Jugar amb foc

Avui us oferim el reportatge "Jugar amb foc", excel·lent document gràfic produït l'any 2002 per Televisió de Catalunya. Està dedicat a la relació del foc amb la tradició festiva catalana, i fou emès pel programa de televisió sobre cultura popular i tradicional "Tarasca".

El foc ha estat des de sempre un element bàsic en la tradició festiva catalana. "Tarasca" mostra la relació entre el foc i la festa i fa un passeig per la geografia catalana i el calendari festiu.

El foc és un dels fenòmens més violents de la naturalesa: destrueix tot el que troba al seu pas. L'home ha après a enfrontar-se al foc i, fins i tot, ha aconseguit domesticar-lo i treure'n profit per a la vida quotidiana, però el foc mai no es deixa dominar del tot.

El foc té un caràcter simbòlic, que l'ha lligat des de sempre als ritus i a les tradicions de la humanitat.

La mitologia explica que el déu Zeus havia prohibit que els homes coneguessin el foc, però Prometeu el va desobeir: va robar una flama de l'Olimp i la va regalar als humans.

Quan l'home aprèn a encendre foc, fa un pas de gegant en l'evolució i se situa, definitivament, per damunt de qualsevol altra espècie. L'ús del foc canvia els costums i els hàbits alimentaris. Les fogueres combaten el fred i la foscor, permeten aventurar-se cap a nous territoris i foragiten els animals perillosos.

Celebracions vinculades amb els solsticis, festes majors i patronals omplen de foc pobles i ciutats de Catalunya.

La Flama del Canigó és un exemple de foc creador. Amb aquesta flama, s'encenen tots els focs dels Països Catalans durant la nit de Sant Joan, la nit del solstici d'estiu, la més curta de l'any. En molts llocs del Pirineu, les baixades de falles conserven el regust atàvic. I a Lés, a la Vall d'Aran, cremen l'"haro". Després d'un any plantat a la plaça, el tronc en flames es converteix en el tòtem protector de la vila.

L'altra gran nit de foc a Catalunya era la nit de Nadal, l'inici de l'any nou, el solstici d'hivern, la nit més llarga. Els llums del carrers són ara l'herència dels focs nadalencs. Per Nadal també es cremava el tió i, avui, aquesta tradició s'ha derivat cap als més petits, que el fan cagar. Les festes de foc nadalenques s'han perdut, i només les de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola han perviscut en el temps.

A partir del segle XIV, les celebracions del Corpus envaeixen els carrers. És la festa major dels catòlics i el cristianisme crea el bestiari popular i l'incorpora a la festa: dracs, àligues, víbries, tarasques... Són bèsties de fum i foc que representen el mal, que serà derrotat. La Patum de Berga és una festa reconeguda internacionalment, però el caràcter religiós d'abans ha donat pas al lúdic. Ara és una festa del foc.

En la mitologia catalana, el drac és el monstre per excel·lència. Contra ell, han de lluitar els herois mítics, com sant Jordi. El drac de Vilafranca és el més antic de Catalunya. És una bèstia de foc que data del segle XIII.

En els darrers vint-i-cinc anys, la festa d'arrel tradicional ha renascut i han aparegut dotzenes de noves bèsties de foc. Per exemple, a Molins de Rei tenen una bèstia de foc recent que ha esdevingut molt popular: el Camell.

A València, el 19 de març és la gran nit del foc. Els valencians cremen a les falles els mals averanys i la malastrugança. I més al sud, a Alcoi, la pólvora envaeix els carrers en les lluites entre moros i cristians.

Vídeo i text extrets de http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=46503&p_ex=besties%20de%20festa