dissabte, 14 de desembre de 2013

El cicle de Nadal




Nadal és el solstici d’hivern, el dia més curt i la nit més llarga. Per als romans era el ‘Natalis Solis Invicti’, el Naixement del Sol Victoriós. El ritu foguer més popular és el tió de Nadal i l’àpat tradicional comença amb l’escudella i carn d’olla, continua amb el pollastre rostit i acaba amb els torrons i neules. Actualment, l’espectacle festiu amb més assistència és la Cavalcada de Reis. Sens dubte, els tres reis són els genis generosos de Nadal més populars. 

El dia creix:
  • Per Santa Llúcia un pas de puça.
  • Per Nadal un pas de pardal.
  • Per Sant Esteve un pas de llebre.
  • Per Any Nou un pas de bou.
  • Per Reis un pas d’anyell.
  • Per Sant Antoni (17 de gener) un pas de dimoni.
  • Per Sant Sebastià (20 de gener) un pas de marrà.
  • Per la Candelera (2 de febrer) una hora entera.
Fins que torna a minvar:
  • Per Sant Joan (24 juny) un pas endavant.
  • Per Sant Pere (29 juny) un pas endarrere.
És el Dia Nou: ‘Natale’, ‘Natalendas’, ‘Noël’ (de ‘Novellum’), ‘Eguberri’ (Dia Nou), ‘Li Calendo’ (de ‘Calendae’, Primer Dia) provençal. Però la Nit de Nadal el cant de la Sibil·la anuncia el Darrer Dia, el Judici Final. 

A Bagà, la Nit de Nadal, celebren la Fia-faia amb falles i fogueres. Tanmateix, el ritu foguer més propi és el del tió de Nadal. A pagès, la llar de foc era el santuari domèstic protegit pels ‘lars’ i els ‘manes’, genis familiars, ànimes dels difunts. La Nit de Nadal se’ls reconfortava amb un àpat de comunió. El ritu central era el del tió, un tros de soca, el capfoguer, on s’apilen els altres. Era el Foc Nou: el nou tió s’abrandava amb les brases de l’últim tió del foc vell, com una perpetuació del foc i la família. Es partia el pa novell, pastat amb la farina de la primera garba de la sega, i s’estrenava el vi novell

El tió de Nadal era sagrat: abans de posar-lo a la llar, el vell de casa li adreçava oracions, li oferia els fruits de la terra i feia libacions amb el vi novell. A Aran es diu la ‘soca de Nadau’, a la Ribagorça el ‘conco del foc’, a Taüll la ‘rabassa’, a l’Alt Aragó la ‘tronca de Navidad’, al País Basc l’‘Olentzero’... En altres llocs d’Espanya va ser el ‘tronco de Nochebuena’, a la Provença ‘lou cachofio’, a França el ‘tréfoir’, a Westfàlia el ‘Christbrand’... Avui és un objecte banalitzat que ‘caga’ llaminadures i regals a la canalla. L’arbre de Nadal, sempre verd, ha desplaçat el tió, la soca vella que esdevé fecunda. 

Nadal es guarneix de verdor i llum: molsa, galzeran, boix grèvol, avet... A Centelles, per Santa Coloma (30 desembre) porten un pi del bosc en processó entre espetecs de trabuc i l’entronitzen a l’església. 

De la botànica nadalenca, destaca el vesc, el ‘ram de la sort’. Per als druides, el vesc del roure era l’esperit d’aquest arbre sagrat. Creien que una poció preparada amb vesc tornava fèrtil el bestiar i era remei contra metzines. Segons la tradició catalana, el vesc dóna fertilitat al bestiar, fa venir llet a les vaques, afavoreix la dentició dels infants, guareix de verí i escombra els llamps. 

En el Nadal cristià i postcristià perviuen ritus sacrificials precristians. Els celtes sacrificaven un porc senglar, animal sagrat, i en algunes comarques feien la matança: ‘Per Nadal, el porc en sal.’ A muntanya, els pastors oferien les primícies del ramat. Però el sacrifici més comú era el del gall, nunci del Sol. Antigament, era un gall fer o de foc, l’‘urogallus’.


 


Pollastre, polla, capó, gall dindi, és el plat fort de Nadal. El costum grec de castrar galls es va estendre quan el Concili d’Aquisgrà (871) va dictaminar que el capó –sense sexe– no trencava el dejuni de la vigília. L’exòtic indiot o gall dindi, au sagrada dels asteques, va ser importat de Mèxic: el ‘turkey’ anglès, l’‘hindi’ turc, el ‘dinde’ o ‘d’inde’ francès, el ‘dik habashi’ o ‘dik rumi’ –au etíop o grega– dels àrabs. L’àpat de Nadal comença amb l’escudella i carn d’olla dels quatre ordes mendicants: el porc de sant Antoni, el bou de sant Lluc, la gallina de sant Pere i el xai de sant Joan. Després ve el pollastre rostit, farcit de panses i pinyons. I de postres, torrons i neules, i ‘polvorones’ i ‘mantecadas’ provinents de les migracions del sud peninsular.

Els torrons són originaris de l’antiga Corona d’Aragó, documentats des d’inicis del segle XV. Segons J. Coromines, ‘torró’ ve de ‘terró’, derivat de ‘terròs’, que, pel fet de ser torrats, va derivar a ‘torró’. En sard eren ‘turronis de Alikanti’; en occità, ‘tourroun de Barcilouno’; en napolità ‘terrone’; en calabrès ‘tirruni’; en portuguès, ‘torrâo de Alicante’; en italià ‘torrone’ (1736), en francès ‘touron’ (1739). Amades n’apunta set: fins, d’ou, de massapà, d’avellana, de Xixona, d’Alacant i d’Agramunt. A més del nogat rossellonès –de nous–, el de crocant, el ‘guirlache’ aragonès o torró negre, el de crema cremada i els de xocolata. De neules, un full prim i dolç de farina sense llevat –‘nebula’, boira–, ja se’n parla al segle XI. 

No és fins al segle IV que els cristians s’interessen per datar el naixement de Jesús. Juli Africà, creient que el món va ser creat un 25 de març (equinocci de primavera), va deduir que Jesús va ser concebut en aquesta data i que va néixer, doncs, un 25 de desembre, nou mesos després. Si l’any 321 el diumenge, Dia del Sol, es va convertir en Dia del Senyor, el 354 el Nadal del Sol va esdevenir el Nadal de Jesús. El llegendari cristià deriva dels evangelis de Mateu i Lluc, però també d’apòcrifs: són la base dels ‘Pastorets’ i els pessebres, també de les nadales –‘villancicos’, ‘natalendas’, ‘pastorelle’–, procedents de les ‘caroles’ que acompanyaven uns balls rodons de la Nit de Nadal, del segle XVI. 

Per Nadal són típiques les fires de verd i de pessebres; d’avets a Espinelves; de pollastres al Prat de Llobregat i Vilafranca del Penedès; de torrons a Agramunt, ja a l’octubre. Arreu d’Europa, la mainada feia captiris: per Sant Nicolau i Santa Llúcia, pels Innocents, Any Nou o Reis... disfressats de nicolaus, llucietes o reis, cantaven pels carrers demanant que els omplissin les cistelles. La tradició es manté al Baix Llobregat. L’origen de les estrenes deriva dels regals augurals –‘strenae’– que els romans es feien per les calendes de gener. Provenien d’unes festes dedicades a Strenia, deessa sabina. A Catalunya consten des del segle XIV. Eren típiques les dels serenos, fanalers, carters, escombriaires... Avui serien estrenes els lots d’empresa, la paga doble, les paneres, les nadales o ‘christmas’ i la loteria de Nadal (1763). 

Nadal conserva restes d’antigues Carnestoltes de l’hivern. Com el Bisbetó, per Sant Nicolau (5 de desembre), en què, a Montserrat, un escolà és proclamat abat per tot el dia. O la Verge Fumadora, a Arenys i Canet de Mar, per la Puríssima (8 de desembre), amb nens i nenes ‘fent l’home’, fumant matafaluga amb pipes de canya. O els ranxos i escudelles dels pobres, com la de Gelida. O el tortell de Reis, amb una fava amagada: qui l’hi toca és nomenat ‘rei de la fava’. Costums semblants es troben a França i a Navarra des del segle XIV. El costumari més divertit era el dels Innocents (28 de desembre): les criatures paraven ‘innocentades’ als grans, la gent feia bromes i tot era permès. Una de les més típiques era penjar llufes a l’esquena dels vianants, ninots de paper retallat, abans draps o fulles de col. El costum s’ha perdut. Quim Monzó ho raona així: ‘Eren temps en què l’educació i el respecte eren valors tangibles i, per tant, saltar-se’ls una vegada l’any era tota una notícia. Però, dècades després, quin al·licient pot tenir penjar la llufa a algú?’ 

Els genis de Nadal són personatges misteriosos: Sant Nicolau –convertit pels nord-americans en Santa Claus–; el Pare Noël banalitzat i adotzenat; i els Reis d’Orient. Cada país tenia el seu: l’‘Olentzero’, el ‘Christkindel’, el ‘Polaznic’, el ‘bon Chalan’, el ‘Handstrap’, en Fumera... Per Sant Silvestre (fi d’any) les bruixes celebren el seu Sàbat. Un personatge de l’últim dia de l’any és l’Home dels Nassos, que ‘té tants nassos com dies té l’any’, un de sol. Recorda Janus, antic déu solar romà esdevingut déu de les portes: ‘januarius’ és el gener, porta de l’any. 

La tradició d’ingerir dotze grans de raïm al ritme de les dotze batallades i el brindis d’‘Any nou vida nova’ és relativament recent. Pronòstics i bons propòsits són propis d’aquest ritu laic. Un acte que cada any atreu més gent és l’Aplec del Sol Ixent al Cap de Creus, el punt més a l’orient del país. 

Els Reis són els genis generosos més populars: arriben a cada poble, vila i ciutat i recorren els carrers en fastuoses cavalcades. A la nit duen a les cases els regals que els infants han demanat a la carta que han lliurat als patges reials. L’endemà els trobaran al costat de la sabata que han deixat al balcó amb palla i aigua per als camells dels Reis

Hi ha llocs on certs patges tenen un protagonisme especial: a Terrassa el patge Xiu-Xiu, a Igualada el Faruk, a Sant Vicenç de Castellet l’Hassuan, a Lleida el Camarlenc, i a Cornellà de Llobregat el Mag Maginet. En algunes poblacions del Bages i el Berguedà, el carter reial arriba a adquirir la categoria de príncep: el príncep Assuan. 

Actualment, les cavalcades de Reis pels carrers de moltes viles i ciutats han assolit una rellevància especial com a festa ciutadana i a vegades és un dels espectacles festius amb més assistència de gent, sobretot d’infants. Fins i tot constitueix un programa destacat de TV3, el de les campanades de la nit de Cap d’Any. L’endemà, una de les postres tradicionals del dinar és el tortell de Reis, amb la fava amagada, de caire ja típicament carnavalesc. 

Abans, el temps de Nadal s’acabava amb la Candelera (2 de febrer). Actualment, les vacances de Nadal s’acaben amb els Reis: la quitxalla tornarà a escola i el curs acadèmic i el calendari laboral recobraran la normalitat. 

Text extret de http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.0b9b63f2f0392d88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=d3ed5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d3ed5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD

Imatge extreta de http://blogs.elpais.com/viajero-astuto/2012/12/-navidades-muy-bizarras-.html