'L'associacionisme popular festiu' (II), de Bienve Moya

Segon lliurament de l'article de l'escriptor Bienve Moya i Domènech 'L'associacionisme popular festiu', publicat a la revista 'Canemàs. Revista de pensament associatiu', núm. 1, estiu-tardor 2011. Diu així:

(...)

Nous patrons, el parc temàtic

L’altre nou patró suposat, més espuri encara que el primer, tendeix a donar a les celebracions tradicionals format de parc temàtic, d’un sospitós historicisme pseudomedievalitzant i escandalosament anacrònic. Aquest nou patró actua principalment sobre les celebracions socialment més dèbils amb la finalitat d’orientar aquelles celebracions d’escassa tradició local cap a un barruer turisme de temporada festiva. Dic celebracions de tradició dèbil referint-me a activitats nascudes per emulació de poblacions veïnes i endegades a l’empara de sectors amb poc arrelament ciutadà. Aquest fenomen, lligat a l’avenç del dit turisme cultural, festiu, enològic, agrari, etc., ha augmentat de forma exponencial en tot el territori. El fenomen, en principi, no ha de ser necessàriament negatiu, i pot arribar a ser positiu i tot en aquelles poblacions que poden mantenir un alt grau de genuïtat i control social de la festa a través de l’associacionisme de rel popular. Però no és el cas d’altres festivitats en les quals la festa i l’associacionisme que les suporta tenen menys arrelament social, i en les quals més dèbils són els ressorts de control local (l’associacionisme de rel popular que les hauria de justificar). En aquests últims casos, un pot advertir com d’any en any té lloc, en la gran majoria dels casos, una incessant incursió comercial de molt baixa qualitat, qualitat artística i qualitat comercial. No cal ser gaire observador per comprendre que les relacions entre festa i atracció turística, i el seu aprofitament econòmic, poden afectar la mateixa rel de la societat local i la festa que celebra. Un exemple de la problemàtica que s’exposa són les anomenades fires medievals que sorgeixen com bolets a l’empara dels neopatrons de suposada modernitat. Algunes d’aquestes fires partiren de guions creats per actius locals relacionats amb l’associacionisme popular i, mentre els medis locals poden abastar tot el que mou la celebració, funcionen. Però arriba un punt en què l’activitat local no dóna per a més i entren en joc empreses de suspecte qualitat artística i de més dubtosa professionalitat, creades ad hoc. Aleshores, el que en els seus orígens havia estat una activitat festiva que també satisfeia els interessos del petit turisme local, mancada de control local i de qualitat artística, que no donen les empreses mercenàries, llogades per estimular un fraudulent i acrònic historicisme, aquestes fires acaben esdevenint una mera anotació als periòdics en l’apartat d’oci cultural de cap de setmana. Anotacions que, sense criteri, esdevindran simple pintoresquisme folklòric.

Un cop d’ull a l’estat actual de la qüestió

Com ja hem anotat més amunt, va ser a cavall entre les dècades dels setanta i dels vuitanta —coincidint amb la represa del règim democràtic— que sorgí a tot Catalunya un intens moviment de recuperació de la cultura festiva de rel tradicional. Aquest moviment que entroncà i sovint revitalitzà la vella cultura de l’associacionisme festivopopular —sobretot a l’àrea de més influència de Barcelona— prengué com a bandera algunes activitats de la festa tradicional poc conegudes fins aleshores per la generalitat de la població catalana. De fet sempre se les havia considerat com a elements territorials no hegemònicament nacionals, com s’admetia sense qüestionar-ho, per exemple, amb la sardana. Parlem d’activitats com els castells, els diables i tots els altres balls i entremesos festius tradicionals dels quals la regió del Camp de Tarragona —en la seva accepció més àmplia, que inclou el Baix i l’Alt Camp més el Penedès i el Garraf— en posseïa una gran col·lecció. No vol dir que a la resta del Principat no existissin o no haguessin existit produccions semblants en un altre moment històric, però el cert era que a partir dels seixanta, sobretot a partir de la popularització de la televisió i l’utilitari com a elements dinamitzadors per a l’oci popular, a poc a poc havien anat llanguint com a valors culturals i foren relegats a l’apartat de «costums i formes d’oci pintoresc i decadents i de poc prestigi social». En canvi per raons d’ordre socioeconòmic —que aquí no citarem perquè farien aquest article massa extens—, en la majoria de les poblacions mitjanes de la citada regió del Camp de Tarragona no s’operà d’aquesta manera. Els practicants i animadors de balls i entremesos, que havien deixat de ser un costum prestigiós en la majoria del Principat, en les viles i ciutats mitges del Camp de Tarragona (Reus, Tarragona, Valls, Vilafranca, Vilanova, Sitges, el Vendrell, Torredembarra, etc.), sobretot a partir de finals dels setanta, participaven d’una gran complicitat amb la resta de moviments culturals i socials de la població, situació força allunyada, insistim, de la que generalment gaudien en aquell moment (amb les honroses excepcions de Berga, Olot, Solsona i un curt etc.) els conreadors de la cultura tradicional en altres indrets del Principat. Altrament, en els territoris ressenyats ens trobàvem davant d’uns elements festius molt dinàmics i que comptaven amb la presència del risc i de l’èpica com a components principals del joc, característiques que els feien —i continuen fent-los— molt atractius i del gust de la joventut: els diables i els castells, la recuperació de la gralla associada a l’afecció a la nova música folk, dracs i altres baluernes de foc, falcons, festes de bous, etc. No sabem —i està per estudiar— fins on va afavorir aquesta vitalització del moviment la persistència, encara que deteriorada per efecte de la dictadura, del vell associacionisme de caràcter ateneístic popular de tradició obrera i camperola (cal recordar que som en territori de la Unió de Rabassaires). Com a anècdota relacionada amb l’última nota —no sé fins a quin punt il·lustrativa— de la possible relació existent entre els balls populars i els sectors socials que encara durant la dècada dels cinquanta el mantenien, podem corroborar que a Vilanova i la Geltrú els membres del ball de bastons local, així com els seus mestres de dansa, continuaven sorgint de les fàbriques del tèxtil local, com ho havien fet amb anterioritat a la Guerra Civil.

(...)

Article extret de http://www.ens.cat/canemas

Imatge extreta de http://mediumaevum.tumblr.com/post/22710573661/medieval-helmet-reproduction-patti-smith-dream