dimecres, 23 de juliol de 2014

'Hi havia una vegada... JOAN AMADES!' ('Una mà de contes', Televisió de Catalunya)




Joan Amades era un home curiós. Dalt d'un ruc, recorria el país a la recerca de rondalles, endevinalles, tradicions i dites. L'amoïnava molt que es poguessin perdre i sempre tenia el llapis a punt per apuntar-les. I un dia..., zum! Una frase va passar volant pel seu costat. Amades hi veia molt poc però tenia l'orella molt fina i va poder sentir una remor que deia: “Hi havia una vegada...”. La frase va marxar i Amades, encuriosit, va anar-hi al darrere.

Hi havia una vegada... JOAN AMADES

L'home estava disposat a recórrer tot Catalunya fins a trobar aquell enfilall de paraules. Volia saber quina era la història que amagava. Va seguir el seu rastre i a cavall del ruc va arribar fins al riu Ebre. Allà, uns llaüters, els mariners que navegaven riu amunt riu avall, li van respondre que potser sí que havien vist passar aquelles paraules voladores, o potser no, però que ells també en sabien, de rondalles. Llavors li van explicar el conte
de la vella que era molt rica i que no volia morir. La dona es va endur els néts a passar aventures i plegats van conèixer el Bufim Bufaina, l'Escoltam Escoltaina, el Forcim Forçaina i tots els seus amics. Els llaüters, en acabat, van demanar a Joan Amades que escrivís tota la rondalla. Ells, de lletra, no en sabien, però tampoc no volien que el conte es perdés. I de sobte, la frase va travessar el riu: “Hi havia una vegada...” I Amades va tornar a pujar dalt del ruc.

Les paraules eren veloces i esmunyedisses i no es deixaven encalçar. Trotant, trotant, Joan Amades va arribar a un poble de casetes blanques, a tocar del mar Mediterrani. Unes dones que cosien xarxes a la platja van alçar el nas per dir-li que potser sí que havien vist aquelles paraules, o potser no, però que si en tenia ganes elles n’hi explicarien un niu, d'històries. Joan Amades va treure corrents paper i llapis i es va apuntar la rondalla d'una noia molt pobra molt pobra, molt bonica molt bonica i molt creguda molt creguda que només es va voler casar amb un noi que tenia la barba d'or! I de cop i volta, xap! La frase va saltar de dins l'aigua: “Hi havia una vegada...” Però va desaparèixer en un tres i no res i Joan Amades va haver de tornar a muntar dalt del ruc per perseguir-la.

I tan ràpid va anar que no es va ni adonar que ja era molt amunt, a les muntanyes, als Pirineus. Les cases eren de pedra i ja no tenien teules de fang, sinó de pissarra, i en lloc de sorra hi havia prats de pastura. Quan ho va preguntar a un pastor, l'home va rumiar uns instants i tot seguit va deixar anar que potser sí que l'havia vist, el conte, o potser no. Però que ell sabia una rondalla que contava la història de dos germans que es van perdre al bosc i van topar amb un ós. El noi va fugir però la noia no, i l'ós se la va endur a la seva cova, la va fer la seva dona i van tenir un fill que es va dir Joan de l'Ós. Amades prenia nota de tot, encantat de sentir una història tan fantàstica. Fins que, una altra vegada, va sentir aquella remor tan coneguda: “Hi havia una vegada...”

Aquest cop, però, les paraules no van fugir. Joan Amades les va poder agafar delicadament amb les mans i les va fer entrar dins el llibre on havia apuntat els contes que li havien explicat quan recorria el país. Llavors es va adonar que ja sabia quina història hi havia amagada rere aquelles paraules, i era aquesta: “Hi havia una vegada un home bo i savi que anava pels pobles de Catalunya espigolant històries. Amb tots els contes que havia recollit va escriure un llibre: “Rondalles de Catalunya”. Aquell home es deia Joan Amades i va ser estimat per tothom”.


Fitxa tècnica

Autora: Anna Manso
Origen: Conte original
País: Catalunya
Il·lustrador: Leo Mariño
Tècnica: Taller de dibuix d'Una mà de contes
Guió: Anna Manso



Informació extreta de http://www.super3.cat/unamadecontes/conte/Hi-havia-una-vegada-Joan-Amades/catala/1691