dimecres, 30 d’octubre de 2013

Tots Sants i el dia de difunts




Tots Sants, el primer de novembre, és una festa dedicada al record dels avantpassats. S’escau en un temps de transició. Els hàbits de les persones canvien i es preparen per als mesos de fred i fosca creixent. La natura, després de l’esclat de l’estiu, entra en un temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les plantes semblen adormides. No és estrany que des de l’antigor moltes cultures haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts.

Al començament, el cristianisme va traslladar la festa dels difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, i celebrava la festa dels Màrtirs poc després de la Pasqua. Però la forta tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la festa cap a la tardor, en forma de doble diada. D’una banda, des del principi del segle IX se celebra la festa de Tots els Sants, dedicada a tots aquells que pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, l’1 de novembre. Al segle XI, l’orde monàstic de Cluny va crear el dia de Commemoració dels Fidels Difunts per pregar per tots els morts. Popularment, el conjunt d’ambdues festes va prendre la denominació genèrica de Tots Sants. La simplificació del calendari festiu produïda per la industrialització va fer suprimir la festa laboral del 2 de novembre.

Un costum bàsic de la festa ha estat la visita als cementiris. S’hi va a arranjar i guarnir les tombes dels familiars i d’altres persones conegudes o simplement a passejar i observar les tombes, tan diverses en la forma. Sovint reflecteixen l’ordre social existent.

La celebració tenia, però, un clar sentit domèstic: la família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o amb petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies de familiars desapareguts. Es tractava, doncs, d’una celebració íntima i familiar, tot i la dosi de temor que inevitablement provoca la incertesa del món sobrenatural. Aquesta tradició pretenia perllongar al més enllà l’acolliment de la família dels seus membres i demanar l’emparança dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i el llinatge.

Un dels costums més característics de la festa és la castanyada, una pràctica inicialment d’àmbit familiar, que empra un dels fruits propis de la tardor. Les castanyes eren torrades a casa o bé, a ciutat, es compraven a les castanyeres. Avui, l’ofici de torrar i vendre castanyes pràcticament ha desaparegut però la tradició, amb l’olor característica, continua ben viva, de la mà de les parades portades sovint per col·lectius de joves que aprofiten aquesta efímera activitat comercial per obtenir beneficis econòmics per a les respectives associacions.

L’altre gran producte gastronòmic és el panellet, producte de rebosteria casolana, fet amb ametlla, sucre i rovell d’ou, bàsicament. Pot anar cobert de pinyons i acollir altres components com el coco o la xocolata. Té un origen poc clar, però probablement recorda els antics àpats funeraris i els ‘pans dels morts’ que es portaven a l’església.

També hi ha indrets on per Tots Sants fan uns bunyols molt semblants als de Setmana Santa. La fruita confitada, que es conserva més enllà dels mesos en què es cull, també és present a la festa.

Amb els nous espais de sociabilitat, com els cafès, a partir del segle XIX, molts pobles van començar a fer-hi castanyades col·lectives, que s’acompanyaven amb begudes com la garnatxa o la mistela. A les zones de muntanya on se’n produïen, de vegades les castanyes que es torraven procedien de captes realitzades dies enrere per les cases del poble. En alguns llocs es menjaven al voltant d’una foguera feta al mig de la plaça amb llenya, que també s’havia anat a captar i que servia per torrar-les.

A les ciutats de fa cent anys, els cafès i les entitats van començar a organitzar rifes de castanyes, panellets i confitura. Els elements gastronòmics propis de la festa van passar a generar, doncs, un nou acte festiu amb ritual propi. Aquestes rifes, amb una dinàmica característica, sense butlletes i amb apostes orals, encara es fan a Reus.

En l’actualitat associacions i particulars celebren castanyades populars, a l’aire lliure, amb ball, parades de castanyes, coques, moscatell i altres begudes. La festa havia comptat també amb manifestacions de teatre popular. La peça més representada ha estat ‘Don Juan Tenorio’, tant en la versió original com en l’adaptació burlesca, als teatres, però també en versions de carrer, com a ball parlat.

La motivació de la festa ha canviat molt els darrers anys. La mort era, per als nostres avantpassats, un fet inevitable i natural. La mort dels vells s’acceptava, doncs, amb menys dramatisme que les accidentals o les de persones joves. Era, en tot cas, un fet quotidià. La gent moria a casa, acompanyada pels familiars, grans i petits, i pel veïnat. Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa.

No obstant això, la societat actual ha deixat de tenir una relació propera amb la mort quotidiana, fins al punt que hom reclama la necessitat d’una nova pedagogia. La mort natural ha esdevingut una cosa que s’amaga, que succeeix fora de l’entorn diari, que pot passar desapercebuda per als infants. Les morts catastròfiques, en canvi, se’ns mostren contínuament als mitjans de comunicació.

Perdut el sentit sagrat dels avantpassats, els difunts esdevenen bàsicament personatges de fantasia que fan por: morts vivents, esperits i fantasmes. I les visions contemporànies del més enllà es construeixen sobre un sincretisme de creences i personatges.

Sense aquest canvi de mentalitat no es pot entendre la ràpida acceptació d’altres models de festa, com el Halloween, que fan de Tots Sants una festa lúdica que utilitza elements heretats de les tradicions centreeuropees, com les carabasses o els llums. Aquestes festes no fan referència a la idea dels difunts familiars, sinó a un seguit de personatges de la literatura fantàstica o el cinema. Una celebració que més que recordar els difunts juga amb un imaginari banalitzat, i per tant més fàcilment assumible, de la mort.

Text extret de http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=d3ed5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d3ed5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=2174352101fd7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Imatge extreta de http://lamentable.org/?p=4061