dissabte, 23 de juliol de 2016

#RefranyerCatalà de #JoanAmades: ‘TENIR ÀNIMA DE CÀNTIR’




Té sentit imprecís i molt lat, però sempre enclou un concepte de desconsideració i poc respecte.

De fet equival a negar l'ànima a la persona a qui es dirigeix el dicteri, puix que l'interior d'un càntir és fàcilment penetrable i la seva buidor ben manifesta; d'aquí la seva manca de cap mena de contingut. Amb tot, en diversos casos, hom ha fet servir el càntir com un substitut de l'home i, per tant, de manera subconscient, hom pressuposa l'existència d'ànima en el càntir quan substitueix l'home.

El càntir que quan neix un noi a Verdú tiren per la finestra, per celebrar l'esdeveniment, és una resta de l'antic sacrifici dels primogènits, i avui hi tiren el càntir com ahir hi tiraven l'infant.

El càntir que hom trencava als peus de la núvia pel Penedès i per la Conca de Barberà pot recordar un vell sacrifici, probablement humà, dedicat a les divinitats, que tendeixen a facilitar a la núvia la pèrdua de la virginitat.

El càntir que hom posava en els fonaments de les cases és el record de l'home, un esclau o presoner de guerra enterrat al peu de la casa per assegurar la resistència i força de la construcció.

A tots aquests càntirs, succedanis de l'home, hom els reconeix ànima en certa forma, ja que com a home els accepta; per tant, l'ànima de càntir no és tan arbitrària ni absurda com pot semblar a primera vista.

Hi ha encara un altre refrany que ens parla de l'ànima del càntir i que, per tant, persisteix en el concepte exposat. Quan hom té por infundada de fantasmes o tem entrar en algun lloc fosc o desert, per tenença que no li surti algun ésser fantàstic, i també per fer por a la mainada, se'ls sol dir que hi trobarà o que vindrà:

l'ànima del cantiret,
que salta i balla per la paret.


Imatge extreta de http://www.verdu.cat/turisme.php

Extret de ‘Refranyer català’, de Joan Amades. Edició especial Cercle de Lectors, 1989.