diumenge, 17 de juliol de 2016

#RefranyerCatalà de #JoanAmades: ‘ÉSSER UN TOCACAMPANES’ @Campaners




Es diu de la persona poc entenimentada, que obra sense meditar gaire el que fa i ha de penedir-se sovint de les coses per haver anat a la lleugera.

Els tocacampanes eren uns bastaixos que hi havia a la torre del rellotge de la Seu, que assenyalaven els quarts copejant una campana de so especial. El primer rellotge de què gaudí la ciutat de Barcelona sols tocava les hores i, perquè el veïnat pogués saber amb major extensió l'hora que era, la ciutat pagava dos bastaixos que, primer a cops de mall i després fent sonar la pròpia campana, assenyalaven els quarts servint-se d'un rellotge de sorra per a calcular el temps.

Aquest servei públic no anava gaire llatí i s'hi observava una gran irregularitat i un fort desordre, fins al punt de formar-se del tocacampanes la pobra idea i el trist concepte que encara avui dominen. Així veiem com l'any 1506, en concedir els consellers aquest càrrec a un tal Jaume Sala, per haver-ho abandonat un flamenc que l'ostentava, li posem com a condició que "cal que toqui els quarts en el temps degut i amb regularitat". El càrrec especial per a l'assenyalament dels quarts es troba ja citat l'any 1391. 

El 1453 es tractà d'aplicar al rellotge de la torre de les hores un artifici que faria que el rellotge toqués per ell mateix les hores i els quarts. Però la innovació no degué prosperar, puix que, com ja hem vist, uns anys més tard els consellers lloguem un nou tocacampanes. L'any 1343 se'ls afegí la feina de donar 3 repics en el moment de llevar Déu, per tal que tots els veïns, en sentir-les, es descobrissin, s'agenollessin i diguessin una oració. 

Els tocacampanes eren dos perquè poguessin rellevar-se i el servei pogués ésser continu. Guanyaven el sou de trenta lliures l'any.


Imatge de 'La Tomasa', de la catedral de Barcelona, de l'any 1920, extreta de http://campaners.com/php/campanagran.php?numer=44216

Extret de ‘Refranyer català’, de Joan Amades. Edició especial Cercle de Lectors, 1989.