Història recent del Carnaval de Solsona (1971-2012)

Dins la llarga història de la ciutat de Solsona, i especialment en l’apartat de festes populars, l’any 1971 és un any especial, doncs es recupera la festa del Carnaval.

L’any 1936, el General Franco va dictar a Burgos una ordre de prohibició de tots els carnavals dins l’àmbit de l’estat espanyol. Si bé en algunes poblacions es continuaven fent unes festes molt populars i concorregudes amb el nom de Carnaval, a totes els hi faltaven les parts essencials de la festa en si.

A Solsona, un grup de joves es van organitzar per fer actes populars i culturals. Era l’any 1971 quan varen decidir, amb el suport de la població i sobretot de les autoritats locals, fer arribar de nou després de 35 anys el rei Carnestoltes, llegir un sermó crític i crònic, i cremar, finalment el ninot del rei el dimecres de cendra, acte conegut com l’enterrament de la sardina.

Així que, Solsona, aquella ciutat tranquil·la i assossegada, d’una calma total i un silenci que impressiona més que la seva Catedral, es va convertir durant una setmana en un mon al revés. La música sorda el dijous gras, fou la primera manifestació sorollosa del Carnaval Solsoní. (i tot davant dels nassos del dictador!)

La festa, fou un èxit. Aquell rei, no sols va arribar a la Ciutat i va morir-hi, si no que el seus successors encara ho fan avui. El 1971 fou l’ inici d’una llarga història que un diari ja desaparegut va titular com “la alegre subversión de un pueblo con sede episcopal”.

Durant molt temps, la festa ha conservat la forma, però també n’ha modificat molts continguts.

Així, l’any 72 es va instaurar per primera vegada l’elecció de la “miss forastera de fora”, paròdia dels concursos de simpatia en que els ajuntaments elegien una noia de la burgesia que estiuejava cada any a la ciutat.

A l’any següent, es recuperaven les contradanses, ball que es mofa dels antics balls de saló.

TVE va emetre per primera vegada l’enterrament de la sardina en el prestigiós programa de Narciso Ibáñez Serrador “Un, dos, tres, … responda otra vez” (el de la Ruperta, saben?). Va ser en un programa dedicat a Juli Verne, emès a la primavera de l’any 1973.

Solsona és coneguda per la seva àmplia tradició gegantera. No en va, dels tallers que els Srs. Casserras tenen en aquesta ciutat, surten multitud de gegants i d’altres formes folklòriques per a tota la península. Doncs bé, d’aquests tallers varen sortir unes rèpliques quixotesques dels gegants de la Festa Major de Solsona, i ràpidament el ja desaparegut mestre Roure, va composar un popurri de pasdobles anomenat “el Bufi” que s’ha convertit en l’himne del Carnaval, himne que van xiuxiuejant petits i grans a casa i al carrer.

A l’any 75, per a més inri, es va rebre una subvenció de 50.000 pts. del Ministerio de Información y Turismo.

A mesura que han passat els anys, s’han anat afegint actes i elements folklòrics al Carnaval. A l’any 78 apareix el Gegant Boig, patriarca de la família més coneguda de la comarca.

A l’any 78, aquesta festa fou declarada d’interès turístic, i a l’any 86 va arribar la polèmica … sobre la penjada del ruc. Segons la llegenda, a Solsona varem enviar un ruc a menjar-se les herbes que creixien al campanar de la Seu solsonina. Però, es clar, al ser l’escala tan estreta, els encarregats varen decidir de fer pujar el pollí penjat … del coll, com no. (No fa falta dir com va arribar el pobre ase al capdamunt del campanar.) Diuen que el sentit de l’ humor comença quan un sap riure’s d’ ell mateix, i es per això que per Carnaval es penja un ruc del campanar (aquest de peluix), (el ruc, és clar). Però algunes persones, gràcies a unes imatges emeses en alguns informatius, el varen prendre per a un veritable ruc, que mentre agonitzava no podia aguantar més la bufeta i la buidava tota, dutxant així a tots els presents amb els seus residus líquids, i denunciant tant macabra festa als apartats de cartes als lectors de rotatius com La Vanguardia o El Periódico, pretenien salvar a l’ase de tan esgarrifós final, originant tal polèmica que es va impulsar la festa cap a una de les seves etapes més productives, convertint la penjada en un dels actes estrella del Carnaval gràcies a aquesta propaganda. Cal dir-vos però, que el que sortia (i encara surt) de la dallò del ruc, no és més que aigua, i no és que el ruc agonitzés, si no que la veu agonitzant d’aquell ruc era ni més ni menys que la imitació que duia a terme un mestre bramador de la comarca.

En l’actualitat, celebrem el Carnaval durant nou dies i te més de 40 actes. N’hi ha per a tots els gustos i edats, des d’una bona fartanera, on el menjar per excel•lència és el porc, a un concurs infantil de disfresses amb una participació de més de tres-cents nens disfressats.

També podem senyalar que l’apartat cultural no ha quedat abandonat. S’han editat les músiques de la festa en LP, CD i casset. Anualment, s’edita un vídeo i es convoquen tres concursos de fotografia i un pel cartell anunciador.

L’any 95 es va encunyar una moneda de plata commemorativa de la 25na. arribada del Carnestoltes, i s’ha editat un àlbum de cromos, un llibre amb els primers 25 sermons que s’han llegit cada diumenge de Carnaval, una editorial solsonina ha editat un llibre que repassa tots aquests anys d’història del nostre Carnaval, (presidents de l’associació, actes i esdeveniments destacats, Matarrucs d’honor, Carnestoltes,…).

Personatges il·lustres han vingut a penjar el ruc i a llegir el pregó de festes, i s’ha participat en gran nombre de programes de televisió i ràdio.

No fa pas falta dir que podríem estar escrivint anècdotes viscudes durant tots aquests anys, però, afortunadament, això podria ser inacabable.

Esperant que tota aquesta parrafada els hi hagi servit per entendre mínimament aquesta festa.

Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

Text, fotografies i cartells extrets de la pàgina web del Carnaval de Solsona, http://www.carnavalsolsona.com/