Foc de Sant Joan

"La diada és l'entrada a l'estiu, és el moment en què la natura es troba en la seva plenitud. Sant Joan és festa de fertilitat, comença el cicle d'exaltació de la natura, és la data en què ja es coneix si les collites seran abundants. Cada indret celebra el solstici a la seva manera, però l'essència és la mateixa; el foc manté sempre les mateixes funcions, encara que siguin inconscients.

Sant Joan compta amb tots els elements necessaris per convertir-se en una festa alliberadora: el final del curs escolar, la vigília de les vacances estivals, la calor que afavoreix el flirteig, una menja pròpia i els petards per marcar la bogeria i el control de l'home sobre el foc. Així, la nit de Sant Joan ha esdevingut tota una celebració profana.

El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què és visible per més espai de temps i, per tant, el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia d'aquest donen vida, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts.

L'origen de les fogueres es troba en el desig d'imitar i regenerar el foc del Sol i de conjurar les sequeres per assegurar així una bona gràcia per part dels genis dels elements: l'aigua, la terra, el vent i el foc. La missió del foc és il·luminar l'itinerari nocturn del Sol.

La celebració de la nit i la matinada de Sant Joan és el màxim exponent del cicle de festes del solstici d'estiu. Aquest cicle se situa entre el 21 i el 24 de juny. Resulta difícil esbrinar quins són els veritables orígens d'aquesta festa. Els especialistes sembla que tinguin moltes teories a l'hora d'explicar la seva gènesi. D'una banda hi ha els que assenyalen el perviure d'un antic culte solar. El dia més llarg de l'any sembla el més idoni per homenatjar l'astre que és font de la llum i de la vida. Però hi ha moltes altres circumstàncies que es produeixen a la nit de Sant Joan que també fan pensar que la celebració pot derivar d'un culte eminentment lunar. És a dir, no existeix una teoria unificada que expliqui aquestes jornades, ans el contrari, sembla com si totes les teories exposades siguin un cúmul de convergències de costums on es barregen creences, ritus, pràctiques i fets de procedència molt diversa que la nit de Sant Joan ha sabut adoptar des de l'albir dels temps. El que sí que semblen tenir en comú totes les proposicions és el caràcter sagrat, màgic i medicinal. I és que la nit de Sant Joan ve marcada per tot allò que és excepcional.

Del que no hi ha cap mena de dubte és que es tracta d'una festa amb un marcat caràcter social i de relació entre les persones. Les danses al voltant del foc, les cançons per saltar les brases o les flames, les coques de pinyons o de llaminadures acompanyades de bon vi, els dolços o els bunyols ensucrats, les processons i comparses o el més que extens refranyer al voltant del sant són una bona mostra d'aquest fet. Tampoc resulta gens estrany que a gairebé cada poble de Catalunya existeixi una ermita dedicada al sant o que aquest exerceixi el patronatge de la vila. A Vilanova i la Geltrú mateix, l'ermita de Sant Joan, ara ja recuperada i centre de la Festa Major, n'és un exemple.

La nit de Sant Joan és la nit màgica per excel·lència, la més curta de l'any, que precedeix el dia més gran, el dia del Sol ple, el solstici d'estiu. A diferència de la nit de Nadal, la nit de Sant Joan ha conservat la seva tradició pagana i supersticiosa que integra ritus solars amb altres de relatius a l'aigua, les plantes i els estels. Hi conflueixen tradicions pirinenques i mediterrànies, cèltiques i romanes, paganes, cristianes i laiques, rurals, marineres i urbanes, ancestrals i del segle XXI. En els primers segles, l'Església combaté infructuosament el paganisme dels ritus ignis del solstici d'estiu. Per últim, el llegendari li va donar una significació religiosa: santa Elisabet, la mare de Sant Joan Baptista, va encendre una foguera per avisar la Verge Maria que l'anés a ajudar en el part. Sant Joan va néixer al punt de la mitjanit: és l'únic sant del qual es commemora el naixement i no la mort.

La nit de Sant Joan és nit de falles, fogueres i petards. I també d'embruixos. Però més enllà de l'univers de les creences i fetilleries, l'acte festiu de la nit de Sant Joan són les revetlles i els balls sota garlandes de fanalets i les coques de pinyons i fruites confitades. Pels conjurs i endevinaments, pels salts damunt de les flames dels enamorats, per les flors i els rams, per la seducció del ball, per la màgia que s'encomana arreu és la nit de l'amor. Les fogueres són objecte de tota mena de rituals: qui giravolta o salta set focs es casa abans de l'any; qui salta el foc s'assegura salut; i qui camina descalç damunt les brases o sobre les cendres calentes es preserva de tots els mals. El foc de Sant Joan casava les parelles que el saltaven donant-se les mans. Se'n recollien les cendres per les seves virtuts guaridores i preservadores del mal.

La nit de Sant Joan és la nit de les fogueres per excel·lència: al Pirineu es corren falles, s'abranda l'haro a l'Aran, es cremen barraques al Priorat i a les terres de l'Ebre, s'encenen fogueres arreu dels Països Catalans. Al Pallars i la Ribagorça, a Durro i sobretot a Isil els fallaires baixen del mont Far amb les falles enceses fins al poble, on les noies els esperen amb tres objectes simbòlics: flors, coca i porró. I les falles s'amunteguen en una pira immensa.

A Era Val d'Aran, a Les, la nit de Sant Joan cremen l'haro, un gros tronc d'avet, escorçat, esberlat amb tascons i guarnit amb garlandes i amb una creu de flors al capdamunt. Ressec d'haver estat plantat tot l'any, crema com un arbre de foc. Per Sant Pere es planta un nou haro i s'hi balla al voltant.

Als anys setanta, Sant Joan es va proclamar la diada nacional dels Països Catalans, per la comuna tradició de les fogueres: cada any, colles de marxadors porten, com la torxa olímpica, la flama encesa en una foguera al cim del Canigó de poble en poble, per abrandar les fogueres de moltes viles i ciutats. Les modificacions que va intentar l'Església van anar més encaminades al contingut de la festa que a canviar de data la diada del sant. Malgrat tots els esforços que es van fer, va ser impossible que la gent canviés la manera de celebrar el solstici. És una festa comunitària, específicament d'aparellament, que ha preservat el seu sentit espontani i visceral i, per tot això, segurament, escollida com a festa dels Països Catalans.

El costum d'encendre falles per Sant Joan, que només es manté al Pirineu, entre els mesos de juny i juliol "es corren" les falles, és a dir, es fan voleiar a gairebé tots els pobles de la comarca esdevenint un senyal d'identitat de la comarca. És possiblement la forma més primitiva que es conserva de jugar amb el foc i l'antecedent dels actuals focs d'artifici que la gent crema la nit de la revetlla. Per falla entenem "una branca seca, estella, manat o pila de matèries combustibles que s'encén per fer claror, per anar a calar foc, etc...".

La diferència principal entre una foguera i una falla és que aquesta serveix per a fer llum; així doncs, la paraula es refereix més al tronc dret que presideix la foguera que a la mateixa foguera, i essent alta i centrada escampa la llum al seu entorn. A més, aquestes falles són portàtils, ja que són transportades enceses fins al lloc que li és destinat, esdevenint l'origen de la foguera. Se'n coneixen també a Tossa on són anomenades 'faites'."

Text extret del llibre de Jordina Blanch "Tocats de foc. Simbologies festives i víbries ancestrals.", editat l'any 2003 per Edicions El Mèdol.

Fotografia extreta de http://crisplace.files.wordpress.com/2009/06/noche_sanjuan.jpg

Cartell extret de http://www.les.es/