Bestiari dels Països Catalans: L'ÀLIGA DE REUS

L'àliga, incorporada a la festa major el 1996 per iniciativa de dues entitats reusenques –Carrutxa i el Col·lectiu Reusenc d'Activitats Culturals (CRAC)– és propietat de la ciutat i és ballada per membres del CRAC.

Un símbol del poder

Podem situar l'àliga en el conjunt de personatges, balls i danses característics dels seguicis festius catalans. 

L'àliga sol anar en un lloc destacat dels seguicis i el seu ball és, generalment, molt solemne.

La presència de l'àliga a les festes catalanes és coneguda des del segle XIV. Són nombroses les poblacions que tenen, o han tingut en algun moment de la seva història, l'àliga entre els seus elements festius. Esmentem, només, alguns exemples: Agramunt, Barcelona, Berga, la Bisbal d'Empordà, Cervera, Girona, Manresa, Mataró, Morella, Olot, Pollença, Sitges, Tarragona, Tortosa, València, Valls, Vic i Vilafranca del Penedès.

L'àliga era un símbol del poder. En el bestiari popular, cenyir corona és pràcticament reservat a les àligues i els lleons.

El seu simbolisme es fa palès per les prerrogatives de què gaudeix: és l'únic entremès que pot ballar a l'interior de l'església, el seu lloc a les processons és el d'honor –és sempre el més proper a la custòdia o a la imatge del sant–, té la funció de rebre els hostes més importants i la seva salutació és senyal d'homenatge.

L'antiga Àliga de Reus

L'àliga reusenca és documentada des del 1627 i va sortir fins al 1738, amb algunes intermitències.

S'ha dit que el seu ballador havia de ser un mestre de dansa. Aquesta és una circumstància que apareix explicitada algun cop –per exemple, el 1683– i, en tot cas, hi ha indicis que el ballador havia de comptar amb una certa qualitat. Ens ho fa pensar el fet que, a diferència dels gegants i la mulassa que són ballats per treballadors municipals, el ballador de l'àliga canvia sovint i encara, algun cop, es va a cercar fora vila. Cal dir, però, que l'àliga també és portada alguns cops per la mateixa colla encarregada de treure al carrer els gegants.

L'àliga sortia sempre a les grans solemnitats i, amb major o menor continuïtat, cada any per Corpus i Sant Pere. Sembla factible creure que s'intentà mantenir-la dins el seguici, però que la necessitat de comptar amb un ballador especialitzat i el deteriorament de la peça, que necessitaria ser reparada força més sovint que els gegants, motivà que alguns anys deixés de sortir.

Entre 1627 i 1640 va sortir amb certa regularitat. Després d'un periode sense sortir i sense festes –guerra, epidèmies– el 1683 fou necessari refer-la ja que es trobava molt deteriorada. Aquell any va participar en la solemnitat del trasllat de la imatge de la marededéu de Misericòrdia, que es trobava a la vila des de 1652, al seu santuari. D'aquesta festa es conserva un testimoni que ens indica el paper cerimonial de l'àguila, ja que en passar la processó per la plaça del Mercadal, on l'arquebisbe de Tarragona contemplava el seu pas "davant de sa Ilustríssima, en casa de Joseph de Simó, se cantà sonorosament i s'i dansà la àguila molt destrament". Fins a la guerra de Sucessió, l'àliga seguí sortint, amb alguna intermitència potser provocada pel seu deteriorament.

L'àliga com a símbol antiborbònic

L'àliga festiva reusenca presenta la particularitat d'haver esdevingut un símbol polític a partir de la guerra de Successió, en la qual els partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria foren coneguts com a àligots, front als botiflers, partidaris de Felip V de Borbó.

L'any 1712, en plena guerra, Reus va rebre el títol de ciutat i entre els privilegis de què podia gaudir hi havia el de poder afegir una àliga al seu escut. Aquest privilegi, però, només va ser vigent fins al 1714.

L'àliga com a motiu esdevingué un símbol de la resistència antiborbònica. Al llarg del segle XVIII, moltes cases de la ciutat poblaren els balcons amb àligues de ferro forjat, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. I a la memòria popular restà la creença errònia que l'àliga festiva havia estat feta el 1712 per commemorar la concesió del títol de ciutat.

Les últimes sortides de l'Àliga

El 1713, ja sota la dominació borbònica, la vila celebrà el naixement de Ferran, fill de Felip V, amb focs i sortida dels gegants, la mulassa i l'àliga. Ben aviat, però, aquest va quedar arraconada a la casa de la vila.

De la significació política de l'animal festiu n'és bona mostra l'agressió que va patir, el 1721, mentre era desada a l'ajuntament. Fou agredida pels botiflers, que la trencaren, li clavaren gavinetades i li arrencaren els ulls i la vara que portava com a símbol d'autoritat.

Fou refeta el 1725, any en què es va signar el tractat de Viena, en virtut del qual, entre altres aspectes, es concedia una amplíssima amnistia als represaliats per causa de la guerra de Successió. A partir d'aquest moment, l'àliga tornà a sortir amb certa regularitat fins a la seva definitiva desaparició. La darrera sortida notable de l'àliga que coneixem, va ser el 1733, amb motiu de les festes en honor a sant Bernat Calbó.

L'últim any en que la seva sortda apareix documentada és el 1738. A l'any següent es va fer una reforma dels gegants. Potser, en aquest moment –per motiu de la seva significació, però també del cost del seu manteniment– es va optar per prescindir de l'àliga. L'àliga constituïa, certament, un símbol poc grat per a aquells que pocs anys abans l'havien mutilada, els borbònics. Si bé és cert que en el moment del tractat de pau els botiflers tornaren l'àliga a la festa, també sembla lògic que no tinguessin massa cura de la seva conservació, especialment en un moment en què continuava essent un símbol de resistència dels austracistes.

L'Àliga a la festa

L'Àliga de Reus era daurada i, al cap, duia corona reial. Portava un colomí viu al bec i un bastó de comandament sota l'ala. Portada per un sol ballador, que en algun moment hauria estat un mestre de dansa, el seu ball era solemne i s'emprava per saludar les autoritats i els personatges notables. L'acompanyament musical de l'època anava a càrrec de les cobles de ministrils que pagava el municipi.

No coneixem una tonada específica per a la seva dansa. A Reus, les sortides de l'àliga apareixen, com a mínim, documentades en tres festes: el Corpus, les festes majors i les solemnitats cíviques o religioses. De vegades –si més no, cap a finals del segle XVII–, també va sortir per les festes patronals de la confraria de Sant Isidre i Santa Llúcia, tal com també ho feren els gegants i la mulassa, en aquest cas, tots a càrrec de l'esmentada confraria.

A l'igual que en el passat, l'àliga participa actualment a la processó de Corpus, en els seguicis i cercaviles de la festa major de Sant Pere i en la baixada dels grups festius al santuari de Misericòrdia el 25 de setembre. En aquesta diada entra a l'interior de l'església i balla davant l'altar, portant un pom de flors a la boca.

En l'actualitat, l'àliga reusenca compta amb dos balls, el curt i el llarg, de tonada semblant, que s'interpreten en moments determinats de la festa a tall de salutació o com a dansa de lluïment.

L'àliga actual [en imatges] és obra de Manel Llauradó i és una nova creació –no es conserva cap iconografia de l'àliga desapareguda al segle XVIII– que segueix l'estil de les àligues tradicionals catalanes. Les tonades de la seva dansa –de la qual n'hi ha una versió curta, per saludar, i una de llarga, per ballar al mig de la plaça– i l'adaptació de toc de processó són de Jesús Ventura. La música és interpretada per una formació de cobla.

Text: Associació Carrutxa, a http://www.etnocat.org/festareus/stpere/aliga.html

Imatges: http://picasaweb.google.com/consuleria