Les #festes i #rituals i les festes de #foc: #NADAL




La festa de Nadal marca l'entrada de l'hivern, un temps que es caracteritza per les baixes temperatures i les nits més llargues de l'any. Fred i foscor eren, per tant, condicions ambientals prou perceptibles per als nostres avantpassats. En aquest context, hi ha un costum -avui emblemàtic de la tradició catalana- vinculat, si més no inicialment, amb el foc domèstic: el tronc de Nadal o tió.

El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, en cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons. Encara es poden trobar, als pobles, cases en les quals el tió és un gran tronc que es posa a cremar a la llar de foc uns quants dies abans de Nadal. A partir d'aquesta forma més primitiva el tió evolucionà: s'ha convertit en un tronc triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després és cremat.

Ben aviat, aquesta característica d'ésser fantàstic s'ha reforçat a partir d'afegir al tronc unes potes, d'aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, de posar-hi una llengua... I així es troba el tió tal com se'l coneix ara a ciutat: un personatge que sembla una bèstia que cada any arriba alguns dies abans de Nadal, que resideix a la cuina o, sobretot, al menjador, i al qual cal donar aliments -els tradicionals eren garrofes, pa sec; ara li donen també altres coses- i aigua, per tal de rebre després els seus obsequis. A ciutat hi ha, doncs, tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per a tots els fills d'una casa, i encara ha passat d'una generació a l'altra. El tió es fa cagar, segons el costum de cada casa, la nit de Nadal. Tradicionalment, després de la missa del gall, o bé el dia mateix de Nadal. I encara, per allò que els més petits van a visitar altres cases de la família, n'hi ha que continuen treballant el dia de Sant Esteve.

Pot sorprendre que un antic costum, vinculat a antics rituals de culte al foc i que nasqué en les llargues vetllades hivernals al voltant del foc a terra, pugui mantenir la seva vigència avui. Certament, el tió és una tradició viva. I ho és perquè ha anat canviant, adaptant-se a un nou entorn físic i social. Aquesta evolució ha comportat aspectes positius i negatius. Certament, la introducció del tió a l'escola ha permès donar a conèixer aquest costum a sectors de la població infantil que no l'haurien viscut a casa. Això, i la pràctica del tió en associacions de veïns o entitats culturals, n'ha propiciat la descoberta. D'altra banda, la possibilitat d'adquirir tions fets en sèrie als mercats nadalencs pot facilitar la seva introducció en la celebració domèstica. Per contra, aquest procés ha suposat una pèrdua de la diversitat de continguts de la tradició. El ritual de fer cagar el tió va acompanyat, per exemple, d'un seguit de cançonetes tradicionals que presenten una enorme riquesa de versions i variants.

L'evolució més important ha tingut lloc, però, en les dues últimes dècades. D'una banda, aquest tió sense foc, desvinculat del foc de l'hivern o de Nadal, surt de l'àmbit domèstic per entrar en el camp de la festa col·lectiva i, de l'altra, modifica la seva funció inicial.





El tió, ritu o costum familiar, ha entrat des de fa alguns anys a les escoles i al món associatiu. També s'organitzen festes del tió al carrer o a la plaça en què centenars de nens i nenes poden obtenir la seva bosseta de regal després de fer una cua pacient.

En una festa nadalenca que es desenvolupa en una societat cada cop menys religiosa, el tió s'adapta prou bé a aquest simbolisme nadalenc d'arbres nevats i espelmes, de grèvol i boles de colors, en què les referències al naixement de Jesús són secundàries o, de vegades, inexistents. En definitiva, el tió ha esdevingut un dels símbols del Nadal català, que manté la seva vigència a partir d'un seguit important de transformacions en el costum. Canvis que n'asseguren la vitalitat -una tradició estàtica és morta- però que impliquen, potser, una pèrdua de contingut patrimonial en benefici de la seva difusió.

Però en la celebració de Nadal, a més d'aquest foc domèstic, hi ha altres tradicions de foc al carrer. A Cardedeu, la fira que se celebra el cap de setmana anterior de Nadal comença amb l'encesa de la foguera, amb l'anomenat foc de la Fira, i amb la repartició de borregos, pasta tradicional de Cardedeu. Aquest foc s'encén el diumenge abans a l'ermita de Sant Hilari i és baixat fins a l'església parroquial de Santa Maria. La foguera es manté encesa mentre dura la fira fins que, acabada la celebració, el foc es recull i es condueix de nou al cambril de l'església per tornar-lo a l'ermita de Sant Hilari el dia de l'aplec. La foguera encesa és el punt neuràlgic sobre el qual giren tots els actes de la fira, envoltada de parades de productes artesans, nadalencs i de torrons de Cardedeu. I a la vora del foc, es narren contes i rondalles.

Encara són moltes les poblacions on es fan fogueres a la sortida de la missa del gall. En són exemple Agullana, la Jonquera, Sant Llorenç de la Muga, Bordils, Organyà, les Preses, Boadella d'Empordà, la Palma de Cervelló, Sant Feliu de Codines, Torà, Vallcebre... En canvi, s'han perdut a Sant Boi de Lluçanès, a Sort, a la Seu d'Urgell, a Canillo (Andorra).

Al voltant de la foguera s'acostuma a fer el ressopó -sovintegen les botifarrades- o una xocolatada. A Andorra, en sortir de la missa del gall, els petits i els vells anaven a casa a menjar xocolata i coca, mentre que els fadrins voltaven pels prats arreplegant tot allò que fos bo per a cremar. Feien una gran foguera al mig de la plaça.

A Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, la vetlla de Nadal el jovent baixa de la muntanya amb faies -mena d'atxes- enceses i, en arribar a poblat s'encaminen a la plaça porxada tot cridant: "Fia-Faia, nostre Senyor ha nascut a la paia!". La plaça esdevé regne del foc i la claror en un ambient festiu, mentre els uns llancen les falles enceses que els altres han d'entomar. Quan estan gairebé cremades s'apilen al mig de la plaça formant una gran foguera. Finalment, en el context festiu de la nit de Nadal, es menja coca amb allioli de codony i porrons de vi i xampany.

Imatge extreta de http://elbouilamula.blogspot.com.es/2011/10/ec-ricart-i-el-pessebre.html

Text extret de 'Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya', vol. 5, El calendari festiu, pàgs. 68 i 69, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2006.

Vídeo extret de  http://www.youtube.com/watch?v=TghNI47sGsA

Comentaris