JOSEP JOAN PIQUER i JOVER, un home de la terra, compromès amb la gent
Josep Joan Piquer i Jover
Barcelona 1911 – Vallbona de les Monges 1985
La vida
Nasqué a Barcelona el 28 de maig de 1911. El 4 de desembre de 1913 morí assassinat el seu pare, Camil Piquer i Cussó, organitzador al barri de Sant Andreu d’un sindicat catòlic que no arribà a consolidar-se, patrocinat per l’advocat barceloní Narcís Pla i Deniel.
El 4 de març de 1914 morí també la mare, embarassada del segon fill, a conseqüència d’una pallissa per mans dels que havien assassinat el seu marit. Fou adoptat per un oncle matern, Manuel Jover i Torremadé i la seva esposa Rosa Jover i Ayats, residents a Vallbona de les Monges (Lleida).
Del 1921 al 1933 estudià al Seminari de Tarragona. En sortir-ne, cursà la Llicenciatura en Filosofia i Lletres, especialitat de Pedagogia a la Universitat de Barcelona, compaginant els estudis amb tasques docents com a professor en diferents institucions.
Però la preocupació social i el seu interès pels infants abandonats el portà a treballar d’educador a l’Escola Granja de Plegamans del Patronat de la Infància Abandonada, creat i dirigit per l’eminent pedagog Mn. Josep Pedragosa. Aquest fou el seu mestre i el seu model.
En 1940 ingressà en la Protecció de Menors i es casà amb Isabel Jornet Portella. En 1941 va néixer el seu primer fill Josep Joan, i en 1946 morí la seva muller. En 1948 contragué segon matrimoni amb Carlota Pomés i Coll, bibliotecària, i al cap d’un any nasqué la segona filla Rosa Maria.
Als setanta-quatre anys, a conseqüencia d’una penosa malaltia, morí a Vallbona de les Monges el 23 de novembre de 1985, on fou enterrat en un nínxol sense nom i amb aquesta llegenda: Desperta’t tu que dorms, ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà (Efesis 5,14).
L’obra
Fou durant vuit anys (1940-1948) el subdirector del “Grupo Benéfico” del carrer Wad-Ras –avui presó de dones- depenent de la Junta provincial de Protecció de Menors de Barcelona. Aquesta institució acollia en aquell moment uns mil tres-cents infants abandonats o maltractats, procedents generalment de famílies desestructurades, immigrants o indesitjables, un col·lectiu abocat fatalment a les conductes antisocials i a la delinqüència. Assajà mitjans psicològics i pedagògics moderns en el tractament d’aquests infants.
El 1946 li fou concedit el Premi Pelfort per l’obra El niño abandonado y delincuente. Consideración etiológica y estadística sobre algunas fallas del juicio moral en la conducta del niño español de postguerra (1946) Madrid, Instituto San José de Calasanz de Pedagogía, del CSIC.
En 1950 fou nomenat redactor en cap de la nova revista de la Junta de Protecció de Menors Pro Infancia y Juventud, coneguda i valorada durant molts anys en els centres importants d’Europa i d’Amèrica relacionats amb els problemes infanto-juvenils, càrrec que va exercir fins a 1962.
Participà també en les tasques del Tribunal Tutelar de Menors. A partir de 1948 creà i exercí el càrrec de Director del Laboratori Psicotècnic del Tribunal, juntament amb el metge Dr. Claudi Bassols. La seva extensa experiència en aquest centre fou la base de les nombroses publicacions relatives als problemes de la infància abandonada i de la delinqüència juvenil. Els seus estudis foren publicats en la seva major part en diverses revistes, especialment en Pro Infancia y Juventud, estudis que constitueixen un conjunt molt interessant relatiu al tema, tant per la densitat del seu pensament com per haver-se avançat molt als criteris imperants del seu temps.
La seva actuació com a pedagog se centrà en la tasca constant i tenaç de modernitzar les institucions que tenien cura dels infants i joves marginats amb mètodes renovadors i tècnicament prometedors, fonamentats en criteris científics de centres competents dedicats al tema.
Fou Membre de la Societé Internationale de Criminologie, Secretari de la Secció de Barcelona de l’Institut Sant Josep de Calasanç de Pedagogia del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Membre de la Comissió Consultiva de la Unió Internacional de Protecció a la Infància de Ginebra (Suïssa), Membre perpetu de l’American Academy of Political and Social Science de Filadelfia (EUA).
Va compaginar la seva tasca pedagògica amb la direcció de l’Editorial Litúrgica Española i quan aquesta va tancar, amb la Secretaria de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de Barcelona.
El 1976 li fou concedit el Premi d’Assaig Ciutat de Barcelona per l’obra Vida ermitana a Barcelona i als seus entorns. Èpoques tardanes (1386-1913). Publicat per Balmesiana el 1980.
L’any 1971 es jubilà, a petició pròpia, tant de la Junta com del Tribunal Tutelar de Menors, per a dedicar-se a una segona vocació, també molt anhelada en el seu cor: la investigació històrica, centrada en l’estudi de les comarques de l’Urgell i la Segarra i, especialment, de Vallbona de les Monges on havia passat la seva infantesa i on hi tenia les seves arrels més profundes.
La seva obra pedagògica consta d’una vuitantena d’obres i les publicacions de recerca històrica sumen prop de vuitanta obres. La seva esposa Carlota Pomés, bibliotecària, va publicar la seva bibliografia completa [1] que avui es pot consultar en diferents biblioteques i arxius.
Juntament amb la seva esposa Carlota fundà la Biblioteca El Verger a Vallbona de les Monges per facilitar la lectura als vallbonins i amb un fons sobre monografies comarcals avui a la Biblioteca Comarcal de Cervera.
Fou un espòs enamorat i amantíssim, un pare excel·lent i un molt bon amic dels seus amics. Amb els habitants del poble de Vallbona hi mantingué tota la vida uns vincles afectius entranyables i estimà profundament aquesta terra i la seva gent, afecte que fou sempre correspost.
El poble de Vallbona el va nomenar fill adoptiu l’11 de juny de 1967 i el 18 de setembre de 1983 el poble i el monestir de Vallbona conjuntament li reteren un nou homenatge amb motiu de la imposició de la medalla de la Fundació Roger de Belfort. Darrerament, l’Ajuntament de Vallbona li ha fet un emotiu homenatge el 25 d’abril de 2015, amb motiu del trentè aniversari del seu traspàs.
Rosa Maria Piquer i Pomés
rmpiquer@terapiesynthesis.com
Comentaris