Llibres: 'A PEU PER LA SEGARRA (1962)', de Josep M. Espinàs

A PEU PER LA SEGARRA (1962).
Espinàs, Josep Maria

Edicions La Campana
Any d'edició: Dopesa (1972). / La Campana (2000).
Preu: 12,48'- €
Número de pàgines: 216.

Josep M. Espinàs.

Barcelona, 1927. Ha construït una obra literària de gran abast. S’inicià com a novel•lista, gènere en què ha obtingut els premis Joanot Martorell i Sant Jordi. També guanyà el Víctor Català per a llibres de contes. Més endavant tornaria a la ficció amb la novel•la 'Vermell' i passa i el llibre de narracions 'Un racó de paraigua'. Ha fet una singular aportació a la literatura de viatges fent nombrosos recorreguts a peu per diferents territoris de Catalunya, Castella, Andalusia, Galícia, el País Basc, el País Valencià i Mallorca, entre d'altres.

Entre els seus títols més destacats sobresurten tres llibres de contingut autobiogràfic: 'El teu nom és Olga', traduït a vuit llengües, 'El nen de la plaça Ballot' i 'Inventari de jubilacions'. S’hi ha sumat 'Temps afegit', breu creació literària de moments diversos que pot ser considerada com un autoretrat. 'Relacions particulars' és un relat del tracte personal que ha tingut amb Cela, Pla, Delibes, Sagarra, Foix i Espriu; 'El meu ofici', una incisiva reflexió sobre la relació entre els oficis i la societat i, 'I la festa segueix' continua la línia literària autobiogràfica de 'Temps afegit'.
Últimament s’han recollit en llibre-CD, amb gran èxit, 'Les 26 cançons infantils'.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

'CERVERA, PUNT DE PARTIDA' -fragment del llibre-.

Arribo a Cervera el dimarts dia 7 d'agost de 1962, a quarts de vuit del vespre.

El primer que faig és buscar una fonda on, a més de sopar-hi i dormir-hi aquesta nit, em guardaran el cotxe durant els dies que voltaré a peu per la Segarra.

Si volen, és clar, i a la Fonda Bonavista volen. (Del sopar, d’un café, de dormir i d'esmorzar l'endemà, me'n cobraran 74 pessetes.)

Tanco el cotxe en un magatzem, i de cop em sento absolutament lliure -i alhora lligat a emprendre el camí imaginat ja fa temps.

Passejo per Cervera. Cervera és una de les ciutats que, en conèixer-les, més impressió m'han fet.

La meva primera aproximació a Cervera una mica seriosa es produí en la primavera del 1956, quan corria el país per tal de preparar una série de reportatges sobre ciutats de Catalunya, que m'havia encarregat El Noticiero Universal. Això em va ser molt instructiu, i a Cervena hi vaig arribar amb Joan Hernández Pijuan, que feia els dibuixos per al diari.

He tornat a fer com aleshores: aturar-me abans d’entrar-hi. La velocitat és l'enemiga de l'assimilació i no és pas el mateix veure Cervera -com s'estira damunt del turó, com s'acosta- des de la finestra d’un cotxe, que aturar-se, baixar del vehicle i estar-se una estona palplantat de cara al fris allargadíssim de la ciutat, només pendent de la contemplació, amb les mans i el cervell deslliurats de qualsevol altra feina. Per a veure fisicament les coses, per a «saber» esquemàticament com són, la velocitat -que no ens permet passar de la superficie- no és un obstacle. També n'hi ha prou amb un cop d'ull per a conèixer el títol i el nom de l'autor escrits en el llom d'un llibre. Però si volem anar una mica més endins, cal sotmetre's a la llei del temps. Només amb l'ajut del temps s'aconsegueix la impregnació de la realitat, i aquesta impregnació és el resultat desitjable.

Més i tot: indispensable, si es tracta d'una realitat com Cervera.

Vista, doncs, de la carretera estant, amb la perspectiva que dóna la distància, i amb la calma que dóna la immobilitat i la solitud, Cervera fa un efecte impressionant, i teniu la sensació que comença a explicar-se ella mateixa -a través de la seva situació geogràfica i del seu perfil històric.

Un cop ciutat endins, no ens sembla que aquesta Cervera del 1962 sigui massa diferent de la Cervera de sis anys enrere, i és que no hi ha cap millora ni cap modernització «afegida» que pugui canviar -ara ni mai- la constitució bàsica de la ciutat: perquè és impossible canviar-ne el marc geogràfic, que l'ha dibuixada definitivament, i és igualment impossible (llevat d’un atac de bogeria col·lectiva) enderrocar-ne tot el gruix d'història petrificat.

No estaria gaire justificat, doncs, que em copiés a mi mateix repetint aquí les consideracions sobre Cervera que vaig publicar a Ciutats de Catalunya. D'altra banda, els monuments -tan notables- segueixen emplaçats com sempre, i la seva descripció més válida no será la meva, sinó la de les guies artístiques d'acreditada solvència. De fet, ara sóc a Cervera com a pura plataforrna de sortida cap a les terres de la comarca.

El passeig, però, em retorna l'enorme suggestió ambiental de la ciutat. Des de la fonda, al peu de la carretera, fins a l’altra punta de la població -seguint la cresta- -l'itinerari té una característica ben singular: es retrocedeix progressivament en el temps. Aquí mateix hi ha l’església de sant Antoni, que si conserva una part gòtica es presenta visiblement amb una façana barroca del 1787. Una mica més enllà trobem la Universitat, construïda una mica abans del 1718 fins al 1740. Avançant ja pel carrer Major, hi ha la Casa de Caritat, antic convent de jesuiïes bastit el 1607. Aquí va estar-s'hi Balmes, i aquí, en unes dependències anteriors del monestir de Santes Creus, hi reuní el Parlament el príncep Ferran (1468). Després del Museu i de l'Ajuntament ens acostem a l’església de Santa Maria, gòtica, dels segles XIII-XV. I al capdavall, les ruïnes del Castell, conquistat als musulmans per Guillem Ramon de Timor l’any 1026. En arribar al final del passeig arribem, curiosament, a l'origen de la ciutat.

Naturalment que al llarg d'aquest itinerari hi figuren d'altres punts molt considerables, que no guarden el rigor cronològic, però les fites que he assenyalat són prou significatives.

Tot el carrer Major és interessant, des que comença davant del "Círculo de Cervera", a tocar d'una torre de l'antiga muralla, fins a la plaça de l'Ajuntament. Els porxos, les cases senyorials, les botigues, tot és harmònic. I tot es beneficia de la discreta corba que fa el carrer, que essent estret respira, però, una vida natural -perqué també la història és, aqui, una manera natural de ser. Pere I hi presidí les Corts el 1202, i Pere IV les hi reuní el 1359.

Busco la Biblioteca, i la trobo poc abans d'acabar-se el carrer. La Biblioteca Popular està integrada en una edificació que és la seu del Centre Comarcal de Cultura, que acull també el Museu Comarcal i l'Arxiu Històric. Aquest conjunt d'institucions és extraordinari, i la visita -que em facilita cordialment la bibliotecària, Montserrat Niubó- -m'omple tant d'admiració com de recança. La gent s’ha acostumat a passar de llarg per Cervera. Quina llàstima! El Museu és una auténtica meravella, que sorprendria els antimuseistes més convençuts. Tot és tan interessant, i está tan ben posat, que s'hi veu la má del senyor Duran i Sanpere, l'il.lustre cerverí que és una autoritat mundial en el camp de la Història. Jo sóc una persona corrent, no gens erudita, i potser per això el lector em farà cas si li recomano que faci una visita a Cervera i que, un cop a Cervera, passi la mirada per aquest Museu. No s'ho perdi.

Cervera suposa la coexistència d una vila pagesa, un nucli senyorial i un centre eclesiàstic. Una capital de comarca típica. Les relacions de la ciutat amb la comarca han estat sempre estretes. Agustí Duran i Sanpere, precisament, explica que, en començar el segle XVII, «Les partides de bandolers i de lladres de camí, fugitius d'altres comarques, cercaven a la Segarra refugi i amagatall, fins a fer perillosa la permanència en castells o masies isolades, i fins i tot en petits llogarrets desproveïts de defenses». L’any 1609, Perot Rocaguinarda era al castell de Vallfogona i poc després el «Negre d'Altarriba» -quins noms de bandit!-, «Tallaferro», Bernat de Rocallaura i d'altres tenien esporuguida tota la contrada. Afegiu-hi el pas sovintejat dels exèrcits de la Guerra dels Segadors i dels que després prenien part a la guerra amb França, i les violències que això comportava. La inseguretat del camp obligà a refugiar-se a redós de les velles muralles de Cervera, encara fortes, les famílies més exposades a les sobtades escomeses. A finals de la centúria, els paers de Cervera acusen un augment de població quan deien al Consell l'any 1697: "Ja veuen la quanta gent se retira a la present vila, i la molta més s'espera retirar-shi». Els senyors que shi retiraven, i els que ja hi eren, són els qui donen el to distingit a aquest carrer Major, que n’ha conservat l'aire.

Però les muralles no han impedit que Cervera fos maltractada per la guerra, la pesta, fins i tot la llagosta. I si abans dèiem que les relacions de la ciutat amb la comarca sempre han estat estretes, també és cert que no sempre han estat cordials. L’entrada a Cervera, el 1706, d’Enric Darmdtadt, representant de l’arxiduc Carles d’Àustria, provocà un terrible saqueig, en el qual hi participà molta gent dels pobles de la rodalia. Sembla que l’animositat dels pobles veïns contra Cervera fou general. Si era atribuida a maneigs de Cervera. Els cerverins no gosaven sortir més enllà de les muralles, per no veure’s perseguits i maltractats. Duran transcriu aquestes paraules de Josep Corts: "Algunas villas convecinas, abrasadas del fuego de la emulación que de muchos años estaba abierto bajo de calientes cenizas (aunque siempre disimuladamente centelleaban), y como ya tantas nubes preñadas hubiesen reventado, en apretados soplos descubrieron lo ardiente de su fuego que cundiendo con tanta celeridad su voraz llama, aspiraban a la última ruina de Cervera". De tal manera que van arribar a demanar la desaparició de tots els privilegis de la ciutat. Penso que aquesta actitud es basava probablement, en raons socials i ecoòmiques.

No sempre hi ha hagut tanta pau, doncs, en aquest carrer Major, ni al carreró de sabaters, ni en aquests racons de la vella Cervera que, aquest vespre d’estiu, retrobem quan ve per la nit una ombra de misteri. Cervera ha estat una ciutat històricament dramàtica.

La Universitat mateix n’és una prova, o potser seria millor dir-ne una conseqüència. Em passejo per davant d’aquest inmens edifici, avui desnaturalitzat, pensant que concreta un moment difícil i contradictori en l’evolució de Cervera: no ha estat possible d’oblidar que la Universitat va néixer com una imposició de Felip V. D’uns anys ençà, la serenitat d’alguns historiadors ha posat, al costat d’aquest fet inicial, l’anàlisi dels aspectes positius que cal reconèixer a la Universitat de Cervera. Qui s’interessi per aquest tema, farà bé de llegir "La Universitat de Cervera", d’Artemi Folch, i "Felip V i la ciutat de Cervera", de Duran i Sanpere, dos llibres publicats en la col-lecció “Episodis de la Història”, de l’editor Rafael Dalmau.

Jo he passat la porta del solemne edifici, i he avançat en la foscor absoluta cap al gran pati interior. M’ha semblat entreveure-hi un camp de bàsquet, però tot es perdia en la negror. El silenci en canvi no és total. Sento perfectament un concert de piano, que transmet la televisió. No puc precisar on és l’aparell. Més parats que jo es quedarien si el sentien Jaume Balmes i Narcís Monturiol, Milà i Fontanals i el general Prim, que en d’altres temps van passar també aquesta porta.

Com que, aquesta vegada, no he vingut a Cervera a inventariar la ciutat, no a fer-ne cap mena de guia o resum, em deixo dur per l’atzar, i no dedico tant de temps al Santíssim Misteri com a regirar llibres vells, i al capdavall m’assec a l’aire lliure, en una de les quatre cadires d’un bar, fruint de la fresca. El fum de la pipa surt disparat cap amunt, endut per l’airet que corre. L’airet i la fresca d'aquesta nit d'agost, a Cervera, em fa pensar en el sol que demà -i durant deu dies- em caurà a les espatlles pels camins esbatanats de la Segarra.

Fa una mica de mandra, doncs, encauar-se a la fonda. En una altra cadira, un home gros, francament gros, es fuma una fària, i la llum. del carrer fa que l'ombra de la fària li marqui com una negra cicatriu a la galta, o com si la boca se li hagués esqueixat estranyament cap a un costat.
Allargo l'estona repassant algun dels personatges que he trobat anomenats Cervera. Gairebé tots són nobles nascuts al segle XII o al segle XIII, la qual cosa fa molt de respecte. Els més notables duen, repetidament, el nom de Guillem de Cervera i Ramon de Cervera. No hi manquen dames, i en aquest cas exhibeixen noms tan extraordinaris com Eldiardis o Esclaramonda. Tot plegat té un perfum. medieval tremendament suggestiu, sobretot per als qui, com jo ignorants dels fets històrics, ens enlluernem amb la resplendor de les paraules. El més famós Guillern de Cervera tenia una fillastra que s'anomenava -i el nom és una autèntica sorpresa- Aurembiaix. Un altre Guillem de Cervera és el trobador conegut també per Cerverí de Girona.

A mesura que la fària es crema, la cicatriu que l'home gros té a la galta es va reduint.

La pau estival és agradable. Els Bancs són tancats, i pel carrer passa, de tant en tant, sense gaire pressa, algù que deu anar camí de casa.

D'un exemplar de la revista Segarra, a la Biblioteca, he copiat la crònica que explica l'estupefacció que produí a la gent de Cervera, al segle XVI, veure passar un elefant. Corregeixo discretament l’ortografia del testimoni, mossèn Baltasar Sansa, beneficiat de la parròquia de Santa Maria:

«A 23 del present mes d'agost de l'any 1551, passant lo Príncep d'Hongria, Maximià, i sa muller, filla de l’emperador Carles, per Santa Coloma, per causa de les carretes, tantes eren les que portaven, vingueren a passar per la vila de Cervera portant amb elles un elefant, la més gran de totes les bèsties, de cinc o set anys d'edat. Era més gros i gran que dos bous, amb una trompa al nas que li arribava fins a terra. Llançava aigua per lo nas quan havia begut. Feren-li voltar la vila, i tornant a la posada de Sant Antoni, com trobés la porta tancada amb una barra travessera, i tres baldes, i dient-li lo qui cavalcava sobre ell: "No hi haurá posada per la Vostra Altesa", lo dit elefant, sentint això, ficà lo cap a la porta sens molta vigor i trencà la barra travessera, molt grossa, com trencà també les arnelles de les baldes. Així entrà ell amb lo indio que el cavalcava. Cosa molt admirable. En fai fe, jo Baltasar Sansa, cum oculis meis viderim, de lo acabat de dir. –L’animal tindria més de vint pams d'alt, lo cuiro de color cendrós i sense pèls, tenia dos queixals llargs que voltaven fins a mig nas, tenia orelles de dos pams i mig a dos caires, los ulls molt petits, com un porc, les cames i cuixes iguals a les de l'home. Portaven-lo a Barchinona per a embarcar amb lo Rei d'Hongria i sa muller la Reina».

És curiós que l'elefant, que per la seva trompa és un animal cap-i-cua, fos vist per primera vegada a Cervera precisament l'any 1551... que és un any, a més, que té forma d'elefant.

No espero que el viatge que estic a punt de començar em proporcioni sorpreses d'aquest volum.
Miro amunt i avall, i el carrer està solitari. L’home de la fària ja no hi és. M'alço i refaig el camí cap a la fonda. Demà caldrà llevar-se aviat, i recordo la conversa que he tingut, al vespre, en passar per la Cooperativa del Camp. Se m'ha acudit de preguntar:

-A quina hora sortirà el sol, demà?

-Almenys a dos quarts de set -m'han dit.

No m'ho he cregut, i segur que se m'ha notat. Un altre home present ha corregit el primer:

-A les cinc, sortirà.

Aleshores el primer ha protestat:

-A veure si ens entenem: parlem de l’hora oficial o de l’hora solar?

I em mirava, esperant la meva resposta, però me l’he estalviada. Inesperadament, d'una finestreta ha sortit una veu estentòria que ha cridat, amb una precisió inapel-lable:

-A les cinc hores cinquanta-un minuts!

Penso que aquests dies descobriré una pila de coses que no les canviaria pas per un elefant.

Clica aquí per llegir altres fragments del llibre.

Biografia extreta de http://www.edicionslacampana.cat/index.php/llibres/171

Entrevista a 'Via llibre' a Josep M. Espinàs extreta de http://www.tv3.cat/videos/3806251/Josep-Maria-Espinas

Fragment extret de http://www.elsgnoms.com/Segarra/Espinas.html