Els dies de la setmana: el diumenge

Dies Solis, dia del Sol, rebatejat pels cristians com a Dies Domini o dia del Senyor: diumenge, domingo, dimanche, domenica... però encara solar a Sunday i Sonntag. El dia primer de la creació, en què fou separada la Llum de les Tenebres, i es féu el Dia i la Nit. Ja els essenis de Qumran el consideraven festiu; els cristians, a més, el tingueren com el dia primer de la salvació, de la nova creació; la Resurrecció va tenir lloc el diumenge de Pasqua; i, doncs, el dia vuitè -després del darrer dissabte del món, el dia setè-, el dia sense posta, sense nit, quan el Sol farà el ple, el veritable diumenge, la Pasqua definitiva, llavors que Jesucrist tornarà a la fi dels temps, per vèncer l'Anticrist i sotmetre definitivament el Diable, el poder de les Tenebres; llavors convocarà el Judici Final. El diumenge solien reunir-se els primers cristians per celebrar el culte eucarístic, "el primer dia de la setmana", "al cap de vuit dies..." que era quan tenien lloc les aparicions del ressuscitat al cenacle, per això fou anomenat el "dia del Senyor", el diumenge. També l'Esperit Sant davallà sobre els deixebles en diumenge, per la Pentecosta, la Pasqua Granada. Més endevant, els cristians de Roma ressaltaven l'alternativa dominical enfront dels "dies imperials"; el Sol era el símbol del poder absolut, especialment dedicat a l'emperador i al seu culte. Poc després d'establir el cristianisme com a religió oficial de l'Imperi (313), Constantí va decretar (321) el caràcter festiu i no laborable dels diumenges, i des de llavors s'ha mantingut com el dia setmanal de descans: "Que tots els jutges, els habitants de les ciutats i els artesans deixin de treballar el dia venerable del Sol. En canvi, els pagesos es poden dedicar sense impediments al conreu dels camps, perquè sovint no es pot deixar per a un altre dia la sembra dels cereals, la plantació de la vinya...". El dia del Sol va esdevenir dia del Senyor, com el Natalis Solis (25 de desembre) es convertiria, des de l'any 354, en el Nadal del Senyor Jesucrist. Així, doncs, el diumenge cristià, al principi, no es plantejava com el dissabte jueu cristianitzat, ja que la rigorosa llei sabàtica jueva -prohibició de treballar en dissabte, de caminar més de certa distància prescrita, etc.- havia estat abolida o, almenys, relativitzada per l'evangeli: "el dissabte és per a l'home i no l'home per al dissabte" (Mc. 2, 27-28). Fins a Constantí, el diumenge no va ser considerat pels cristians dia de repòs: enlloc no consta que la llei sabàtica fos traspassada al diumenge. Es reunien de bon matí, abans d'anar a treballar: "Ens reunim tots el dia del Sol, perquè és el dia primer, en què Déu, arrencant la matèria de les tenebres, va crear el món, i perquè aquest mateix dia Jesucrist nostre Senyor va ressuscitar d'entre els morts". (Sant Justí, segle II). "Dia primer", "dia vuitè": no és sols l'endemà del dissabte, sinó que participa del mite dels orígens i és signe de les realitats futures. El diumenge era un "dia a part", independent de la successió cronològica, orientat al "dia del Senyor" definitiu. Tanmateix, a partir de Constantí, comença la sabatització del diumenge, i es tendeix a insistir en l'obligació sabàtica de no treballar. En un apòcrif jueu de mitjan segle V s'insisteix en el rigor de guardar el precepte dominical: "¿No sabeu, fills dels homes, que el primer dia vaig fer el cel i la terra i el principi dels dies i dels temps i el vaig anomenar diumenge radiant, gran pasqua i resurrecció?... ¿No sabeu que en el dia del sant diumenge jutjaré tot el món?... Si no guardeu el sant diumenge i les santes solemnitats, us enviaré bèsties verinoses... Maleït l'home que no respecta el sant diumenge des de l'hora nona del dissabte fins a la matinada del dilluns". Actualment, la legislació laboral estableix ja no un descans dominical, sinó setmanal. Els caps de setmana -ja totalment profans- de la civilització del consum i del lleure s'han convertit també en uns "dies a part", alliberats d'obligacions i normes. Hi ha festes que, pel fet de correspondre al calendari hebreu, s'escauen sempre en diumenge: Rams i les dues Pasqües: no és el número del mes, sinó el nom i el significat mític del dia, que assenyala les festes. En el calendari eclesiàstic, els diumenges són ordenats dins els cicles litúrgics corresponents: primer, segon, etc. diumenge d'Advent, de Quaresma, de Pasqua, després d'Epifania, després de Pentecosta... També té nom propi, en el calendari festiu, el Diumenge de Carnaval. I hi ha festes majors que se celebren el primer, segon, etc. diumenge d'agost, de setembre, etc.

REFRANYER: "El diumenge filaria, si en fos dia" (no era lícit treballar); "La dona que fila en diumenge, el Diable la penja"; "El que es fa en diumenge, l'apotecari s'ho menja"; "La bugada del diumenge el Dimoni se la menja"; "L'endemà del diumenge hauria de ser diumenge"; "Diumenge esposalles, dilluns alegria i dimarts baralles"; "¿Un mort en diumenge, un altre en menja".

CANÇONER: "Ai, mare, feu-me les trenes! ai, mare, feu-me-les bé, / que el dissabte tindré carta i el diumenge em casaré".

Text extret del llibre de Joan Soler i Amigó 'Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana', editat l'any 1998 per l'editorial Barcanova.

Il·lustració del Sol extreta de l'edició fascímil del 'Lunari e repertori del temps' de Bernad de Granollachs, conservada a la Biblioteca de Catalunya, a http://tionia1.pangea.org/Paremiologia/Setmana/SetmanaFrameset-4.htm