dilluns, 25 de juliol de 2016

El #glossari diabler de Ramon Vallverdú (1): l'A d'Arboç i d'Arpillera @FocenDansa




Ramon Vallverdú, membre del Ball de Diables de l'Arboç, en el seu llibre 'Foc en dansa. Els balls de diables tradicionals del Penedès i el Camp de Tarragona' (l'Arboç, 2006), analitzava deu colles de diables diferents (balls de diables de Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes, Sant Quintí de Mediona, Vilafranca del Penedès, l’Arboç, el Vendrell, Torredembarra, Ball de Sant Miquel i diables de la Riera, i Tarragona) que han mantingut sense interrupcions o han recuperat el models de ball de diables característic del Penedès i del Camp de Tarragona. Pràcticament totes aquestes colles (a excepció del ball de diables de Sant Pere de Ribes) eren aleshores membres de la Coordinadora de Colles de Diables Centenaris amb Parlaments. 

Entre els aspectes més rellevants d’aquest llibre hi ha un important treball de camp que va servir per presentar, per primera vegada, les melodies dels tocs de timbals dels deu balls, els diversos punts de dansa que fan servir, així com les diferents maneres com les colles es distribueixen en l’espai. Editat amb la col·laboració de l’Ajuntament de l’Arboç, l’Esbart Català de Dansaires i Carrutxa, és un llibre que permetia conèixer deu de les colles més importants de Catalunya des de totes les vessants possibles. I tot plegat, acompanyat d’il·lustracions molt gràfiques i de fotografies impactants.

En el darrer capítol del llibre, Ramon Vallverdú ens oferia un extens glossari de termes propis dels balls de diablesDes d'aquestes ratlles, lletra a lletra, volem anar recuperant aquell fantàstic document.




A.

Abanderat: Diable amb distinció que porta una bandera a la maça. Al ball parlat acostuma a ser l'Alferes o el Primer borró.

Acte sacramental: És com anomenen en algunes poblacions el ball parlat que fa el ball de diables. Alguns autors consideren que aquesta denominació és errònia, ja que els diables no representen una al·legoria per a l'exaltació de l'eucaristia.

Alferes: Personatge amb distinció. Generalment la seva presència destaca al ball parlat, encara que també pot portar al vestit algun signe que l'identifiqui i pot ocupar un lloc capdavanter a les formacions de cercavila.

Àngel: Representant de les forces celestials en la lluita contra els diables. En alguns balls parlats ha estat substituït per l'arcàngel sant Miquel, encara que en ocasions poden aparèixer tots dos. En aquest últim cas, l'Àngel passa a un segon terme en la batalla i de vegades apareix com l'Àngel lloctinent de l'arcàngel sant Miquel.

Arboç: Nom que té una carretilla en el disseny de la qual ha col·laborat el Ball de Diables de l'Arboç. La seva característica principal és que les espurnes cobreixen una superfície molt més àmplia que la carretilla tradicional.

Arcàngel: Nom que se li dóna a l'àngel que té una missió molt important. Als balls parlats dels balls de diables tractats, sovint apareix l'arcàngel sant Miquel, que té per objectiu derrotar les forces infernals.

Arpillera: Teixit de cànem. També conegut com a roba de sac.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Llibres: 'MANUAL PER A UNA PETITA #BRUIXA', de Gloria Sánchez · @GrupoEdebe




Aquest llibre pot ajudar-te a fer realitat tots els teus desitjos, però també pot ser molt perillós.

Fitxa bibliogràfica
  • Enquadernació: Rústica, tapa tova
  • Pàgines: 96
  • Editorial: Edebé
  • Col·lecció: Tucà 8+ 
  • Sèrie: Taronja, 11
  • ISBN-10: 8423677249 
  • ISBN-13: 978-8423677245

dissabte, 23 de juliol de 2016

#RefranyerCatalà de #JoanAmades: ‘TENIR ÀNIMA DE CÀNTIR’




Té sentit imprecís i molt lat, però sempre enclou un concepte de desconsideració i poc respecte.

De fet equival a negar l'ànima a la persona a qui es dirigeix el dicteri, puix que l'interior d'un càntir és fàcilment penetrable i la seva buidor ben manifesta; d'aquí la seva manca de cap mena de contingut. Amb tot, en diversos casos, hom ha fet servir el càntir com un substitut de l'home i, per tant, de manera subconscient, hom pressuposa l'existència d'ànima en el càntir quan substitueix l'home.

El càntir que quan neix un noi a Verdú tiren per la finestra, per celebrar l'esdeveniment, és una resta de l'antic sacrifici dels primogènits, i avui hi tiren el càntir com ahir hi tiraven l'infant.

El càntir que hom trencava als peus de la núvia pel Penedès i per la Conca de Barberà pot recordar un vell sacrifici, probablement humà, dedicat a les divinitats, que tendeixen a facilitar a la núvia la pèrdua de la virginitat.

El càntir que hom posava en els fonaments de les cases és el record de l'home, un esclau o presoner de guerra enterrat al peu de la casa per assegurar la resistència i força de la construcció.

A tots aquests càntirs, succedanis de l'home, hom els reconeix ànima en certa forma, ja que com a home els accepta; per tant, l'ànima de càntir no és tan arbitrària ni absurda com pot semblar a primera vista.

Hi ha encara un altre refrany que ens parla de l'ànima del càntir i que, per tant, persisteix en el concepte exposat. Quan hom té por infundada de fantasmes o tem entrar en algun lloc fosc o desert, per tenença que no li surti algun ésser fantàstic, i també per fer por a la mainada, se'ls sol dir que hi trobarà o que vindrà:

l'ànima del cantiret,
que salta i balla per la paret.


Imatge extreta de http://www.verdu.cat/turisme.php

Extret de ‘Refranyer català’, de Joan Amades. Edició especial Cercle de Lectors, 1989. 

dijous, 21 de juliol de 2016

Una ruta per l'alta vall del #riuCORB · @VinsdelriuCorb



El riu Corb neix prop de Santa Coloma de Queralt, al nord de la Conca de Barberà, en una zona coneguda com la Baixa Segarra. Els pobles que esquitxen la vall i el territori que els envolta formen un conjunt unitari, tot i pertànyer a tres comarques. Es tracta d’un paisatge humanitzat, amb camps de cereals, ametllers, oliveres i vinyes, amb camins ancestrals plens de marges, cabanes i pous de pedra seca. Els pobles, generalment petits, han sabut conservar la seva fesomia medieval i guarden un patrimoni arquitectònic important.


Amb la intenció de promocionar la zona, el Consell Comarcal de la Conca de Barberà ha impulsat la creació de la ruta L’Alta vall del Corb, amb l’assessorament de l’Associació Vall del Corb i el Centre Excursionista Queralt. Es tracta d’una ruta circular i senyalitzada d’uns quaranta quilòmetres. Recentment s’ha remodelat tot el tram sud: del Molí de la Cadena a Santa Coloma de Queralt, la ruta que es proposa tot seguit.



Retall de premsa extret del suplement 'Sortim', del 28 de gener al 3 de febrer de 2011.

22 de juliol 22h, Mostra de Cançó Improvisada a la @CasaDalmases #DivendresMúsiquesTendres




dilluns, 18 de juliol de 2016

El Fons #Fotogràfic de CLAUDI GÓMEZ GRAU. Una mirada etnològica @DArxCervera @MuseudeCervera




Reproduïm aquí sota aquestes línies l'article de la historiadora Montse Graells Vilardosa dedicat al Fons Fotogràfic de Claudi Gómez Grau, editat el juliol de 2012 a la 'Revista d'Etnologia de Catalunya', en el seu número 38. 

El Fons Fotogràfic Gómez Grau és un fons privat que es troba a Cervera (la Segarra) i té un copiós nombre de fotografies fetes des dels anys vint fins als anys vuitanta del segle xx. Aquestes dates límit es corresponen amb les de la vida del fotògraf, Claudi Gómez Grau (1907-1989), iniciador d’aquest fons, que va començar com a fotògraf d’una manera amateur i que ben aviat es va decantar pel món del cinema, concretament per la foto fixa. 

La iniciativa d’inventariar i documentar aquest fons va partir del Museu Comarcal de Cervera, des d’on hom era conscient de la seva importància. Ja abans d’estar inventariat, el fons es trobava a l’abast de molts historiadors gràcies als treballs previs que s’havien fet, com l’edició d’un CD de fotografies l’any 2000 pel Centre Municipal de Cultura de Cervera que va servir de base per a la Història Gràfica de la Segarra(2001), així com altres coneixedors d’aquest fons privat, amb un cert accés a través del seu propietari actual. 

Així ja l’any 2005 va produir una exposició que difonia la figura i el treball d’aquest fotògraf segarrenc, en Claudi Gómez Grau, exposició que va evidenciar de nou que calia aprofundir més en la coneixença de la seva producció fotogràfica i en com estava en l’actualitat aquest fons. Calia, per tant, disposar d’un inventari i documentar les fotografies per permetre fer més fàcil i assequible la consulta als que hi estaven interessats, els quals moltes vegades hi han arribat per altres vies, com ara a través del fons fotogràfic de l’Arxiu Comarcal de la Segarra o de fotografies que han estat publicades en treballs d’autors d’origen segarrenc i en diverses especialitats. 

La recerca que aquí presentem s’inscriu dins els programes IPEC-Documentació de la convocatòria 2008-2010 del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. El projecte va ser presentat pel Museu Comarcal de Cervera, amb la primera motivació d’inventariar i documentar el major nombre de fotografies que componen el Fons Fotogràfic Gómez Grau, i d’aquesta manera posar-lo a l’abast del públic en general, com una eina més per conèixer la fotografia com a document social i rendibilitzar aquest fons, compost d’unes quinze mil fotografies.

Imatge extreta de http://www.museudecervera.cat/start.htm

diumenge, 17 de juliol de 2016

#RefranyerCatalà de #JoanAmades: ‘ÉSSER UN TOCACAMPANES’ @Campaners




Es diu de la persona poc entenimentada, que obra sense meditar gaire el que fa i ha de penedir-se sovint de les coses per haver anat a la lleugera.

Els tocacampanes eren uns bastaixos que hi havia a la torre del rellotge de la Seu, que assenyalaven els quarts copejant una campana de so especial. El primer rellotge de què gaudí la ciutat de Barcelona sols tocava les hores i, perquè el veïnat pogués saber amb major extensió l'hora que era, la ciutat pagava dos bastaixos que, primer a cops de mall i després fent sonar la pròpia campana, assenyalaven els quarts servint-se d'un rellotge de sorra per a calcular el temps.

Aquest servei públic no anava gaire llatí i s'hi observava una gran irregularitat i un fort desordre, fins al punt de formar-se del tocacampanes la pobra idea i el trist concepte que encara avui dominen. Així veiem com l'any 1506, en concedir els consellers aquest càrrec a un tal Jaume Sala, per haver-ho abandonat un flamenc que l'ostentava, li posem com a condició que "cal que toqui els quarts en el temps degut i amb regularitat". El càrrec especial per a l'assenyalament dels quarts es troba ja citat l'any 1391. 

El 1453 es tractà d'aplicar al rellotge de la torre de les hores un artifici que faria que el rellotge toqués per ell mateix les hores i els quarts. Però la innovació no degué prosperar, puix que, com ja hem vist, uns anys més tard els consellers lloguem un nou tocacampanes. L'any 1343 se'ls afegí la feina de donar 3 repics en el moment de llevar Déu, per tal que tots els veïns, en sentir-les, es descobrissin, s'agenollessin i diguessin una oració. 

Els tocacampanes eren dos perquè poguessin rellevar-se i el servei pogués ésser continu. Guanyaven el sou de trenta lliures l'any.


Imatge de 'La Tomasa', de la catedral de Barcelona, de l'any 1920, extreta de http://campaners.com/php/campanagran.php?numer=44216

Extret de ‘Refranyer català’, de Joan Amades. Edició especial Cercle de Lectors, 1989. 

dissabte, 16 de juliol de 2016

El #patrimoni festiu català: LA #IMATGERIA FESTIVA @PatrimoniGenCat




D’origen incert, probablement gegants i bestiari festiu formaven part d’antics rituals teatralitzats, lligats a la mitologia i a creences atàviques del poble. No obstant això, els primers documents sobre imatgeria festiva no apareixen fins a l’edat mitjana, amb les cròniques de les processons de Corpus i de les efemèrides institucionals de l’època. L’església va institucionalitzar al segle XIII la festa de Corpus, dedicada a l’hòstia consagrada com a símbol del cos de Crist, i la va universalitzar a tot el món cristià el 1317. Tres anys després, el 1320, ja es tenen notícies de la processó de Barcelona. Els gegants i les bèsties festives, provinents de les creences del poble, van ser convenientment cristianitzats per l’església i incorporats a la processó amb la finalitat pedagògica de transmetre la història sagrada a la població.

Així, el gegant representava Goliat o Samsó, la mula acompanyava Balaam, els cavallets formaven part de l’entremès de Sant Sebastià o el drac anava amb santa Margarida. Alguns d’aquells primers animals festius com el fènix o l’elefant, dels quals se sap ben poc, van tenir una vida efímera a les processons, probablement per la dificultat de trobar-los una identificació bíblica adequada als interessos de l’església.

El primer gegant documentat és barceloní, data del 1424 i surt citat en el ‘Llibre de les Solemnitats de Barcelona’. En un protocol que enumera els participants a la processó, hi consta ‘Lo rey David ab lo giguant’ i en el mateix document, pel que fa a bestiari, hi surten l’àliga, la víbria, la mula i el drac. Probablement aquest bestiari ja existia abans, però no se’n conserva cap documentació que ho confirmi. Hi ha, però, algunes excepcions. Per exemple, la ciutat de Barcelona va enviar una àliga i una víbria per participar a les festes de coronació del rei Martí l’Humà a Saragossa, el 1399.

Entre tot el bestiari, l’àliga tenia una importància especial per la funció protocol·lària i no pertanyia a cap gremi sinó directament a la ciutat. El càrrec de ballador de l’àliga es treia per oposició. El ball de l’àliga estava revestit de la màxima solemnitat, com encara avui es pot veure en poblacions com Berga o Solsona, i era el principal obsequi que es podia oferir a un visitant il·lustre o a una persona que es volia honorar.

La representativitat dels gegants ha canviat al llarg del temps. A mitjan segle XVI apareixen les gegantes. Les primeres estan documentades a Tortosa i Girona i es pot suposar que en aquell moment aquests personatges ja no eren bíblics. El 1601 es va celebrar la processó per la beatificació de sant Raimon de Penyafort a Vilafranca del Penedès i va aparèixer el primer gegant amb nom propi, que representava el moro Ferragut, l’adversari de Rotllà a Roncesvalls, en el poema èpic ‘Cançó de Rotllà’. També per la mateixa efemèride, però en una de les processons que es van fer a Barcelona, concretament la de la parròquia del Pi, les cròniques destaquen un gegant fet de cartró. Si s’incidia tant en el material amb el qual estava fet era perquè es tractava de la primera vegada que s’utilitzava.

El segle XVIII va ser fatídic per a la imatgeria festiva. La repressió de Felip V després de la guerra de Successió i el decret de Nova Planta del 1716 van significar l’expropiació del patrimoni dels gremis, dels quals depenien la major part d’aquestes figures. La festa de Corpus, totalment dirigida pels ajuntaments filipistes, se’n va ressentir. La difícil situació que es vivia i la poca cura de les autoritats de l’època van motivar que moltes figures es fessin malbé o acabessin abandonades a les dependències municipals. A poc a poc, es van recuperar de la mà de les confraries, però al darrer terç d’aquell segle l’arquebisbe de Tarragona va promulgar diverses prohibicions i una capitular de Carles III va prohibir la presència d’imatgeria festiva a les processons.

Els nans i els capgrossos són un cas a part dins de la imatgeria festiva. Conceptualment són màscares i permeten la dramatúrgia dels portadors. Mentre que el mot ‘capgròs’ no apareix fins al segle XVIII, ja al XV es pot trobar l’expressió ‘carasses’ i per la descripció que se’n fa es tracta de capgrossos. Fins al segle XIX mantenien sempre una aparença grotesca i el seu paper era divers, des de conjunts uniformes, com els nans de Manresa o d’Olot, fins a la comparsa de Tarragona, que representa els personatges de la societat tarragonina, tots del segle XIX. Altres tenien una funció de servei d’ordre com els macers de Solsona o representaven una família com els de Vic. També tenien la funció d’obrir pas als gegants armats de xurriaques. El Cap de Llúpia de Vic, el Berruga de Figueres i el Lligamosques d’Olot són els més característics amb aquesta funció.

Al segle XIX es va produir una remuntada pel que fa als gegants, si bé sense l’esplendor anterior, mentre que el bestiari que va sobreviure, escadusser comparat amb els gegants, el van conservar poques poblacions. Els nous corrents de pensament i l’incipient municipalisme van donar lloc a l’aparició de la festa major, que convivia amb la processó de Corpus. Ambdues celebracions compartien figures festives. En aquell moment, els gegants van adquirir el paper de representants de la població a la qual pertanyien, com a imatge del passat, lligada als ideals impulsats per la Renaixença. Les gegantes, en canvi, pel que escriu el Baró de Maldà al ‘Calaix de sastre’, a final del segle XVIII canviaven d’indumentària cada any i feien d’aparador dels nous corrents de la moda tant de vestir com de pentinat. Aquest costum es va mantenir en moltes poblacions fins a la dècada de 1920.

El 1902, Barcelona va organitzar, amb motiu de les festes de la Mercè, el ‘Concurs de gegants i monstros tipichs’, la primera gran trobada de gegants i bestiari. La seguirien, amb la diferència que només hi participaven gegants i nans, Sabadell el 1930, Terrassa el 1950 i Tarragona el 1951. A partir d’aquell any, aquestes trobades van ser freqüents. No obstant això, la festa major barcelonina era l’única de caire anual. Durant tot el segle XX, el bestiari es va mantenir estable i va augmentar poc, mentre que els gegants i els nans van proliferar amb els corresponents alts i baixos marcats pels trasbalsos de cada moment històric. Molts gegants van desaparèixer amb la Guerra Civil, però a la postguerra, amb l’impuls del franquisme a la festa de Corpus, se’n van adquirir de nous, això sí, la majoria representant els Reis Catòlics, com a símbol de la unitat d’Espanya.

L’arribada de la democràcia i la recuperació, fins i tot reinvenció, de les festes i tradicions, va ser un revulsiu per a tota la cultura popular i també per a la imatgeria festiva. L’any 1982 van coincidir tres esdeveniments clau pel que fa als gegants: el 1r Congrés de Cultura Tradicional i Popular, la 1a Trobada Internacional de Gegants a Matadepera i la participació de gegants a la cerimònia inaugural dels mundials de futbol al Camp Nou.

Dos anys després començava una nova etapa i es creaven les primeres federacions de gegants: l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya i la Coordinadora de Geganters de Barcelona. Moltes poblacions que n’havien tingut els van recuperar i moltes altres que no en tenien tradició van fer-ne de nous. La xifra de gegants existents l’any 1980 no arribava al mig miler i actualment supera els 3.500.

A partir de la dècada dels vuitanta van començar a ser habituals les trobades. Un fet que va ajudar que fossin més populars va ser que, fins aleshores, els gegants eren duts per bastaixos a sou i en la nova etapa era la ciutadania la que es constituïa en associacions sense ànim de lucre per fer ballar els gegants durant tot l’any. El 1985, l’Associació de Colles Geganteres de Catalunya instituïa la Ciutat Gegantera de Catalunya, la gran trobada anual de gegants.

El bestiari va experimentar un creixement paral·lel al dels gegants però més lent. També se’n van crear associacions, però no es federarien, amb el nom d’Agrupació de Bestiari Festiu de Catalunya, fins al 1996. La invenció del correfoc de les festes de la Mercè l’any 1981 i l’augment de colles de diables van anar lligats al bestiari de foc. Per una banda es van recuperar bèsties com la víbria, el lleó o el basilisc, que feia segles que havien desaparegut, i per una altra van proliferar els dracs, mulasses, bous i cavallets, i han sorgit noves bèsties com serpents, dinosaures o truges, entre altres.

A partir de la dècada de 1980 es van fer capgrossos com a homenatge a personatges populars, amb el conjunt de Terrassa, iniciat el 1981, com a destacat. En aquesta població del Vallès se’n fa cada any un de nou per honorar un terrassenc. La població de capgrossos de Catalunya s’estima en uns 15.000. L’any 2000 va tenir lloc la primera Trobada Nacional de Capgrossos de Catalunya, que se celebra amb caràcter biennal.

Les figures festives cobreixen la pràctica totalitat de la geografia catalana. Avui representen un important actiu d’associacions de cultura popular i han esdevingut un element representatiu de la identitat local.


Imatge extreta de http://www.bergaresort.com/events/event/patum-festes-de-corpus/

Text extret de http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/

divendres, 15 de juliol de 2016

Llibres: 'MÚSICA DE #MINISTRERS. Selecció de repertori dels Ministrers de Vila Nova', de Francesca Roig i Xavier Orriols




A principis dels vuitanta, gent d’arreu del país amoïnada per la imminent pèrdua de les nostres tradicions, ens posàrem a reconstruir, recuperar i, si calia, reinventar el calendari festiu del cicle de l’any i de la vida amb uns llenguatges que volíem sentir-nos com a propis. Els autors del llibre i tots els músics dels Ministrers de la Vila Nova també estaven per la feina. I la primera vegada que molts neòfits poguérem escoltar els colors i les textures d’una formació tan ben equilibrada, crec que ens serví per obrir la ment i el pensament del què i del com podíem fer les coses. 

La música, els instruments i els músics tradicionals són ben vius ara, trenta anys després d’aquells inicis. I per què? Doncs sens dubte perquè sempre han estat, són i seguiran servint per a diverses utilitats; és a dir, la música tradicional porta implícita una funcionalitat que el músic d’ofici coneix i domina. Sense aquesta, la música passa a ser un mer concert o ball, que no és poca cosa! 

La selecció que ara la col•lecció Calaix de Solfa ens brinda té la gran virtut d’haver estat rodada empíricament per carrers i places, acompanyant autoritats, balladors, gegants i bestiari. I, per tant, es tracta d’un repertori que acompleix amb escreix moltes de les funcionalitats d’aquesta música tan nostra i que, malgrat tingui o no antiguitat, ens segueix posant la pell de gallina.

Dades bibliogràfiques
  • Edició crítica: Francesca Roig Galceran Xavier Orriols i Sendra
  • Àmbit: Escoles de Música i Conservatoris Grau Mitjà / Música Tradicional Catalunya / Partitures Intermig 
  • Col·lecció: Calaix de solfa Núm. 16
  • Format: Partitura 
  • Mides: 21 x 29,7 cm, vertical 
  • Enquadernació: Fressat. Coberta plastificada. 
  • Nombre de pàgines: 109 
  • ISMN: 979-0-69210-860-3 
  • Editor: DINSIC Publicacions Musicals

Informació extreta de http://www.dinsic.com/ca/publicacions-clasificacio-general/escoles_de_musica_i_conservatoris-grau_mitja/card/partitura-cs16-musica_de_ministrers

dijous, 14 de juliol de 2016

L'Escola MARILÓ CASALS · @EsMariloCasals #tarot #astrologia #esoterisme




És una escola d’esoterisme i creixement personal fundada l’any 2000 per Mariló Casals. Juntament amb altres destacats professionals d’aquest univers, s’hi ensenya tarot, astrologia, grafologia, parapsicologia, etc., sempre des d’un vessant seriós i rigorós. 

L’escola pretén adaptar el model docent oficial –cursos pautats, programes d’estudis, seguiment personalitzat, avaluació periòdica– amb l’objectiu d’oferir un marc per a l’estudi de les activitats de bruixeria. 

L’Escola Mariló Casals ofereix, entre altres activitats, més de vint cursos diferents, estructurats en dues grans àrees: l’esoterisme i el creixement personal. Disposa d’una àmplia oferta de seminaris i tallers i les consultes personals en tarot, astrologia, grafologia i runes. 




Mariló Casals 

Mariló Casals (Barcelona, 1946-2009) va començar a llegir el tarot el 1981 i durant anys s’hi dedicà intensament, fent aprenentatge i tirant les cartes. Aquesta experiència la portà a obrir consulta el 1987 i poc després començà a col•laborar en el programa “Les mil i una nits” de Ràdio 4. Des de llavors, i durant més de vint anys, Mariló Casals començà l’estudi i l’aprofundiment en el tarot amb la consulta, la docència i els mitjans de comunicació, on sempre va transmetre una imatge seriosa d’aquest art endevinatori. 

Durant molts anys va estar professora de tarot en diversos centres, entre els quals en destaquen l’Institut de Ciències Parapsicològiques Hispanoamericà i l’Escola Quart Creixent. 

Fruit d’aquesta tasca, el 1998 edità el llibre “Apunts de tarot”, en el qual es recopilen els materials que, al llarg dels anys, va preparar per a les seves classes. 

L’any 2000 creà l’Escola Mariló Casals, que va dirigir fins a la seva mort. Actualment, la direcció de l’escola és assumida per la seva filla Maria del Mar Tort, que l’acompanyava ja des del moment de la fundació. 

Per a més informació: www.marilocasals.com 


Extret de ‘Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana’, de Joan Soler i Amigó i Roser Pubill. Ed. Pòrtic, 2014.


dimecres, 13 de juliol de 2016

AQUELARRE DE #CERVERA 2016 · Programació i horaris · #AquelarreCervera @SomSegarra





Us oferim les dates, els horaris i la programació de la 39a edició de l'Aquelarre i la 19a edició de l'Aquelarret i la Fira del Gran Boc, que tindran lloc a la ciutat de Cervera del 26 al 28 d'agost de 2016.

DIVENDRES 26 D'AGOST

PLAÇA MAJOR. Espai salsa i rock
  • 23:00 Trobada de bestiari organitzat pels Diables de Cervera Carranquers. 
  • 00:15 Música amb el grup La Terrasseta de Preixens
  • 01:45 Correfoc a càrrec dels Diables de Cervera Carranquers 
  • 02:15 "Tellus Mater". Espectacle a càrrec de les Band Tokades. 
  • 02.45 Música amb el grup Itaca Band
  • 04.15 Putxadiscos Te jodes y bailas

DISSABTE 27 D'AGOST 

UNIVERSITAT
  • 17:00 Sortida de l'Aquelarret i obertura fira del Gran Boc. 
  • 18:00 Arribada de l'Aquelarret a Pius XII i escumada. 
  • 23:00 Encesa de la Universitat.

PLAÇA MAJOR. Espai salsa i rock
  • 00:30 Ball amb La Salseta del Poble Sec 
  • 04:15 Concert amb Vergüenza Ajena

PLAÇA PIUS XII Espai espectacle, música i correfoc
  • 00:15 1r. acte. Arribada de la cercavila i Ball de la Polla a càrrec dels diables de Cervera Carranquers. 
  • 00:30 Concert amb el grup Cor Roent 
  • 02:00 2n acte. Invocació i Aparició del Mascle Cabró i Ball de Diables a càrrec de diables de Cervera. Carranquers. 
  • 02:30 Concert amb el grup Strombers
  • 04:00 3r. acte. Escorreguda del Mascle Cabró i Foqueral a càrrec de diables de Cervera Carranquers. 04:45 Concert amb el grup Strombers

PLAÇA PORTALET. Espai Rock
  • 00:30 Concert amb Kaotiko
  • 02:30 Concert amb Tribut a Extremo Duro
  • 04:15 Concert amb The Pink Goats

PLAÇA SANTA ANNA. Espai Ball
  • 00:30 Ball amb duo Versió Original 

ESPAI MURALLA. Espai Música electrònica
  • 00:00 Dj Ferry Sander 
  • 01:00 Dj Miquel Fontova 
  • 03:00 Dj Joe Lee 
  • 04:30 Dj Ivanet


Per a més informació: www.aquelarre.cat

dimarts, 12 de juliol de 2016

L'Escolania de Montserrat @EscolaniaMont @MontserratInfo




Qui som?

Actualment l’Escolania de Montserrat està formada per més de cinquanta nois, de nou a catorze anys, procedents de tot Catalunya i també de la resta dels Països Catalans. Durant anys que estudien a Montserrat fan els darrers cursos de Primària i els primers de Secundària, i també els estudis de música corresponents. Cada escolà estudia dos instruments, el piano i un segon instrument a escollir, a més de Llenguatge Musical, Conjunt Instrumental i, no cal dir, el Cant Coral, que constitueix l’especialitat de l’Escolania.

La majoria dels escolans, quan deixen Montserrat, continuen els estudis de música. Especialment en les darreres dècades, alguns destaquen professionalment com a cantants, instrumentistes o directors.

La finalitat de l’Escolania, avui, com en segles passats, és la participació diària en la pregària del santuari, juntament amb la gran afluència de pelegrins de tot el món.

És també funció de l’Escolania la difusió de la música Sacra, així com la música coral, tant d’autors propis (Escola Montserratina), com de compositors internacionals.

Història.

L’Escolania de Montserrat és un cor de nens, que canta a veus blanques. Quan el repertori ho requereix es complementa amb la Capella de Música de Montserrat, formada per alguns antics escolans i per la Capella de monjos del Monestir.



L’Escolania canta cada dia a la Basílica de Montserrat sovint amb una gran afluència de pelegrins i visitants de tot el món. Amb el seu cant els escolans transmeten un missatge evangelitzador de bellesa que traspassa els límits lingüístics, culturals i fins religiosos. La Salve del migdia s’ha convertit en les darreres dècades en l’acte diari més concorregut del Santuari.

Des de finals dels anys 60 va més enllà de la Basílica de Montserrat i dóna alguns concerts per pobles de Catalunya o arreu del món. Els més detacats en el darrer curs han estat amb l’Orquesta de les Nations, dirigits per Jordi Savall i la participació en l´òpera “A Midsummer Night’s Dream” de Benjamin Britten en el Gran Teatre del Liceu, de Barcelona.

Activitats.

Pastorals.

Fidels al nostre caràcter d’escola cristiana, a l’Escolania es fa una estona de pregària al matí i al vespre, per començar i acabar el dia. També els escolans participen en la missa matinal, que és una missa especial per a ells que es celebra alguns dies concrets durant el curs. Per obrir-nos a altres realitats socials i eclesials, es realitzen algunes visites a projectes de solidaritat en barris marginals de Barcelona o d’altres ciutats. 

Esportives.

Els escolans fan sovint excursions, tant per la muntanya de Montserrat com també alguns dies de convivències als Pirineus. Alguns dels dies de més calor es va a la piscina per a nedar, jugar i passar-s’ho bé tots junts. Durant el curs s’organitzen alguns partits de futbol, entre escolans o jugant amb nois d’una altra escola.



Culturals.

Per completar la formació intel·lectual i cultural, durant el curs es fan algunes activitats com visites a museus, assistència a concerts i audicions. Altres activitats També es fan altres activitats com els tallers d’estiu: uns dies abans de començar el curs escolar, alguns antics escolans vénen a l’Escolania per donar un petit curset als escolans sobre l’instrument que toquen. També s’organitzen durant aquests dies, alguns tallers ben variats: cuina, mecànica de cotxe, electricitat, manualitats...

Per a pares i germans.

A l’Escolania tenim molt presents els pares, germans i altres familiars dels nostres escolans. Per això també organitzem algunes activitats per a ells i elles: recessos de dos dies, dirigits per monjos de Montserrat; conferències de temes d’interès; el projecte Familia-Escola-Acció-Compartida (FEAC) del Secretariat de l’Escola Cristiana; cursets (Informàtica...); excursions per Montserrat... Per als més joves s’ofereixen també algunes activitats lúdiques i de formació durant la Setmana Santa , i la participació en la Prevetlla de Santa Maria (dia 26 d’abril al vespre).


Imatges extretes de http://www.noticiestgn.cat/2010/12/03/el-corte-ingles-porta-a-tarragona-l%E2%80%99escolania-de-montserrat-per-oferir-un-concert-de-nadal/ i de https://ca.wikipedia.org/wiki/Escolania_de_Montserrat

Informació extreta de http://www.escolania.cat/index.php

diumenge, 10 de juliol de 2016

Llibres: 'MANUAL DE DESCRIPCIÓ COREOGRÀFICA DE BALLS DE BASTONS', de Montserrat Garrich, Anna Vinyoles i Insa, i Núria Vinyoles i Insa




El passat 30 de gener va tenir lloc a la sala d'actes de La Casa dels Entremesos de Barcelona, seu de l'Esbart Català de Dansaires, la presentació del Manual de descripció coreogràfica de balls de bastons,  la darrera publicació de l’entitat, de les autores Montserrat Garrich, Anna Vinyoles i Insa i Núria Vinyoles i Insa, les tres sòcies de l’Esbart i bastoneres des de fa anys.

L’any 1999, les mateixes autores van publicar el Manual de descripció coreogràfica de dansa tradicional que estableix un sistema de descripció coreogràfica per plasmar un ball amb tots els seus elements i sempre en relació a la música que l’acompanya. L’obra que ara es presenta és una concreció d’aquest sistema, en relació amb l’aplicació als balls de bastons.

La descripció d’una dansa i els seus elements és una tasca difícil i feixuga per la gran quantitat d’elements que hi intervenen: els balladors, l’espai, els temps, la pauta musical, els punts de dansa, les evolucions, el caràcter, etc.  Encara és més complex quan en el ball s’usen elements, estris o objectes, alguns dels quals amb un paper i presència molt important.  El cas dels bastons, sense els quals no es concep aquest tipus de ball, és un dels més complicats de descriure, ja que als elements mencionats abans cal afegir: quin bastó pica i en quina posició i direcció ho fa, amb qui pica cada bastoner o bastonera, com es mou el grup de bastoners, etc. Aquesta complexitat és encara més acusada a causa de la multiplicitat i diversitat de colles, de maneres de picar, d’evolucions, de denominacions, etc. Per tot plegat, idear un sistema de descripció que s’ajusti totalment a la manera de fer de cada colla i de cada ball requereix tenir en compte molts aspectes.

L’objectiu principal del Manual de descripció coreogràfica de balls de bastons és descriure un ball de bastons, amb la mínima ambigüitat possible. Així doncs, el treball té diverses finalitats: servir de guió per recordar un ball, transmetre una coreografia determinada en el si d’una colla bastonera, documentar les noves coreografies o les que s’han deixat de ballar, ajudar al traspàs generacional, deixar constància de balls que s’han perdut i només queden en la memòria de bastoners grans i, en definitiva, servir a totes aquelles persones que estudien o s’interessen pel ball de bastons.  És una eina que es pot complementar amb enregistraments sonors i audiovisuals. S’ha procurat que el sistema elaborat sigui capaç d’adaptar-se a les particularitats i als trets propis de cada ball.

El Manual de descripció coreogràfica de balls de bastons conté les abreviatures, els símbols, la terminologia i altres recursos per poder fer-ne una descripció. Es planteja, com en l’obra precedent, la presentació d’un dossier sobre un ball de bastons en què es reuneixi tota la informació sobre aquest ball (context, música, coreografia, gràfics, bibliografia i fonts d’informació, etc.).

A l’obra s’hi troba com organitzar tota la informació sobre un ball de bastons i presentar-la en un dossier; com plasmar sobre un paper la disposició espacial d’una colla de bastoners; com diferenciar els grups de bastoners dins d’un ball i, si es dóna el cas, com individualitzar els bastoners o concretar-ne particularitats (el cap de colla, per exemple); com relacionar la música i la coreografia d’un ball de bastons; com explicar i fer entenedora la combinació del joc dels bastons i els seus paràmetres: el lloc del cop, la posició dels bastons, l’acció del bastó, la direcció del moviment, etc.; com representar les evolucions coreogràfiques d’un ball de bastons; i també els elements complementaris a la coreografia: la indumentària, tipus de bastó, els instruments musicals que l’acompanyen, etc.

Entre els recursos que ofereix el Manual, cal destacar per la seva novetat: el gràfic de les posicions d’un bastó, la tabulatura dels cops dels bastons i els quadres per explicar les picades. El conjunt del llibre ofereix nombrosos exemples perquè el lector els pugui copiar, adaptant-los a cada ball concret.

Per ajudar els interessats a aplicar el Manual de descripció coreogràfica de balls de bastons i els recursos que ofereix, l’Esbart Català de Dansaires ha programat una sessió monogràfica sobre Descripció de balls de bastons que es realitzarà el dissabte 7 de març, en sessió de matí i tarda.


Informació extreta de http://www.tornaveu.cat/article/10445/lesbart-catala-de-dansaires-presenta-un-manual-de-descripcio-coreografica-de-balls-de-bast

dijous, 7 de juliol de 2016

L’artista vilafranquina Dolors Sans, reconeguda amb el Diploma de 'Mestra Artesana'





El passat dilluns dia 4 de juliol, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, es van lliurar els diplomes de Mestres Artesans que otorga cada any la Generalitat de Catalunya. Entre els premiats hi havia l’escultora d’imatgeria festiva i popular vilafranquina Dolors Sans, que va rebre el guardó de mans del president Puigdemont.

El diploma de Mestre Artesà s’ha lliurat aquest any a 22 artesans de tot Catalunya. Aquest diploma s’atorga a aquelles persones que han fet de l'exercici d'un ofici artesà la seva professió, i que compten amb més de vint anys de trajectòria professional reconeguda, amb excel·lència en el domini tècnic de l'ofici i aportacions a la seva pràctica, combinades amb la capacitat de transmissió dels coneixements de l'ofici mitjançant el mestratge exercit.

El jurat va destacar de Dolors Sans la seva capacitat creativa i innovadora en les seves peces, tant en els aspectes de disseny com en l’ús dels materials. De tots els artesans guardonats era la única dedicada a la imatgeria festiva. L’acte va consistir en el lliurament dels premis, amb comentaris sobre cada artesà i al final el president de la Generalitat va pronunciar unes paraules en els quals va destacar la força i importància del món de l’artesania pel país, tant en l’àmbit cultural com també econòmic. D’altra banda es va comprometre a fer accions legislatives que ajudis i promocionin aquests oficis. L’acte es va cloure amb un refrigeri al Pati dels Tarongers.

La vilafranquina Dolors Sans porta 28 anys en l’ofici de fer escultures d’imatgeria festiva: dracs, gegants, capgrossos i bestiari divers. Ha incorporat el món de la mitologia gerga i romana i també mediterrània en les seves peces i ha dissenya formes innovadores gràcies al tractament especial que fa de la fibra de vidre ( reïna de polièster) en la qual treballa. Les seves figures tenen sempre un discurs, un simbolisme que n’explica el sentit i el seu disseny. Dolors Sans ha dissenyat i construït 40 dracs, 32 gegants i gegantons, 41 capgrossos i 15 elements d’imatgeria festiva originals. Si afegim les rèpliques i remodelacions fan un total de 161 elements construïts. La seva darrera peça és una gegantona per l’Hospitalet de Llobregat que és un retrat de la seva alcaldessa. A Vilafranca va dissenyar i construir el Gall Tomasot i la gallina Ballarica, l’àliga nova de la Festa Major, actualment Àliga de Sant Julià, la rèplica a escala del drac de Vilafranca per la Festa Major dels Petits i 4 capgrossos per la Festa Major ( Quique, Cutxi-Cutx, Tiburon i Jaume Rafecas.

Dissabte 16 juliol · FESTES DEL CARME a #Cervera 2016 @SomSegarra




dimecres, 6 de juliol de 2016

El Ball @EspasesCervera ja ha tret el @Verkami !!! @SomSegarra


 




S’inicia una campanya de micromecenatge per recuperar el primer Ball d’Espases de Catalunya.

Des del Ball d'Espases de Cervera ens plau anunciar l'inici del nostre Verkami per a recaptar diners per a fer possible la nostra iniciativa que s'estrenarà el dia 18 de setembre a Cervera. Durant 40 dies obrim al públic la possibilitat de formar part de la realització d'aquest projecte a tothom que ho vulgui a canvi d'unes recompenses majors o menors segons la quantitat aportada.

El ball d'espases formava part del seguici festiu de Cervera entre el 1411 i el 1724, dues dates que curiosament corresponen a la referència més antiga del ball d'espases a Catalunya i l'última que ens consta. És per això que des de fa 2 anys, amb l'ajut de l'Àngel Vallverdú, mestre flabioler i expert en danses festives, estem intentant reintroduir aquest ball i, amb ell, recuperar una part de la història cultural de la nostra ciutat.

Des del nostre començament a les xarxes socials hem intentat explicar com és aquest ball. En diverses publicacions hem intentat expressar les seves divergències amb els balls de bastons i la seva certa relació amb els balls de pastorets i de cercolets, en el sentit que les espases juguen el paper de cordó umbilical entre balladors, i amb elles es fan figures com passadissos, degollades, estels i roses.

Tenim la intenció de recaptar un total de 2.000 € que destinarem al cost de les espases i dels vestits. En el meravellós cas que la xifra aconseguida fos superior, els destinaríem en millores i alguna novetat.

Qualsevol altra informació que necessiteu la podeu trobar a la nostra pàgina de Verkami, http://www.verkami.com/projects/15283-ball-despases-de-cervera, o contactant amb nosaltres personalment per xarxes socials. Estem molt emocionats amb aquesta iniciativa i és la nostra intenció contagiar la nostra emoció a tota la població de Cervera i del Principat. Fem-ho possible!


Informació facilitada pel Ball d'Espases de Cervera, ballespasescervera@gmail.com 

dimarts, 5 de juliol de 2016

'Els últims #artesans': Emili Arbonès, BASTER


Edu3.cat



Amb la desaparició del bestiar de les feines del camp, els basters han hagut d'adaptar la seva feina a altres necessitats. Emili Arbonès, un baster de Falset, mostra com es fa el seu ofici en aquest capítol d'"Els últims artesans".

Emili Arbonès va aprendre l'ofici de baster als 28 anys, ja que el seu sogre estava a punt de retirar-se i no hi havia ningú que continués la seva tasca. Conscient que es perdia tota una tradició a Falset, va lliurar-se a l'aprenentatge d'un nou ofici. Apassionat del que fa, l'Emili no ha parat fins que ha assolit un mestratge que li permet dedicar-se exclusivament a fer guarniments per a cavalls.

Per definició, el baster és l'artesà que manufacturava els guarniments i els estris necessaris per als animals que feien les feines del camp o que servien de mitjà de transport.

Com era habitual a l'edat mitjana, els artesans basters es van agrupar en un gremi. Per ingressar-hi, l'artesà havia d'acreditar anys d'aprenentatge i passar un examen rigorós. Si passava les proves, quedava admès i se li donava el títol de mestre artesà.

Avui dia, la pagesia ja no utilitza el bestiar per conrear les terres i els traginers ja no fan serveis comercials amb animals. Per aquesta raó, els basters han hagut d'adaptar el seu ofici a la demanda actual, més dirigida a l'oci.



Vídeo i text del programa 'Els últims artesans', produït l'any 2009 per Televisió de Catalunya i Karavan Films, i extrets de http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=55644&p_ex=artesans

dilluns, 4 de juliol de 2016

La Coral Infantil Nova Cervera enregistra el CD de #Cantània 2017 @CoralsInfantils







Els passats 27, 28 i 29 de juny, el grup de grans de la Coral Infantil Nova Cervera va participar en l'enregistrament de la cantata "La nit dels malsons", juntament amb la Coral de l'Escola Municipal de Música Josep M. Llorens de Guissona. Aquesta cantata, amb música d'Àlex Martínez Casamada i lletra de Marta Buchaca, és la que prepararan totes les escoles que participin durant el curs vinent al projecte Cantània 2017.

Cantània (un nom que va néixer de la simbiosi de "cantata" i "contemporània") és un projecte creat fa més de 25 anys, organitzat i produït pel Servei Educatiu de l’Auditori de Barcelona i adreçat a escoles de Primària. Cada any s’encarrega la composició d’una cantata infantil a un compositor català de reconegut prestigi que crea la seva obra atenent a les característiques de l’activitat: que hi hagi un gran cor de nens i nenes a l’escenari i que hi participin músics professionals d’alt nivell. El projecte involucra centenars d’escoles de primària, amb 3 sessions de formació per als professors organitzades al llarg de l’any per tal que preparin l’alumnat per anar a fer els concerts finals. L’enregistrament del CD de l’obra i el treball des de l’organització i des de les aules permeten que després d’un únic assaig general tingui lloc la interpretació de la cantata en concert.

"La nit dels malsons" és una cantata en estil de música jazz-rock-fusió que tracta el tema de la por , en totes les seves vessants (por anticipada a anar de colònies, por a que se'n riguin de tu, por a engreixar-se, por a perdre la feina, por a sortir a l'escenari,....), i acaba concloent que tot i que la por és necessària per viure, no ens ha de condicionar ni espantar. L'últim cant de la cantata es diu "Viu la vida sense por".

A més a més del cor (a una, dues i tres veus), la cantata té una instrumentació per a piano, baix elèctric, guitarra elèctrica, bateria, dos trompetes, saxo i trombó. També hi ha dos cantants solistes, un noi i una noia (la televisiva Elena Gadel).

Aquest enregistrament, realitzat a l'Auditori de Barcelona, ha estat una experiència molt enriquidora per als cantaires de les dues corals de la Segarra, tant per l'estil de música nou i diferent que ens ha fet treballar, com pel fet mateix de viure des de dins l'enregistrament d'un CD. També el treball amb els dos directors del projecte (l'Elisenda Carrasco i el Pep Prats) ha estat molt interessant.

Tot i que van ser moltes hores de treball agrupades en pocs dies, els cantaires van respondre molt bé i ho van gaudir molt. I val a dir que van aconseguir un molt bon nivell.

Felicitats!!!

Coral Infantil Nova Cervera, coralinfantilnovacervera@gmail.com

diumenge, 3 de juliol de 2016

Llibres: 'LES #BRUIXES ES PENTINEN. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana', de Joan Soler i Amigó i Roser Pubill




Les bruixes són uns personatges fonamentals de la cultura popular que ens traslladen al món de la màgia, els encanteris i les superticions. Aquest llibre recull la significació que ha tingut i té la bruixeria al nostre país. Encara avui, les bruixes són ben presents en les nostres rondalles i llegendes, en el cançoner, en el refraner i en l’imaginari.

A Les bruixes es pentinen veurem les relacions de la bruixeria amb la mitologia, la literatura, les creences i la religió. Coneixem els ungüents i els beuratges de les bruixes, passejarem pels gorgs de la pinta, el mirall o l’escombra voladora. També descobrirem com eren les caceres de bruixes i els autos de fe que les enviaven a la forca o a la foguera, quins encanteris conjuraven per enamorar o per fer oblidar i, fins i tot, ens preguntarem per què la gran majoria de bruixes eren dones i no homes.

Els autors

JOAN SOLER I AMIGÓ (Badalona, 1941) és autor d’una Mitologia catalana (1990), de Rebels a tramuntana (Premi Leandre Colomer de novel·la d’història de Catalunya 2002), de Dones catalanes llegendàries (2010) i de la recent novel·la La muntanya de les relíquies (Premi Ciutat de Badalona i Països Catalans - Solstici d’Estiu 2013). L’any 2006 va rebre el Premi Nacional de Cultura Popular.

ROSER PUBILL I PORTA (la Seu d’Urgell, 1952) és llicenciada en Filologia Romànica i DEA en Geografia Humana. La seva carrera professional s’ha desenvolupat com a editora a Enciclopèdia Catalana. Ha editat llibres com l’Atles de la Diversitat, el Tradicionari, enciclopèdia de la cultura popular catalana o la Geografia General dels Països Catalans. És professora del postgrau Assessorament lingüístic i serveis editorials de la Universitat de Barcelona.




Fitxa bibliogràfica

Autors: Joan Soler i Amigó; Roser Pubill i Porta
Títol: Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana
Lloc: Barcelona
Edita: Grup 62 / Pòrtic
Data edició: juny 2014
Pàgines: 216 pp.
Preu: 19 euros
ISBN: 978-84-9809-295-0

Sumari
  • El món de les bruixes
  • Les pintes de les bruixes
  • Què volem dir quan diem "bruixa"?
  • D'on ve la paraula "bruixa"?
  • Màgia, religió i superstició
  • Dianes, janes i encantades
  • Les arts i els oficis de les bruixes
  • Totes les bruixes són dones
  • El diable, el maligne
  • La Santa Inquisició, el martell de les bruixes
  • Retrat robot d'una bruixa catalana
  • Mapa i calendari de la bruixeria a Catalunya
  • Les bruixes en la literatura catalana
  • Per saber-ne més


Informació extreta de http://blogs.iec.cat/gee/2014/05/29/novetat-editorial-les-bruixes-es-pentinen/