'La Nova cançó. La veu d'un poble'

L’exposició 'La Nova Cançó. La veu d’un poble' és un recorregut, des dels inicis de la Nova Cançó fins a l’herència llegada a les noves generacions, que evoca sobretot el paper dels cantants en la lluita antifranquista i en el trànsit de la dictadura a la democràcia. La mostra, que és de gran format, està concebuda com un trajecte des de la germinació de la cançó catalana en els anys 50, protagonitzada pel que van significar els primers ballables en català en ple franquisme, passant per l’aparició d’artistes que van donar visibilitat als anhels de tota una generació i l’impuls que van donar els promotors que van crear i desenvolupar la indústria discogràfica catalana i en català.

L’exposició està dividida en una introducció, 'La bases per a una cançó moderna', i quatre àmbits que dibuixen les etapes del moviment des que els primers cantants comencen el fenomen com 'Una aventura de complicitat (1961-1968)' en un context en què 'La resistència a una dictadura en agonia (1969-1975)' va en augment. És aleshores quan la Nova Cançó es converteix en 'La banda sonora d’una eufòria col·lectiva (1976-1979)' que acaba deixant 'L'herència d'uns cantants en una crisi crònica (1980-2010)' un cop arribada la democràcia. L'exposició, però, també reserva un espai pels grups actuals, els hereus del moviment i els continuadors de la música en català.

Gairebé 300 objectes representatius de la Nova Cançó van vestint una exposició en què es veuran cobertes de EP, LP i CD; cartells; programes d'actuacions; documents originals de les discogràfiques com contractes d'enregistrament de discs o d’actuacions, certificats de la censura i correspondència; agendes de mànagers; partitures manuscrites dels mateixos autors de cançons representatives; llibres i revistes que tracten el fenomen; i, objectes com l’escultura dedicada al moviment per Andreu Alfaro que té com a títol 'La veu d'un poble', subtítol de l’exposició, o la mascota del programa radiofònic descobridor de nous talents i difusor de la Nova Cançó, RadioScope, que dirigia Salvador Escamilla. La majoria d'aquestes peces provenen de la col·lecció particular de Fermí Puig, cronista de cançó i gran col·leccionista, i de la Biblioteca de Catalunya.

A través d’unes 150 fotografies, moltes d’elles inèdites, que provenen de figures cabdals de la fotografia del nostre país com Pilar Aymerich, Colita, Josep Puvill, Toni Catany, Oriol Maspons, Francesc Fàbregas o Leopoldo Pomés entre d’altres, s'explica no només el moment històric i els seus protagonistes, sinó que també ens mostra l’evolució dels conceptes artístics i de creació.

Tot plegat, integrat en una escenografia evocadora i emotiva, en què l’espectador reviurà els moments emblemàtics de la nostra memòria col·lectiva; ambientat per la música, autèntica protagonista de l’exposició; i acompanyat per projeccions audiovisuals excepcionals: com les entrevistes realitzades especialment per aquesta exposició als protagonistes de la Nova Cançó; fragments de les pel·lícules 'La Nova Cançó' i 'Canet Rock' dirigides per Francesc Bellmunt; imatges dels grans concerts multitudinaris de l’època; i un espai final dedicat als grups hereus dels que se’n projecten vídeos.

L’exposició, que té a Pilar Aymerich i Xevi Planas com a comissaris, es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya del 4 de juny al 31 d’octubre de 2010.

Informació extreta de http://www.mhcat.net/exposicions/exposicions_temporals/la_nova_canco_la_veu_d_un_poble/presentacio_i_ambits_de_l_exposicio