La Cucafera. ( I. El drac domesticat?)

Amb aquest escrit comencem el que vol ser una aproximació a la simbologia de les Cucaferes més representatives dels Països Catalans. L'inici de la construcció de la nostra Cucafera per part del mestre constructor Xavi Badia el passat octubre, és l'excusa per conèixer més d'aprop aquesta figura del Bestiari Festiu.

Tot seguit reprodueixo parts de l'escrit de Xavier Cordomí, de l'Agrupació de Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, aparegut al periòdic La Fura la Setmana del 19 al 25 de maig del 2000.

'La tarasca o cuca fera és un animal fantàstic d’imatgeria festiva que respon a diverses evolucions a partir del mite del monstre. Les diferents versions de la figura del monstre, degudament interpretades per les tradicions i llegendes locals i per influències de cultures veïnes, determinen les diverses tipologies de cuques que hi ha actualment.

La figura de la tarasca evoluciona de la llegenda i figura del monstre de la població occitana de Tarascó. (...) a Tarascó una bèstia paorosa que viu en les aigües tèrboles i les boires dels aiguamolls terroritza la població devorant les joves donzelles. Santa Marta, que, com sant Jordi, actua de sants alliberadora, lluita amb el monstre i el venç, tot entrant triomfal a la vila amb la pèrfida bèstia amansida i lligada pel coll. (...)

A Catalunya es mantenen dues tipologies de cuques feres: aquelles que recorden més la de Tarascó, amb una clova de tortuga amb espines, escates, coll i cua que s’allarguen i una boca mossegadora i sorollosa; i unes altres de més allargassades, a manera de cuc, i amb força peus. Algunes poden ser pirotècniques i gairebé totes mantenen un rostre més o menys humà i salvatge. (...)

De cuques i tarasques, és a dir amb clova de tortuga, actualment al Principat en podem trobar dos exemplars magnífics: les de Tortosa (cuca fera i cuca fereta), la més clàssica documentada almenys des del segle XV formant part de diversos entremesos a la processó de Corpus (...). La seva forma de tortuga l’adscriu al model provençal, encara que sembla que té força influències valencianes: el seu cap, lluny del monstre humà, és més semblant al drac medieval amb boca de gos que l’assimila a la de València.

De la tarasca de Barcelona, de tradició escassa, efímera i incerta, les poques referències que en tenim sempre són com a tarasca i mai com a cucafera. Al 1589, en les festes de rebuda de Felip III a Barcelona, trobem una carrossa amb forma de tarasca que és cavalcada per joves donzelles. Al segle XVII a la ciutat hi havia un monstre de grans dimensions, farcit d’artilugis mecànics, els qual portava sobre la seva closca de tortuga una magrana que s’obria mecànicament i d’on sortia un angelet. Aquest monstre era anomenat tarasca. L’actual tarasca de Barcelona, construïda al 1993, és una cuca fera que segueix el modelde Tarascó: cos de tortuga, potes amb escates i cap humà alleonat o felí humanitzat. Allarga el coll i la cua, i la boca clava queixalades estrepitosament.

Per últim, la cuca fera de Tarragona. La primera notícia d’una cuca fera a Tarragona correspon al 1381 en les processons de santa Tecla i del Corpus, la qual, acompanyada per ministrils, feia respectar amb les seves queixalades el pas de la Custòdia de la santa. La cuca de Tarragona actual, construïda al 1991, conserva el seu cos de tortuga, el coll que s’allarga i mou els ulls, mentre que el cap de drac és de clares influències tortosines i valencianes. Ha perdut pràcticament la ferotgia i, després del seu ball interpretat per ministrers, llença abundants caramels per la boca.

De la resta de cuques catalanes, molt nombroses, corresponents a la tipologia del cuc, de foc o d’animació, en podríem destacar per la seva tradició o per la seva singularitat, entre moltes altres, la de Begues, la de Castellbisbal, la de Puigpelat o el molt original Sexot de Sant Cugat Sesgarrigues.'

Imatge: la Cucafera de Tortosa, segons una auca nou-centista.
Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Cuca_fera