dijous, 10 de març de 2016

Josep Iglésies Guizard, el poeta de la #Segarra. #CançonsdePandero (I)

Josep Iglésies i Guizard (1873- 1932) fou un advocat, poeta i escriptor conegut com el poeta de la Segarra. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona per passar a residir a Maldà, a la província de Lleida, on va entrar en contacte en el món rural de les comarques de la Segarra i de l'Urgell que li inspiraren la seva poesia. Cultivà la poesia lírica, èpica i amorosa participant en els Jocs Florals de Lleida i Barcelona en nombroses ocasions guanyant la Flor Natural i altres premis. També destaca com col·leccionista de mossèn Cinto Verdaguer, de qui conservava el seu despatx a Maldà i que va ser donat pels seus hereus al museu de Vila Joana a Vallvidrera.



El recull de poesies "Segarrenques" parla d'aplecs i celebracions populars a la vall del riu Corb, a l'entorn de Maldà. El següent fragment descriu el costum de cantar cançons de pandero:


El pandero de les moces

Es un pandero quadrat
que atrau totes les mirades;
les moces li han regalat
cintetes per pentinat,
cascabells per arracades.

Es el rei del casament
i del bateig l'alegria,
es simbolic instrument
que reflecta el pensament
i el cor de la pagesía.

Es honesta diversió
i del terrer costum bella:
de les moces il·lusió
quan refilen la cançó
que a voltes les aparella.

Feliç i rumbós mortal
guardador de festes grosses...
no sabs la festa el que val
si no has vist la principal
del pandero de les moces.

Imagina't al voltant
d'una taula ben guarnida
com per una festa gran,
un public que tot menjant
espera amb ansia una crida

Quan remor se sent a fora
de cascabells i crits,
l'impaciencia a tots devora,
i és senyal que ha arribat l'hora
de repartir-ne els confits.

Abans d'entrar amatent
l'aixerida majorala
amb veu clara i estrident
com una ratxa devent,
prega l'entrada a la Sala

Escolteu amb quin encís
amb quin garbo i quin salero
se surten del compromís
les moces, pregant permís
per entrar amb el pandero.

Llacencia vos demanem
per a poder-ne cantar
si per la Verge una almoina
a les moces voleu dar.

I s'obren de bat a bat
les portes, per donà arreu
entrada de mólt bon grat
a la gaia majestat
de tot aquell bé de Deu

La majorala casada,
amb la Verge del Roser
de roses engalanada,
es la que va a l'avançada
es la que n'entra primer.

Les majorales donzelles
amb el pandero fan vía
semblant boniques poncelles,
i es clar, quan entren elles
també n'entra l'alegria.

I tots junts, formant rodona,
fent el pandero d'orquesta
i la Verge amb sa corona
de galindoia patrona
comença l'hermosa festa.


Font: Viquipedia
Bilbiografia: Segarrenques. Poesies. Josep Iglesias Guizard. Barcelona 1917