dilluns, 26 de desembre de 2016

ESQUIROLS, 45 anys · 'D'un temps i d'un país' (I)




En commemoració del 45è aniversari de la creació d'Esquirols (1969-1985), us oferim en diversos lliuraments el text 'D'un temps i d'un país', del periodista musical Joaquim Vilarnau, extret del monogràfic que la revista 'Enderrock' dedicà a aquest grup l'any 1999 ('Esquirols. Cada dia és un nou pas', 'RockCol·lecció', núm. 23). Les fotografies també pertanyen a aquest document.

Tot plegat comença amb unes colònies estivals. Entre els monitors hi ha Joan Vilamala i Josep Casadesús. I aviat se'ls uniran la resta d'amics amb qui formaran Esquirols. Les guitarres tothora són presents, i algunes cançons comencen a endinsar-se a l'interior de la colla. A les trobades de formació que fan a Tavertet, incrementen la seva reputació, fins que un dia fan el pas de sortir a l'escenari.

Som a l'estiu de 1968 i el Grup de Folk ha d'anar a tocar a l'Esquirol. A l'hora de la veritat l'únic que hi arriba és Jaume Arnella. Els Esquirols (per bé que no hi són tots i que encara no tenen nom) s'afegeixen a Arnella i canten unes quantes cançons. És un dia important en la seva vida de músics, ja que Jaume Arnella els anima a cantar. El repertori d'aquells seminals Esquirols encara no inclou peces pròpies, però sí versions de cançons folk nord-americanes de
com ara Joan Baez, Bob Dylan, Peter, Paul and Mary...

El nucli fundacional d'Esquirols està format per Josep Casadesús, Montserrat Coromina, Joan Crosas, Jaume Font, Pep Molas, Rosa Maria Sadurní i Joan Vilamala. A poc a poc es van multiplicant les demandes d'actuacions i s'estabilitza un repertori en què apareixen les primeres composicions pròpies. L'any 1970 deixa el grup Montserrat Coromina i hi entra Anna Molas, que en marxarà dos anys més tard.

Primer pas cap a la professionalitat

Un dels fets cabdals de la història d'Esquirols arriba el 1971, amb la incorporació de Joan Carrera com a tècnic de so del grup. Ell és qui els dissenya el so i els impulsa a fer un primer pas cap a la professionalització.

El 1972, Carrera els enregistra la primera maqueta, una cinta de casset que conté versions i temes propis: "Volem pa amb oli", "Rústic camp", "Fent camí", "Sobre teulades", "Arrels", "... I va callar", "Santiano", "E la mia strada", "Les negres de Cuba"... Amb aquesta maqueta es presenten a les oficines d'Edigsa, a la Gran Via de Barcelona. Els rep Claudi Martí. El resultat no pot ser més satisfactori, i al cap de poc ja es troben gravant una nova maqueta en uns petits estudis de Barcelona. Edigsa en queda convençuda, els fitxa i els ofereix enregistrar un primer disc, però no pas basat en el repertori d'Esquirols, sinó en temes de muntanya que fins aquell moment només es podien trobar cantats per corals. El grup accepta la proposta, fa la tria de les cançons i hi incorpora dos temes propis que no desentonen amb la temàtica del disc: "Rústic camp" i "Va passar a Collsacabra", una versió lliure d'un tema italià, "Caramba".




El bon ambient que es viu a l'enregistrament, que té lloc als estudis de l'Aliança del Poble Nou de Barcelona durant les vacances de Nadal de 1972, afavoreix un fet insòlit: Rosa Maria Sadurní i el tècnic de so de l'estudi s'enamoren. A partir d'aquell moment, Josep Maria Rodón esdevé un "esquirol" més, tot i que no surt mai a l'escenari i fa la seva feina als concerts rere la taula de so. El disc, titulat Cants al vent, surt a la venda per Sant Jordi de 1973, però mai no és presentat en directe. Com a molt, les actuacions d'Esquirols de l'època inclouen un parell d'aquestes cançons enmig de l'abundant repertori propi.





El grup vol gravar el primer disc amb temes propis. Edigsa hi està d'acord i posa en marxa la maquinària. Mentrestant segueixen les actuacions. Una d'especialment recordada té lloc la nit de l'1 de març de 1974 a Badalona. Aquella matinada, a la presó Model de Barcelona s'havia d'executar Salvador Puig Antich si no arribava abans l'indult del dictador. Alguns eren partidaris de suspendre el concert en solidaritat amb Puig Antich. Al final, però, el concert es va celebrar perquè va triomfar la tesi dels que pensaven que "passi el que passi no ens faran callar". Això sí, no va ser un concert normal. Esquirols van demanar als assistents que no aplaudissin i el silenci es va fer total i absolut entre les cançons. Al cap de poques hores, Puig Antich moria executat a garrot vil. El fet queda explicat en dues cançons de Joan Crosas que més tard gravarien Esquirols. Una és "Més enllà d'un adéu" (del disc Colze amb colze), amb una referència al final de la cançó: 'Quan l'adéu és una reixa / d'una presó / i els somnis es desvetllen / en la foscor. // Quan el grinyol d'una porta / és l'últim cant, / quan l'home mata l'home / en un instant.' Anys més tard, al disc Licor d'herbes bones hi apareixerà una altra de les cançons fetes en aquest moment: "Dama negra", un cant contra la pena de mort.