La Processó del Puro 2014

 

La Processó del Puro

Escrit de Ramon Turull, extret del llibre "Històries de Cervera, II", editat l'any 1990 a Lleida per l'editorial Virgili & Pagès, col·lecció Biblioteca de Cervera i la Segarra, sèrie Nova, núm. 11.

¬ Que, per cert, tothom en deia, dèiem, la "Professó del Puro".

¬ No es pot dir "professó"?

¬ Normativament, no. Però si s'accepten els mots dialectals, sí. Sobretot si són molt vius i estesos.

¬ Bé. Deixant-ho en processó perquè tampoc no costa tant acatar els diccionaris usuals, per què se'n deia del puro?

¬ La Processó del Puro és el nom popular amb què es coneixia. En realitat es tractava, i així es posava als programes, d'una manifestació cívica que se celebrava a Cervera en commemoració dels fets del febrer de 1875. Com que la gent hi anava com en el religioses, això és, en dues rengleres de persones, una per cada vorera, se'n va dir processó. I del puro perquè molts dels assistents fumaven una fària o un havà, en lloc de portar blandó, ciri o atxa, per a subratllar ben bé el caràcter laic, estrictament civil, de l'acte.

¬ A quina hora es feia?

¬ A les tres de la tarda del 16 de febrer.

¬ Quin era el seu recorregut?

¬ Sortia de l'Ajuntament i es dirigia al cementiri pels carrers Combat i Victòria, batejats així l'any 1876, en el qual (...), van tenir lloc molts actes commemoratius.

¬ Com seria una estampa aproximada d'aquesta processó?

¬ Almenys en les edicions més lluïdes, perquè, com tot, devia tenir els seus alts i baixos circumstancials, la solien obrir els timbalers de l'Ajuntament i els gegants i nans. Una banda local de música interpretava una marxa fúnebre, per cert molt inspirada, i original del senyor Francesc Subiranes Salís, advocat i músic compositor, cap del Partit Liberal a Cervera, de la que va ser alcalde bastants anys, segons puntual informació facilitada per Ramon M. Xuclà Riu. Tres nens de la Casa Caritat (avui Residència Mare Janer) portaven una corona de semprevives, un agutzil amb la bandera de la ciutat, i tancaven la manifestació les autoritats locals, alguna vegada amb personalitats polítiques de fora. El clixé que jo en tinc, de quan era nen, és que hi assistia molta gent.

¬ Tot homes, no?

¬ Sí. Era el tradicional costum de tota classe de processons, les religioses del Santíssim Misteri i Corpus, i aquesta laica. Recordo que, excepcionalment, només prenien part homes i dones en la que organitzaven per la festa del Cor de Maria els pares claretians un dia del mes d'agost.

¬ Es feia alguna cerimonia especial al cementiri?

¬ Allí es dipositava la corona al peu del monument, monòlit, del que parla Faust de Dalmases en el llibre "De la Cervera vuitcentista" (Cervera, 1954). "És una alta piràmide de marbre coronada per una bola i una creu. Al peu descansen confoses les cendres de vencedors i vençuts... tots són germans". Per part de l'alcalde o alguna altra autoritat es pronunciava un parlament d'elevats tons patriòtics i amb el temps més particularment polítics, i es tornava a l'Ajuntament on l'acte es donava per acabat i disolvia.

¬ ¿Per què has dit "amb el temps més particularment polítics"? Això fa suposar algun canvi en la celebració.

¬ En efecte, va haver-n'hi. Al començament i durant bastants anys, la celebració del 16 de febrer tenia dos aspectes ben diferenciats: un de religiós al matí, quan es feia un ofici al temple de Santa Maria, amb assistència de les autoritats, i l'altre a la tarda, civil, que era la Processó del Puro. Tot això com a números forts del programa que completaven repics de campanes, dianes, cercaviles, balls i diversos festejos populars.

¬ I bé...

¬ L'any 1915, al quinzenari local Nuevo Ambiente encara es ressenyaven els actes religiosos del matí. Després, no em consta exactament quan i com, el cert és que aquests van anar perdent importància fins a suprimir-se del tot.

¬ No es pot precisar l'any?

¬ S'haurien de repassar les actes de l'Ajuntament. En algun lloc, però, jo he llegit que va ser el 1932, el següent de l'adveniment de la Segona República.

¬ D'acord. Seguim.

¬ Paral·lelament als nous aires polítics i socials que bufaven pel país, la celebració va anar esdevenint cada any més de partit, concretament d'Esquerra Republicana; els discursos van tornar-se més intencionats, més inflamats, evaporant-se a poc a poc el primitiu esperit de tolerància i concòrdia fins al punt que un any, al cementiri, davant el monument que representava l'oblit de vells rencors, dos presents, precisament parents, afirmant i replicant es van acalorar tant que van arribar a les mans.

¬ Parents.

¬ Mossèn Francesc Comorera, de família tradicionalment carlina, i el seu cosí germà, Joan Comorera, el que més tard fundaria a Catalunya el PSUC. Ara bé, per ampli que fos el ressò popular, tampoc no s'ha d'exagerar la importància d'aquesta anècdota. L'esperit de tolerància, més o menys esquerdat, es va anar mantenint, si més no en la forma. Per exemple, el 19 de febrer de 1933, el setmanari Avant, catòlic i catalanista, òrgan, sense dir-ho, de la Lliga a Cervera, publicava aquesta notícia: "Dilluns passat se celebrà la diada commemorativa de la defensa de Cervera contra les tropes carlines, el 16 de febrer de 1875, amb l'acostumada processó cívica a la tarda per a portar una corona de semprevives al cementiri i dipositar-la al peu del monument funerari on reposen els que van caure aquell dia. Amb aquest motiu foren endomassats els balcons de la Casa de la Ciutat, onejant-hi durant tot el dia les banderes catalana i republicana. El Teatre Principal i les sales de ball funcionaren igual que les festes".

¬ Trobo la nota molt serena, molt objectiva, sense possibles segones lectures.

¬ I ho era, efectivament. Però el deteriorament d'aquell esperit de què parlàvem, va continuar fins a l'extrem que, acabada la nostra guerra civil, el 1939 el monòlit del cementiri era tingut per alguns -i no és que ho fos- com a símbol del liberalisme més encès, més punxent. I certa nit de la primavera del 1940 un grup de joves extremistes del bàndol que l'havia guanyada se'l va carregar. La destrossa va ser total i mai més se'n va tornar a parlar.

¬ Com va reaccionar el poble?

¬ Com volies que reaccionés? Personalment tothom pensava la seva, i com a acte violent, reprovant-ho la majoria, és de suposar.

¬ I oficialment?

¬ El silenci. Només el rector de Santa Maria, mossèn Antoni Pont, de tan bon record, durant la missa dominical de dotze, va indicar el nom d'uns quants assistents perquè, un cop acabada, passessin per la sagristia. Era el dels autors del fet o part dels autors. I allí els el va recriminar obertament, intensament, clavant-los-hi el que se'n diu una escandalera.

¬ Tornant a la Processó del Puro, es va acabar de celebrar l'any 1936?

¬ Sí. Per cert que aquest any es va celebrar excepcionalment el 23 de febrer perquè el dia 16 era el de les eleccions legislatives, en aquella ocasió enmig d'una gran crispació política. Era alcalde el senyor Ricard Sala i en el programa es parlava, una vegada més, de dipositar una corona al monument "on reposen les despulles dels màrtirs del 16 de febrer de 1875".

Post-data: Després de la guerra, avançats els anys quaranta i durant qui-sap-los 16 de febrer, cap a les tres de la tarda alguns partidaris convençuts del signe esquerrà que la processó havia arribat a tenir abans del 36, dissimuladament, aïlladament, sense formar cap grup que hauria pogut cridar l'atenció i potser alguna denúncia, seguien el vell recorregut "esgrimint" un havà o una fària com si fos un escut, una bandereta, un botó polític al trau de la solapa. Era el degoteig d'una tradició de més de mig segle, les últimes glopades de fum. Testimonis d'aquesta fidelitat m'han citat alguns noms, entre ells els dels senyors Jaume Magre, Jaume Herrera, Pere Corrales, Ramon Corrales, Francesc Regué Gual, "Ramon gegant" i Miquel Ximénez.

Cartell extret de www.cmc-cervera.cat/‎