Fins que no plegui l'últim!

Reproduïm sota aquestes línies l'article 'Fins que no plegui l'últim!' del desaparegut editor i crític literari Isidor Cònsul, publicat a la revista 'Segarra Actualitat' l'agost de 2007 en el dossier titulat "L'Aquelarre: una festa per fer", dirigit per Blanca Cuñé i Pep Oriol. Pel meu gust, un dels millors textos que s'han escrit mai sobre la festa de l'Aquelarre...

"L'Aquelarre és la festa poca-solta de l'estiu cerverí, una nit d'excés i desordre que se celebra, des de 1978, el darrer dissabte d'agost. Té un aire de comiat canicular, un punt d'acidesa pel setembre que truca a la porta i la certitud que el parèntesi d'oci estiuenc té les hores comptades. Les darreres edicions de la festa han aplegat gernacions atapeïdes d'adolescents a la plaça Major i joves arraïmats pels carrers del casc antic que no paren de bellugar-se i saltar engrescats en tota la nit. Al mateix ritme, la cervesa raja pel broc gros i els alcohols més o menys purs s'escampen també sense mesura. El programa no varia gaire d'un any a l'altre: la nit s'allarga generosa entre grups de música que van i vénen, i, a hores fixades, les tenebres s'il·luminen amb olor de pólvora, xaranga de correfocs i espetecs de rodes de diables. El punt d'inflexió més esperat el marca l'arribada aparatosa del mascle cabró que convida tothom a participar d'una disbauxa alegre i descordada, si cal sense aturador. Entre jocs d'acrobàcia i exercicis de risc, alguna vegada ha lliscat temeràriament des del cap del campanar penjat d'una sirga i altres des d'algun dels balcons més alts de les cases que envolten la plaça. I la nit s'escola distreta fins que no plegui l'últim. Perquè d'això es tracta, d'aguantar fins que el sol hagi desensopit i les mànegues a tot drap dels bombers comencin la neteja de les restes del naufragi, un xarquí que enllarda la plaça de plàstics i cervesa, cues de petards, papers i restes d'entrepà. A les raconades dels carrers baixos les bravades de pixum s'allargaran ben bé tota la setmana entrant.

En els seus inicis, l'Aquelarre fou una història casolana, nascuda d'un entrecot de rebel·lia i d'energia, vint anys enrere, d'una Assemblea de Joves que canalitzava les inquietuds del temps del xuclador d'un dinamisme creatiu. I a cavall, és clar, de l'onada d'engrescament general que seguí la mort del vell dictador, la ràpida ensulsiada de l'antic règim i l'estrena democràtica de 1977.

De tota manera, com succeí en altres punts de la geografia catalana, el canvi polític tingué a Cervera aparences de fireta. Havien rodat tres anys d'ençà 1975 i les mateixes forces vives d'abans continuaven remenant les cireres cerverines. Els més conspicus només havien observat dues insinuacions de reciclatge dels polítics locals: una semàntica de paraules noves sobre un coixí de discursos vells i la llestesa amb què tots havien estirat, de l'infern de l'armari, un vestit polític a mida de la nova situació. De l'Assemblea de Joves havia sortit, l'abril de 1978, la revista Carreró de les Bruixes, que volia plantar-se d'alternativa a la carrincloneria militant que representava Segarra, la publicació oficial de Cervera. Portaveu de complexos neguits biològics i de les inquietuds polítiques més joves, Carreró de les Bruixes es concretà, per uns anys, en l'alternativa d'un periodisme crític que plantava cara al desconcert d'un temps que havia de ser nou i es captenia mandrosament sense canvis. La nova revista s'havia cuinat amb fórmules d'estètica marginal i manllevà el nom del més humil, brut i desgavellat dels carrers de la ciutat: una via coberta, antic camí de ronda medieval, paral·lel per llevant dels primers trams del carrer Major. En termes d'urbanisme històric, el carreró de les Bruixes respon a una estratègia de defensa que feia tancar la ciutat en ella mateixa segons el model que els historiadors anomenen de vila closa. Amb el decurs del temps i perduda l'antiga funció defensiva, el carreró s'anà transformant en un indret que tirava a feréstec i deixat, i s'anà carregant amb el punt de misteri que la imaginació popular necessitava per a batejar-lo, de molt temps enrere, com a carreró de les Bruixes. Alguns poetes locals, Rosa Fabregat i Jaume Llobet i Pont, han coincidit en una mateixa metàfora per definir-lo i parlen d'un budell que forada les entranyes de les cases:

Budell tancat d'arquitectura morta,

ple de neguits, de surts i estirabots.

T'hem oblidat. La teva pau somorta

no ens fa escapar ni xiscles ni sanglots.

Recordo amb enyorança la barreja d'exercici crític i festiu dels primers Aquelarres. Sota el paraigua d'un teatre de titelles s'escarnien els tràfecs i bunyols de la vida política municipal, mentre la festa transitava amunt i avall d'un carreró que aviat va deixar de ser brut i desendreçat per adquirir aires de vida nova. Aquells primers aquelarres havien permès obrir els cellers de les cases que donaven al carreró i que, prèviament, les brigades de joves s'havien afanyat a netejar. Un s'havia reconvertit en plaça del tarot, un altre esdevenia breu teatre de titelles amb sessió contínua, més enllanet hi havia el primer bar, al costat una parada d'entrepans i metres més avall servien coca i xocolata, i un altre bar, i una taverna, i anar fent. En la sòlida raconada d'un dels primers xamfràs, recordo haver-hi fregit, el primer any, amb fogonet de càmping, alguns centenars d'arengades fresques. Fou l'entrepà de moda d'aquell 26 d'agost, just amb el punt de salabror que calia per començar el seguiment, amb tota la nit per endavant i fins que no plegués l'últim, de la roda de cellers que hi havia a tocar."

Isidor Cònsul i Giribet
(Bellpuig, 1948 - Badalona, 2009)

Imatge extreta de http://tirantalcap.blogspot.com/2009/07/un-gran-editor.html

Cartell del primer Aquelarre, agost 1978, extret de http://www.aquelarre.cat/cartells.htm