Diables i dimonis
"En el món hel·lènic el dimoni tenia un sentit bastant ampli designant uns éssers superiors, més o menys pròxims als déus, capaços d'actuar sobre els homes o les coses, i també al·ludia al destí de l'home. Per un fenomen de lliscament, el dimoni anà concretant-se en déus del submón i, finalment, indicà esperits malignes com s'entén actualment.
Per a la tradició cristiana, els dimonis són els àngels rebels, en els quals es personifica el mal, principalment, el mal moral que afecta l'home. El dimoni troba correlacions en les tenebres, l'inframón, l'infern, el desig i la passió, les arts màgiques, el desordre i la perversió. Li és assignada la funció de temptador i així es comporta, fins i tot, en les temptacions de Jesús i en l'aparició davant d'Adam i Eva en forma de serp.
La pólvora en mans dels diables i les bèsties reforça el paper del soroll i del fum, que consisteix a allunyar els esperits malèfics o les ànimes dels difunts que vaguen sense trobar el camí. Aquest paper és acomplert per la pólvora amb molta més eficàcia que per altres sons, com tabals o instruments de cuina, i altres fums, com el de cuiro vell. Molts personatges festius tenen la missió d'allunyar les forces pertorbadores: galejadors, plens, dimonis... al mateix temps que omplen l'espai sagrat de por, protegeixen la comunitat. D'altra banda, la pólvora i el fum serveixen per fer més real la representació de guites, dracs i dimonis: hi fan la funció d'efectes especials.
Els diables, originaris del Penedès, el Garraf i l'Anoia, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat, porten el foc pirotècnic de les carretilles a la punta de les maces pels carrers mostrant que el foc és portàtil. Són els pecats capitals als Pastorets, i a la Passió fan rotllana sota Judes penjat. Ronden la barraca de Sant Antoni, són els diablots als balls de gitanes del Vallès, a les santantonades de Forcall i d'Artà, combaten amb els àngels a la Processó de Corpus i fan de maces i plens a la Patum de Berga.
Segons la veu popular, el diable és alt, escardalenc i amb el cos cobert de pèl. Té ales de ratpenat, banyes, cua llarga i peluda, i de vegades llueix uns bons pits de dona. També és anomenat Dimoni, Barrufet, Banyeta, Barsebuc, Belitre (nom medieval), Barrabàs, Peu Rodó, Home de la Pota Grossa, Mascaró, entre molts altres noms. Satanàs o Llucifer són noms propis que adopta el mateix diable que s'han fet populars arran de les representacions dels Pastorets arreu de Catalunya.
L'origen del diable festiu està datada ja al segle XII, vinguda dels personatges medievals que concorrien a les festes i processons, tot i que tal com els coneixem, apareixen esmentats al segle XV. A partir del XVI són els comparsers d'un ball parlat on Llucifer els encoratja a temptar els humans, fins que hi intervé l'àngel Sant Miquel vencedor, formant part, doncs, d'una representació parateatral sobre la lluita del bé contra el mal.
Duen robes de sac de traços feréstecs i caputxes amb banyes. El seu color sovint és el vermell, identificat, com hem comentat, al foc de l'infern, però no és l'únic color que hi trobem, ja que el verd és el color identificatiu de tot allò que ve de la natura. També, quan li convé, pot prendre l'aparença que vol i moltes vegades es presenta ben vestit, però amb el cap cobert per dissimular les banyes. Se li atribueixen obres gegantines que realitza sol o bé amb l'ajut d'una colla de dimoniets. Entre d'altres, en són exemples el Pont del Diable de Martorell, el de Tarragona, o la Pedra Llarga de Palau de Plegamans.
Als anys seixanta només hi havia a Catalunya quatre balls de diables i als setanta no més de deu. Amb la conquesta democràtica de l'espai públic per la festa urbana, actualment els balls de diables i les colles de foc passen de tres-centes. Potenciades a través dels correfocs i emmirallades en la fantàstica escenografia del muntatge 'Dimonis' dels Comediants, han calat fort. El diable, més enllà del concepte del mal, senyoreja actualment pels seguicis, cercaviles de foc i correfocs, formant part de la nostra vida quotidiana. També és el protagonista d'un seguit de creences sorgides del mateix poble que omplen el rondallari i el llegendari. La figura del dimoni a Catalunya és sempre casolana, i fins divertida.
N'hi ha arreu del país, també a comarques on mai no n'hi havia hagut tradició, a poblacions i barris de forta immigració, assumits per una joventut oberta a integrar components culturals tradicionals i a definir les pròpies senyes d'identitat. La seva actuació, escampant soroll, foc, fum i un cert grau de risc, s'ha posat de relleu avui dia com a expressió de la festa caòtica, perillosa i catàrtica, i no és gens extrany, doncs, que hagin sorgit grups de diables arreu. Aquesta evolució ens mostra la necessitat de festa que senten les comunitats i el que constitueix el paradigma festiu actual."
Text extret del llibre de Jordina Blanch "Tocats de foc. Simbologies festives i víbries ancestrals", editat l'any 2003 per Edicions El Mèdol.
Imatge extreta de http://www.festa.cat/arxius/TARRAGONA/BAIX%20PENEDES/Lloren%20del%20Penedes/Correfoc/BAIX%20PENEDES%20LLORENÇ%20DEL%20PENEDES%20CORREFOC%20232.jpg
Comentaris