dijous, 13 d’agost de 2015

'La contribució de J. MANEL CASSERRAS a la #culturapopular', article de Carles Freixes (I) #gegants




La contribució de J. Manel Casserras a la cultura popular
Text: Carles Freixes i Codina
Extret de la revista 'Gegants', núm. 110, estiu 2015, editada per l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya


El passat dia 30 d'abril de 2015 ens deixava, després d'una llarga malaltia, el mestre geganter i amic J. Manel Casserras i Solé, conegut com "el Manelet". El llegat que ens deixa és una mostra més de la importància de la cultura popular i tradicional al nostre país. La vitalitat i el treball d'en Manel l'han acompanyat fins a l'últim moment. La seva darrera obra, que no haurà pogut veure enllestida, ha estat precisament per a la seva pròpia ciutat: els nous vestits dels quatre Gegants de Solsona. Amb la confiança de fer justícia a l'obra del taller dels Casserras, serveixi aquest article com una mostra de la important contribució que la família ha deixat en el món de la cultura al llarg de més de mig segle de feina i també com a homenatge pòstum al treball fer per ell.

Després de la mort inesperada del seu pare, Manel Casserras i Boix, el 9 de juliol de 1996, el fill va saber mantenir el llegat i continuar gestionant un dels tallers de referència per a la cultura popular catalana. Aleshores, al taller es treballava amb els gegants Rocafesa i Honorata, de Peramola (1996), i amb els gegants de Castellbell i el Vilar (1996).

El panorama geganter va viure, els anys vuitanta i noranta, el seu màxim apogeu i del taller Casserras va sortir-ne una quantitat important de figures. Tot i així, a finals dels anys noranta i ja entrats al segle XXI, el taller continuava treballant en la creació de nous gegants i altres figures que incrementaven la presència d'elements festius al llarg i ample de la geografia catalana. Destaquen els gegants del barri del Xup de Manresa (1998), la doctora Castells del Col·lectiu Cultural Cappont, de Lleida (1999), els gegants de Sant Pere Molanta (2000), el gegant de Guixers (2002) i els de Golmés (2004), Copons (2005), Sant Joan de Mediona (2007) i els Pallaresos (2008), a més de la Geganta Manolita Malasaña, per a una obra teatral de Madrid (2008) i els gegants del carrer de la Riera, de Vic (2011).

En Manel va saber mantenir la imatge del gegant tradicional. En les noves creacions dotava les figures d'una pàtina en la qual traslladava el pes de la història i la tradició. Només cal tenir presents les recuperacions d'algunes figures històriques, com la dels gegants de la parròquia de Sant Jaume, de Barcelona, a partir de diversos gravats antics (2009-2010) i la dels gegantons de Vic (2013). Aquests últims, els presentà a imatge de l'aspecte que oferien els gegants de la ciutat al tombant del segle XIX al XX, un projecte molt semblant al que ja havia realitzat el seu pare per als gegantons de Manresa.

Una de les empreses més importants que va acomplir en Manelet va ser, sens dubte, el de les rèpliques dels Nanos Vells de Tarragona (2000); mitjançant uns motlles de silicona va poder elaborar una còpia idèntica d'aquelles figures estrenades l'any 1865. Aquest conjunt de tretze caps de cartró-pedra ha esdevingut una de les comparses més representatives de Catalunya i la seva reproducció va permetre continuar mantenint de manera més segura aquest conjunt.

I una de les empremtes inconfusibles del taller Casserras fou la producció de "gegants manotes", coneguts amb el nom solsoní de Gegants Bojos. Després del primer d'aquestes característiques, el Gegant Boig de Solsona (1978), del taller van sortir altres figures de la mateixa tipologia per a diversos punts del país, a més d'ampliar el repertori local amb la Vaqueta (1997). Tot aquest llegat s'incrementà amb el Brau Constantí, de Torà (1998), el Marquès de los Vélez, de Cambrils (2001), els gegants de Pradell de Sió (2002) i els de la Cuyna Vella de Vilanova i la Geltrú (2010).

(Continua aquí)