dimarts, 4 d’agost de 2015

El '#REFRANYER CATALÀ' de #JoanAmades: el pròleg (I)




‘Refranyer català’, de Joan Amades. Edició especial Cercle de Lectors, 1989.

Pròleg

Des de molts anys ens hem sentit interessats per l’estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d’escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són una sublimació de l’esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l’ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. 

Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n’hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d’estar posseïts d’una gràcia singular, de gran valor moral i educativa, propis de cada poble i de cada llengua. 

Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial; modismes, comparances i girs especials que poques vegades voler dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit. Llur significat és del tot allunyat de les paraules, que es comprenen, no pel que diuen, sinó pel que volen dir, segons una segona valor sobreentesa i acceptada per tothom, frases de valor humil al costat del gran proverbi, però que constitueixen la part florida del llenguatge, que sovint resultaria monòton i mancat de relleu, si fos tancat cruament i estretament al seu aspecte justament gramatical. Nosaltres no ens sentim interessats pels proverbis en l’aspecte universal ni pel profund sentit filosòfic que enclou la màxima moral que la gran majoria d’ells contenen. Ens interessa tan sols la forma que hagin pres dintre del nostre llenguatge i, sobretot, la manera com el poble els sent i se’ls explica.

Penetrar el suau encís d’un proverbi i l’amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i, sobretot, sense que mai el seu creador se n’adoni. Escatir i esbrinar el fet produït de manera inconscient i insospitada no és tasca gens planera. És molt possible que existeixin regles naturals que influeixin en la formació dels proverbis, girs i dites, que no són de creació arbitrària i que sempre responen a un fet determinat i a una raó desconeguda. Fins avui, que nosaltres sapiguem, aquestes regles no han estat encara penetrades ni fixades.

En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l’anècdota.

El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s’independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com:
  • ¿qui posarà el cascavell al gat?
  • la raó es dóna a un gos, si la té
  • paga, que és gata
  • salta, borni, que hi ha un rec
  • torna-te’n al llit, que això és la lluna
De vegades la frase no té origen en una dita continguda a la narració, sinó en l’argument, tal com ocorre en les frases
  • el miracle de Mahoma
  • fer l’ase d’en Móra
  • dotzena de frare
  • la setmana dels tres dijous
Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d’aquest tipus:
  • Semblar que hem menjat tots dos en un plat
  • El qui roda l’ast és el qui no en tast
  • Passar una nit en blanc
  • Engegar al botavant
  • Passar Bòria avall
L’anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D’origen anecdòtic més o menys històric són: ‘A perdiu per barba i petit qui peti’; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, ‘Caixa o faixa’; a Juli Cèsar, ‘Val més ésser el primer aquí que el segon a Roma’, etc.

Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d’un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. ¿Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? ¿Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? ¿Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d’altres refusades? ¿Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració, sovint molt difícil i a voltes impossible d’esbrinar.

(...)

Extret de ‘Refranyer català’, de Joan Amades. Edició especial Cercle de Lectors, 1989.