragui", protagonista d'una sèrie televisiva de dibuixos animats sobre la història de Catalunya.

Text extret del llibre de Joan Soler i Amigó 'Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana', editat l'any 1998 per l'editorial Barcanova.

Imatge: Drac de Vilafranca del Penedès, extreta de http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Drac_vilafrancapenedes.JPG