En record de la gent que treballa per nosaltres

Volia fer un escrit en record pels Bombers que han mort aquests dies en l'incendi del sud de Catalunya, però no em surt res.

A més quan un ho veu en imatges és una cosa, però quan et passa a tu i a la teva terra, als pobres ametllers i oliveres, et queda una sensació rara al cos que encara que faci una setmana que ha passat, quelcom de tu s'ha esvaït. No sé pas com explicar-ho...

Llegint algun bloc he trobat aquest escrit del Miquel Pueyo, que reprodueixo aquí.

Serveixi aquest text per retre un petit homenatge als que ens han deixat, i a tants i tants profesionals que estan a peu de canó i es juguen la vida per nosaltres.

Que n'és de bonic el foc en mans dels Diables i que perillós en mans de ningú.

Amb honor

23 juliol 2009

El proppassat 28 de juny cinc bombers de Torà van salvar en el darrer moment la vida, en saltar del camió que havia estat envoltat per les flames en qüestió de segons, mentre participaven en l’extinció d’un incendi a la Prenyanosa, a la Segarra. L’incident gairebé no va ser recollit pels grans mitjans de comunicació nacionals, però m’agradaria creure que va servir per recordar als lectors de la premsa lleidatana que la de bomber és una vocació arriscada i que l’amenaça dels incendis a l’estiu plana sobre el conjunt d’un país mediterrani com el nostre, i és també el conjunt de la societat catalana que l’ha d’afrontar amb aquelles mesures de previsió i d’autoprotecció que només poden semblar exagerades o supèrflues a qui no hagi viscut de prop la fúria gegantina i el potencial destructiu dels grans focs.

I és que mentre que l’any 2008 la superfície cremada a Catalunya fou la més reduïda en els darrers 20 anys, enguany hem vist desencadenar-se repetidament els focs que han calcinat camps de conreu i zones boscoses, que s’han acostat perillosament a alguns dels nostres pobles i que han posat la por al cos als seus habitants. Una primavera plujosa, seguida d’interminables setmanes bon temps i sense pluges remarcables -al capdavall, res de sorprenent en un clima com el nostre–, han estimulat el creixement de la vegetació i, en arribar les altes temperatures, els vents càlids, les llargues hores de sol i les tempestes seques, ens ha calgut recordar que els incendis constitueixen, a l’estiu, una amenaça latent en tota la Mediterrània, i que aquesta setmana en què ens trobem no serà probablement la darrera d’alt risc. En aquestes circumstàncies -i a més a més de la vigilància constant i de les actuacions preventives, que mai no són excessives ni exagerades–, hem tingut la immensa sort de disposar de cossos equipats, motivats i infatigables (policia, agents rurals, bombers, sanitaris…), d’una rica i experimentada xarxa d’associacions de defensa forestal, d’alcaldes i alcaldesses valents i responsables, i d’una pagesia que ha jugat un paper important en la lluita contra el foc i en la defensa dels béns i les persones.

Avui, però, el conjunt de la societat catalana –i d’una manera molt directa i dolorosa, moltes persones de Tremp, la Pobla de Segur, Palau d’Anglesola, Almatret… i del conjunt de les comarques de la plana de Lleida i dels dos Pallars- tenen encara viva i oberta la ferida de la mort en acte servei de quatre magnífics bombers, de quatre persones generoses i plenes de vida, així com el dolor dels seus dos companys ferits, dimarts a Horta de Sant Joan.

Petrarca va escriure, en un dels seus sonets, aquell vers tan famós en què assegura que “Un bel morir tutta la vita onora”; o sia, que una mort bella impregna d’honor la vida d’aquell que parteix. Pot resultar una idea fins a cert punt consoladora però el que vull realment dir -en alguns casos, des de la coneixença directa de les persones que han perdut en l’exercici d’un acte de generositat que està molt per damunt d’allò que és exigible a un servidor públic o a qualsevol altra persona- és que l’heroisme del Jaume, el Ramon , el Jordi i el David no l’acredita únicament la seua mort, tan noble i magnànima com dolorosa per a aquells i aquelles que no tornaran a gaudir de la seua presència, sinó que es desprén intensament de la vida generosa, compassiva, desperta i plena de sentit que van compartir amb tots nosaltres i que ens va fer, com a societat, una mica millors.

En aquesta hora difícil, eixuta i amarga per als seus familiars i per a tots aquells i aquelles que els estimaven, en aquests moments en què el consol sembla inaccessible, és convenient, tanmateix, que no dubtin que el record del Jaume, Ramon, Jordi i David, de la seua vida i de la seua mort, els sobreviurà llargament.

Publicat al diari Bon Dia del 23 de juliol de 2009

Extret de http://blogs.avui.cat/miquelpueyo/

Imatge de la Pàgina de Gencat