Pere de Vall-Llebrera, mestre d'obres del campanar de Cervera (segles XIV - XV)

Reproduïm sota aquestes ratlles la biografia de PERE DE VALL-LLEBRERA, picapedrer i mestre d'obres de la vila de Cervera ss. XIV-XV, escrita per Josep M. Razquin i Jené, i que apareix en el seu llibre 'Gent de la Segarra' (Proyectos Editoriales y Audiovisuales CBS, 1998, pàgs. 109-112), i que ens apropa de forma extraordinària als primers temps del campanar de Cervera.

Nasqué [Pere de Vall-Llebrera] a la darreria del segle XIV.

No consta el lloc del seu naixement, però en documents fefaents de l'època se l'identifica com a "lapicidam o magistrum operam dictae villae", és a dir, picapedrer i mestre d'obres d'aquesta vila de Cervera.

Els paers, des de feia algun temps, estaven preocupats per la lentitud amb què progressaven les obres del campanar de l'església de Santa Maria. L'havien projectat amb gran ambició i volien que fos un conjunt extraordinari. De planta octogonal, concebut per a poder assolir una gran altura, havien arribat amb penes i treballs fins al nivell de l'arqueria on havien d'anar penjades les campanes. Les obres, iniciades a la primeria del segle XIV, s'havien aturat en aquesta altura i l'endarreriment donà lloc a diferents incidents per a poder disposar d'una o diverses campanes a fi de regular la vida de la ciutat.

L'any 1377 pugen un dit Seny Major, precedent del que fondria més tard Mateu de l'Olm. El mateix any acorden fer un bastiment del qual poguessin penjar les campanes perquè aquestes, mal situades, no les podien sentir els preveres en tocar a matines.

El 1379, els campaners es queixen que no hi ha ampits, la qual cosa és motiu de gran perill, i per això no volen pujar a tocar les campanes.

El 1401 proposen encarregar un rellotge "bo i que toqui les hores tot sol". (Cal advertir que fins a aquest moment les hores eren tocades a mà pel campaner, que vivia al mateix campanar, dedicat a algun ofici manual, generalment de sastre, i que es servia d'un rellotge de sorra o d'aigua per a constatar el pas del temps. Generalment eren dues famílies les que vivien al campanar i es rellevaven en aquesta feina tan obligada).

L'any 1420 hi ha queixes que les campanes es mullen i es malmeten, obligant a repetides i costoses reparacions. Aquesta darrera circumstància degué ser la gota decisiva perquè el mateix any els paers acorden que "en la vila ha mestres abtes e bastants per fer la obra del cloquer de Ntra. Dona Sta. Maria, que ells hayen la prerrogativa de fer e obrar la casa dels senys, los quals estan a la pluja e al vent per la qual raho tots els anys se han de fer grans messions...".

Hagueren de vèncer encara algunes dificultats però finalment, el dia 13 de desembre del 1423, foren suscrits capítols entre el Consell, per una part, i el mestre d'obres Pere de Vall-llebrera per l'altra. Aquest es comprometia "a fer una casa en lo campanar o cloquer... on tingueren tots els senys, la qual casa sia o se haya a fer la on ara stan los senys e que sie bona e bella e feta per ses mesures segons la casa hon stan los demes senys en lo campanar o cloquer de la Seu de Leyda... en la qual casa haya haver set finestres... a fer per ses mesures segons son en la dita casa del dit cloquer de Leyda... daquelles formes e manyells segons son en aquelles de Leyda... que son acabades". El preu s'establí en la quantitat de 4.500 florins.

La "casa en lo campanar" que havia de fer Vall-llebrera consistia a disposar els finestrals i cobrir la part superior, cosa difícil i a la qual sembla que ningú no s'havia atrevit. Aquest ho féu amb soltesa, gràcia i relativa rapidesa, donades les dificultats de tota mena que hagué de vèncer. Com sigui que l'actual plaça Major no existia i en el seu lloc hi havia un barranc, demanà autorització per a poder foradar la volta de la capella de santa Eulàlia (en l'actualitat dependència municipal amb porta que obre a la placeta del Pou del Gel) per a poder situar un torn i fer més practicable la tasca de pujar les pedres i materials a l'altura de l'obra.

El 1433, Vall-llebrera demana que no facin sonar el seny Tibaud perquè la seva vibració perjudica la solidesa de les filades de pedra quan anaven pujant. Després dels airosos finestrals, on havien d'anar penjades les campanes, fou aconseguida feliçment la rematada final.

Piferrer, en descriure l'efecte que li causa l'arribar a la plaça Major i veure com per sobre la façana de la Casa de la Ciutat s'aixeca el campanar, diu: "... asoma la bella torre gótica de la iglesia parroquial de Santa María, elegante y maciza, con calados en lo alto de las ventanas y coronada por una cornisa graciosa". Un autor actual, a cinc segles de distància, ha pogut escriure recentment: "Aquest campanar és viu. No és només un monument que desafia el temps."

L'obra estava enllestida l'any 1442. El Consell, abans de pronunciar-se sobre l'acceptació, demanà el parer de dos mestres de cases de Lleida. L'informe d'aquests fou favorable sense reserves al treball executat per Vall-llebrera. El dia 10 d'octubre del mateix any, l'obra fou declarada bona i acceptada formalment. Pere de Vall-llebrera, el seu fill i hereu Bartomeu i altres familiars discutirien amb el Consell en anys successius per qüestions de comptes, abans de ser practicada la liquidació final de l'obra.

El campanar, que descriu Alcolea com "octogonal, elevado y robusto, con las aristas realzadas, grandes ventanales decorados con caladas tracerías en su cuerpo superior, que se cierra con una cornisa de arquillos ciegos trilobulados y techo plano...", aviat fou poblat per un extraordinari conjunt de campanes, potser el més notable de Catalunya i un dels més destacats d'Espanya. Un inventari del 1472, pocs anys després d'haver finat Vall-llebrera la seva obra, ens assabenta que hi havia set campanes i una esquella de fusta:

1. El Seny Major, fos per Mateu de l'Olm i Pere Çafont l'any 1424, i d'un pes aproximat de 4.250 kg.
2. El Seny Tibaud, fos pel mestre francès Teobald Reard. Vicenç García, Rector de Vallfogona, esmenta el so d'aquesta campana en un sonet.
3. El Seny Carranca, fos per Mateu de l'Olm i el seu company Pere Çafont.
4. El seny dit de Tertia. Duia la inscripció, que llegí el P. Villanueva: IESUS AUTEM TRANSIENS PER MEDIUM ILLORUM IBAT.
5. Esquella Grossa.
6. Esquella de Migjorn. Devia ser la que feia el "toc d'oració", també coneguda per Seny del lladre, perquè el toc d'oració del vespre comportava el tancament de les entrades de la vila i avisava els veïns que barressin les portes de llurs cases.
7. L'esquella Talons d'Ase.
8. Una esquella de fusta amb vuit escalons. Devia ser una mena de matraques o tenebres, instrument de fusta en forma de roda amb martells, emprat per a alguns tocs de la Setmana Santa.

El campanar de Pere de Vall-llebrera, ben proveït de campanes, ha superat les desfetes i aldarulls de la nostra història recent, que han ocasionat la pèrdua de tantes peces de notable valor històric, i segueix en el seu lloc, ferreny com el primer dia, i essent encara "un pur goig dels ulls i encís i repòs de l'esperit".

Bibliografia:

• Alcolea, Santiago (1976). Campanarios de España. Barcelona.
• Arxiu Històric Comarcal de Cervera. Llibre de Consells.
• Duran i Sanpere, Agustí (1972). Llibre de Cervera. Tàrrega.
• García Escalé, Ramon (1982). Un temps a la Segarra. Cervera.
• Muñoz y Manzano, Cipriano, "Conde de la Viñaza" (1889-1894). Adiciones al Diccionario Histórico de... Agustín Cean Bermúdez. Madrid.
• Ràfols, J.F. (1980-81). Diccionario de artistas de Cataluña, Valencia y Baleares. Barcelona.
• Razquin i Fabregat, Ferran (1948). "Pedro de Vall-llebrera, maestro de obras". Periòdic Segarra (31.08.1948).
• Villanueva, Jaime (1821). Viaje literario a las iglesias de España. Vol. IX. València.

Imatge: el campanar de Cervera des del Parc Mas Duran, Sala Florensa, 12 d'agost de 2009