dijous, 30 d’octubre de 2014

Preciós homenatge de la Marieta, la nimfa de Sanaüja, al general Fabià




El passat és un país estrany (memòria d’un General) 

Al Fabià vaig escoltar-lo abans que veure’l. Això va ser al segle passat i en una de les trobades d’acordionistes d’Arsèguel. De repent i d’entre el públic que omplia la plaça va sentir-se un “Gora Euskadi!”, que aplaudia l’actuació d’uns acordionistes bascs. El Jordi em va fer notar que “l’espontani” era el fill del Miquel, aquell senyor que acabava de treure un llibre sobre les feines de pagès. Era encara a la prehistòria del meu contacte amb Cervera i ni coneixia llavors al Miquel Pont. Vindrien després les entranyables xerrades –les darreres sobre l’estraperlo- i les complicitats a l’entorn del Sant de la Brufaganya. Com aquell dia en que, després de caminar de matinada des de Santa Coloma fins a la capella de les Fonts, tothom s’hi agombolava per aconseguir-ne l’aigua, però jo no en tenia ni l’esma. Seria el Miquel qui me n’aconseguiria una garrafa, providencial per curar-me el mal de coll que extranyament havia contret amb virulència a mijans d’agost. El Sant Magí de la meva besàvia, el patronímic del meu padrí. Els ruquets i el boix… . 

Al Fabià el coneixia ben poc i potser ens havíem intercanviat més paraules en la ficció goliardesca de les titelles de l’Aquelarre –on ell era un Prometeu infiltrat en una mena “d’Odissea” i que es resistia amb dignitat als meus “encants” de nimfa Cal·lipso de pega- que les que ens havíem dit de veritat. Ens saludàvem, això sí, i darrerament jo sempre li preguntava pel seu pare. Segarrenca austeritat en les paraules però contundent presència impertorbable. 

Diuen que era “el General” del dijous gras de l’Aquelarre i no podia ser d’una altra manera. Jo el veia d’estirp cèltica o carolíngia, i me l’hauria pogut imaginar ben fàcilment com un dels nou “barons de la Fama” convocats per Otger Cataló al so de la banya de caça (o potser com a Otger Cataló mateix…). 

Aviat farà dos mesos que vam saber-ho amb l’olor de pòlvora del correfoc de Sanaüja, asseguts al pont per esperar l’inici dels focs d’artifici. I vaig evocar-lo llavors recorrent els carrers del poble amb l’estendart dels Carranquers, el dia de la festa de les colles de diables segarrenques que es va fer ja fa uns anys. O la visió des del balcó de cal Nuix, impertèrrit entre el foqueral. La solidesa del que és etern, el foc sagrat i el desafiament als déus… (Prometeu altre cop, que repta l’Olimp per dur el foc als homes). 

Hi he pensat algun cop, aquests dies de sol de setembre etern (ni que ja siguem ara a les acaballes d’octubre), quan al baixar del tren a Calaf he passat per davant del ja inexistent Cal Macarró, o quan he vingut a Cervera i he repetit el ritus d’habitud, de pujar a la plaça major per Estudi Vell, baixar fins a Sant Domènec i sortir de la ciutat murada per la placeta de Sant Magí. Tot plegat no res. Foteses que repetim amb la vana esperança que malgrat la convulsió dels temps, hi hagi quelcom que sempre romangui. Un espai, un paisatge; geografia íntima que et fa sentir, perquè així ho has triat, que allò també és una mica casa teva. “El passat és un país estrany”, diuen els anglosaxons. Potser Cervera és un país estrany. La Cervera pagesa del Montseré i Sant Magí. La Cervera que més m’agrada. La Segarra és un país estrany… La que es veu des de la plaça del fossar i es perd en els esbalandrats horitzons que no tenen més límits que els de l’ànima. 

Geografia física i humana. Referents de quelcom perenne i autèntic, en aquesta terra austera solcada de pedra i de memòria. 

Que la terra et sigui lleu, Fabià. 

Una abraçada ben forta, Miquel.


Autor de la fotografia: Joan Porredon Bernaus

Text i fotografia extrets de https://lafontdebiscarri.wordpress.com/