La Processó



"Processó" prové de procedir, desfilar ordenadament o en corrua pels carrers, pels camins, pels camps, per mar, o per un temple, al voltant dels claustres; una forma de manifestar-se, d'expressar públicament adhesió, reconeixement, alegria, dol; acció propagandística, d'ostentació pública d'idees o creences, d'exaltació del sentiment religiós o social d'un grup humà, sovint revestides de gran solemnitat: religioses, festives o penitencials, profanes, burlesques o d'escarni, militars, atlètiques, reivindicatives, polítiques, cíviques o socials. Cerimonial popular, dels més antics i dels més actuals. Fenomen conegut en gairebé totes les religions, amb relació al mite de l'etern retorn als orígens o al paradís; o bé -en el judaisme i el cristianisme- figurant la marxa del Poble de Déu pel desert, vers la Terra Promesa, vers el Regne de Déu. Ja el rei David anava al capdavant, cantant i ballant, en la processó de l'Arca de l'Aliança. Les processons monacals entorn del claustre eren equivalents al transcurs d'un any: quatre ales del claustre, quatre punts cardinals, quatre estacions de l'any; cicle i retorn al punt de partença.

Fins avui, moltes processons mantenen un caràcter religiós manifest o difús: processons d'acompanyar un dol, darrere uns símbols -arbre, imatge, sagrament, relíquia, personalitat, bandera, trofeu, flama-, de celebrar un esdeveniment festiu amb banderes, guarnint el seu curs amb domassos als balcons, catifes de tapís, de fullatge o florals, fent caure pluges de pètals de flors, o paperets i serpentines -que en són una versió moderna-, amb avarades de coloms, de globus, amb claror de torxes o ciris, els participants disfressats, mudats, de gala, amb distintius adients, amb acompanyament de cobles o bandes de músics, redoblament de tambors, retruny de salves, repic de campanes, himnes processionals litúrgics o nacionals de desfilada, cants, aclamacions, lletanies i pregàries o enmig d'un imponent silenci. Sovint invitant a afegir-s'hi, sempre atraient multitud d'espectadors. En totes les processons de caràcter religiós obren la marxa els gonfanons amb les ensenyes o pendons, i la creu "processional" amb sengles cirials, i són presidides per la jerarquia eclesiàstica amb les autoritats civils fent-hi costat.

A més de les grans processons i desfilades, n'hi ha hagut innombrables de menors o d'àmbit local. La del tió, traslladat amb ciris encesos des del lloc on era guardat fins a la llar de foc, havent voltat la casa tres vegades; la de la Candelera -per dins del temple o fins a la creu de terme-, concorreguda, sobretot, per dones embarassades, amb candeles, ja que assegura un bon part i llocades abundants i sense covarots -mal averany, però, a qui se li apaga la candela!-; la de la Misteriosa Llum de Manresa (Bages) (21 de febrer); la de la Bona Mort o dels ossos, el Dimecres de Cendra; la de les Cinc Llagues, el tercer dijous de Quaresma; la de les Set Paraules; la dels Dolors, el divendres abans de Rams; la del Ram, el diumenge, després de beneir; la dels esclaus, a Barcelona, el Dimarts Sant; la dels catorze pobles de la plana de Vic, el Dimarts de Pasqua, o la dels escarabats, a la Garrotxa; la del combregar general, per Pasqüetes; la processó muda, a l'Urgell, penitencial; la processó per demanar l'aigua, a les fonts i vora els rius, la vigília de Sant Joan; la de la Mare de Déu viva, per l'Assumpció (15 d'agost); la de pastors, per Sant Gil i Sant Llop a Núria (1 de setembre) i per les Marededéus Trobades (8 de setembre) a les ermites, coincidint amb el retorn dels ramats a la cleda.

Text extret del llibre de Joan Soler i Amigó 'Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana', editat l'any 1998 per l'editorial Barcanova.

Imatge dels Gegants de Santa maria del Mar i els Gegants de Sant Jaume de Barcelona segons un full de rengle de la processó del Corpus al primer terç del segle XIX, extreta de http://gegantssantjaume.cat/historia/

Comentaris