Pessebrisme: pessebres i pessebres vivents

El costum de representar el naixement de Jesús durant el temps nadalenc, de reproduir-lo escènicament a través de personatges vius o de figures plàstiques, és una tradició molt arrelada a Catalunya. A més, el pessebre català té una figura pròpia, el caganer, amb un origen que es remunta al segle XVIII.

Un fragment de sarcòfag romà de l’any 343 dC on apareix l’adoració dels pastors, l’ase i el bou sota el clar de lluna, és la figuració més antiga que es coneix del naixement. La primera representació catalana, però, no arribaria fins uns quants segles més tard. En concret, segons la documentació escrita que s’ha trobat, el primer pessebre català es va fer al segle XIV.

No obstant això, un segle abans, a Itàlia ja hi havia hagut escenificacions vives del naixement de Jesús. Segons els experts, la primera representació litúrgica va tenir lloc la nit de Nadal del 1223 a Greccio, Úmbria, i l’autoria s’atribueix a sant Francesc d’Assís. Franciscans, dominicans i, finalment, jesuïtes s’encarregarien de difondre la tradició i, amb poc temps, el pessebrisme va sortir de les esglésies per entrar a les cases i esdevenir molt popular al final del segle XV.

Nàpols va ser un centre de tradició pessebrística molt important i des d’aquesta població italiana, gràcies a les relacions, sobretot comercials, que mantenien els monarques borbons, es va difondre per la península Ibèrica i va arrelar especialment a Catalunya. El pessebre familiar es va popularitzar a Catalunya al XVI. Dos segles després, el 1786, se celebrava la primera Fira de Santa Llúcia a Barcelona, on es compraven –i encara es compren– els materials i les figures per fer el pessebre. L’arrelament d’aquesta tradició es va traduir també en la fundació, el 1863, de la Unió de Pessebristes de Catalunya i l’organització, el 1952 a Barcelona, del Primer Congrés Pessebrista Internacional, a partir del qual es va fundar la Universalis Foederatio Praesepistica, que abasta les principals entitats del pessebrisme mundial.

Catalunya ha estat sempre bressol de grans i reconeguts escultors de figures de pessebre. Dins la influència napolitana, a Catalunya van destacar, entre altres, els pessebristes Ramon Amadeu i Grau i Damià Campeny i Estany, les figures d’argila dels quals són obres realistes d’un gran vigor que van influir en tot l’art pessebrístic posterior. Actualment sobresurten Daniel L. Alcántara, Alina Antonell, Carme Carbó i els Deulofeu.

Les figures, de grans proporcions en els pessebres de les esglésies, eren de fusta o de terra cuita, sovint obra d’escultors famosos. La tradició popular, difosa a Catalunya, col·loca les figures essencials (la Mare de Déu, l’infant Jesús, sant Josep, el bou, la mula, els adoradors –pastors i reis–, l’àngel anunciador, etc.) enmig d’un paisatge amb trossos de suro i molsa. La construcció del pessebre s’iniciava el 25 de novembre, diada de Santa Caterina, i es desmuntava després del 2 de febrer, diada de la Candelera.

A banda de les figures d’arrel religiosa consubstancials al pessebre (l’infant Jesús, la Mare de Déu, sant Josep, els pastors, els Reis de l’Orient...), n’hi ha una d’inspiració popular molt lligada a la tradició pessebrística catalana, el caganer, que es remunta al segle XVIII. Als pessebres catalans, el caganer hi apareix mig amagat en un racó, anant de ventre a l’aire lliure i sovint amb una pipa als llavis. Tradicionalment vestit amb camisa blanca, pantalons foscos i barretina, el caganer és, a diferència de la resta de personatges del pessebre, reinterpretat i modificat anualment per part dels figuraires. Se’n poden veure de tota mena, i cada vegada més, que representen personatges de relleu públic, des de polítics fins a personatges d’animació, passant per esportistes. Aquesta metamorfosi anual del caganer ha esdevingut, amb el temps, un reflex de l’actualitat política, econòmica i social del país i també de la resta del món.

Al principi del segle XX, el pessebrisme català va començar a ser reconegut a Europa. A aquest prestigi hi va contribuir especialment la tècnica del guix en la construcció que va iniciar el 1912 Antoni Moliné, de l’Associació de Barcelona, i que s’ha difós per tot el món pessebrístic.

Una bona mostra de la tradició pessebrística catalana es pot admirar al Museu del Pessebre de Solius (Baix Empordà). El monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, que està obert tot l’any, acull quasi 40 diorames on es mostra la vida de Jesús de forma cronològica a través d’obres de gran bellesa, farcides de detalls i amb un acurat treball artístic. L’impulsor i l’ànima d’aquest museu és mossèn Gilbert Galceran, que va voler desenvolupar de gran la passió que tenia pels pessebres des que era petit i en muntava amb el seu pare. Abans de la mostra de Solius, Galceran va construir el seu primer gran pessebre al monestir de Poblet i posteriorment a l’abadia d’Hauterive, a Friburg (Suïssa). El 1970 va iniciar l’exposició de Solius amb l’escena del naixement, que amb els anys s’ha completat amb diorames com el del festeig de Josep i Maria, les esposalles i les bodes de Canà, entre altres.

La passió catalana pels pessebres, però, ha anat més enllà de la representació a través de figures plàstiques. El somni de poder passejar-se pel pessebre de molsa, entre boscos i rius, envoltats de penya-segats i de fogueres amb pastors i rabadans que dormen al ras, es fa realitat en nombrosos pessebres vivents que se celebren arreu del país des de mitjan segle passat.

La Penya del Corb, un conjunt de roques vermelloses que coronen Corbera de Llobregat (Baix Llobregat), és, des de fa quasi cinquanta anys, l’escenari del que es considera el primer pessebre vivent de Catalunya. L’origen d’aquesta celebració, però, es troba en una altra festa popular. Els èxits aconseguits per les carrosses presentades a les cavalcades de les festes de la Mercè de Barcelona per l’associació Amics de Corbera, van fer que els seus membres decidissin ampliar les activitats culturals. I així va néixer el Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat, que es va representar per primera vegada el 24 de desembre de 1962. Des d’aleshores s’ha celebrat cada any de manera ininterrompuda entre el primer dissabte de desembre i el segon diumenge de gener.

Si bé el 1956 ja s’havia escenificat un Pessebre Vivent a Engordany (Andorra), on el públic seia a platea davant l’escenari on actuaven els actors, el de Corbera va incorporar un fet diferencial: el públic es passeja pels camins del pessebre barrejant-se amb les figures vivents, guiat per una narració megafònica del text evangèlic i enriquit per comentaris en prosa i poesia popular. Els més de 200 actuants, vestits segons els costums hebreu i català, representen per als visitants diverses escenes: l’Anunciació de l’Àngel a la Verge, els Pastors, les Bugaderes, el Naixement a la Cova, l’Anunci de l’Àngel als Pastors, l’Adoració, els Reis, la Fugida a Egipte, la vida de família a Natzaret i, per acabar el recorregut, escenes típiques catalanes de masies on es treballen els oficis ja desapareguts, es canten nadales i es fa cagar el tió davant el tradicional pessebre de molsa. Aquesta particularitat ha atret més de 800.000 persones al llarg de quasi cinquanta anys, durant els quals s’han realitzat més de 1.500 representacions. A més, el Pessebre Vivent no és mai el mateix; evoluciona cada temporada i incorpora noves escenes, construccions o personatges.

Un altre referent dins el món dels pessebres vivents a Catalunya és el que se celebra a les Gunyoles d’Avinyonet (Alt Penedès). Aquest es diferencia de la resta de representacions nadalenques de pessebre que es fan a Catalunya pel fet de ser una escenificació parlada. El pessebre consta de 13 quadres que comencen amb l’anunciació a Maria i finalitzen amb el de l’infant Jesús. Entre els més destacats hi ha el del caganer o els que tenen lloc a la serra de les Gunyoles, com ‘Cercant posada’ i ‘El poder de les tenebres’. Al llarg del circuit, el públic va trobant les diferents escenes dialogades, amb textos de Folch i Torres i Francesc d’Assís de Picas. Aquest és també un pessebre de llarga tradició. Se celebra des de fa més de trenta anys i el precedent van ser els ‘Pastorets’ que organitzava la parròquia de Sant Salvador de les Gunyoles i que se celebraven al local parroquial, fins que va sorgir la idea de traslladar l’espectacle als carrers del poble. El recorregut inicial començava a l’església i travessava el poble per acabar en una cova de pedra natural ubicada a la muntanya de la serra. Any rere any, el recorregut es va modificar, fins a arribar a l’emplaçament actual, que és un circuit tancat al voltant d’aquesta cova.

Brunyola (la Selva), Tona (Osona), Santa Pau (la Garrotxa) i Bàscara (l’Alt Empordà) són algunes de la trentena de propostes de pessebres vivents que també es poden trobar al territori català.

A part de l’àmbit públic i del privat, la tradició pessebrística ha estat també present en les escoles com a agents difusors de la cultura popular. Aquest paper va ser molt important sobretot durant els primers anys de la democràcia i actualment la tradició de muntar el pessebre es conserva a la majoria d’escoles. Alguns col·lectius en defensen el vessant educatiu –com a activitat manual, que es fa en grup– més enllà de la dimensió religiosa, però d’altres creuen que per aquesta dimensió, i pel fet que actualment la societat és laica, s’hauria de limitar a l’àmbit privat i als llocs de culte catòlic. Sigui com sigui, i al marge d’aquests debats, la tradició del pessebre continua molt present en la societat catalana.

Text extret del portal CulturCat

Imatge extreta de http://cultura.gencat.cat/agenda/media/diorames_monestir_de_solius3.jpg