dimecres, 27 de juliol de 2016

Una rondalla sobre EL CAMPANAR DE #CALAF · #segarrejant




Extret del discurs d'inauguració dels actes de celebració del centenari de la finalització de les obres del campanar de Calaf (1889-1989): Festa Major de Calaf, setembre del 1989. 


Tenim, a Calaf, dues llegendes bellíssimes que defineixen alguns aspectes del nostre caràcter i de la nostra meteorologia. I totes dues ens parlen dels dos elements més emblemàtics del nostre poble. La primera és el conte del mercat de Calaf relatat admirablement per Apel·les Mestres. I la segona, que hem sentit explicar per boca dels més grans, ens parla del campanar.

Es diu que el matí d'un dissabte d'hivern, un pagès es dirigia amb la seva mula cap a Calaf, per anar a mercat. I quan va arribar aquí no hi va veure res: tan sols una immensa plana de neu de la qual sobresortia un pal de ferro. Intrigat, el pagès va fermar la seva mula a aquest pal i se'n va anar a buscar el poble. Quan va tornar, la neu ja s'havia fos i la seva mula espernegava, inútilment, penjada del parallamps del campanar. No se sap si la mula sobrevisqué o no d'aquesta feta però el que sí que podíem veure tots els calafins fins ara era la corda que hi havia lligada dalt de tot del campanar amb la qual el pagès va fermar el seu animal.

Amb la neteja del campanar, la corda s'ha retirat i, com diuen els italians, si el conte no és veritat, està molt ben trobat. La corda ja no hi és però el que sí que queda és aquest lligam estretíssim que uneix les nostres vides, per sempre, a aquest campanar. No són només els seus 52 metres d'alçada, ni la seva admirable arquitectura. És una altra cosa. És que un campanar és com un arbre. I d'arbres n'hi ha de dos tipus fonamentalment: els que fan ombra i els que donen fruit. I el nostre campanar reuneix les dues qualitats: a la seva ombra hem nascut, hem viscut i ens hem estimat. I els fruits, els han repicat els batalls de les seves campanes: tot el producte de la vida resumit en dos tocs diferents, el del naixement i el de la mort, el de l'alegria i el del dolor, la creació i la destrucció sota l'ombra i l'aixopluc d'un mateix campanar. És per això que, potser al capdavall, com deia el poeta Mn. Pius Forn i Maixenchs, el nostre campanar no sabem què té. Però el que sí que sabem és que l'espina que ens ha clavat al cor és, absolutament, entranyable. Tan entranyable com ho és la seva ombra. Perquè el nostre campanar fa l'ombra d'un xiprer. I un xiprer, ara i sempre, vol dir benvingut. Benvinguts, doncs, tots i tothom, a aquesta celebració.


Josep M. Solà  
'Històries de Calaf. Visions, tradicions i personatges' 
(Edicions de L'Albí, Berga, 2008).


Imatge extreta de http://modernistespuntcom.blogspot.com.es/2010/06/el-campanar-de-calaf.html