Racons de Cervera: EL POU DEL GEL

L'existència de pous de gel degué ésser general i durà centúries. En alguns indrets els pous de gel eren indústries ben organitzades i remuneradores. L'Avençó, d'Aiguafreda, Sant Marçal, del Montseny, o Sant Llorenç de Morunys, tingueren bona anomenada i una gran irradiació comarcal. A la rodalia de Cervera molts pobles encara els recorden o, si més no, conserven el nom i ruïnes del pou com una antigalla que fa somriure els vells i de la qual els joves se n'admiren.

El pou del gel de Guissona encara és sencer al terme de Robiol; el de Tàrrega, actualment enrunat, era al peu del castell; així com a ran de la torre romana que presideix el poble de Castellnou d'Ossó, hi havia el pou corresponent. Els molins deixaven un cap de la peixera per a recollir-hi el gel al fort de l'hivern. Perquè existien dues menes de indústries: la de la neu, empouada en dipòsits fets a propòsit, i la del gel, tallat a lloses en basses de poca fondària.

A Cervera tant els pous com les basses de gel tenen una història llarga. Comencem per referir-nos al gran pou de la neu que encara es conserva.

Al començament del segle XV, mentre s'estava treballant en la construcció de l'Església parroquial, fou construïda una cisterna destinada a recollir les aigües de les teulades de l'església, de la Paeria i de les cases que hi eren veïnes. Aquesta cisterna, tota ella de pedra picada, havia de tenir un bocatge ben treballat, i tothom en podria pouar aigua. Això succeïa l'any 1400. Dos anys més tard, encara hi havia a la plaça formada davant el portal de Santa Maria, la runa eixida de l'excavació de la cisterna.

Molt temps després, a la fi del segle XVI, aquesta cisterna fou englobada dins d'una gran volta que ocupa tota la placeta, amb una altura considerable, destinada a guardar la neu de l'hivern, per tal de poder-ne disposar a l'estiu. Aleshores l'ampit exterior de la cisterna desaparegué i fou substituït per una finestra del soterrani de la Paeria, amb corriola i galleda, justament a l'indret on hi havia la presó i les seves múltiples reixes. Fins a la fi del segle XVIII, aquest pou del gel o de la neu acomplí el seu servei ciutadà, tal vegada més actiu durant el temps de la Universitat.

El Consell municipal arrendava cada any la venda de la neu i en fixava el preu i l'indret on podia ésser venuda: des de l'església de Sant Joan de Jerusalem en avall i des del convent de Sant Agustí en amunt; temps després, aquest segon indret fou mudat a Capcorral, des de la capella de Santa Anna a la de Sant Miquel. Ningú no podia vendre gel si no procedia del pou comunal, i el Consell rebia dos diners per cada lliura de gel venut. El convent dels PP. Dominics tenia el privilegi de rebre gratuïtament el gel que necessitava, pel fet d'haver cedit a la vila el pou particular que tenia. El principal consum era degut al gust per certes begudes, i per això el mateix arrendatari del gel ho era de l'aiguardent.

Amb els anys, la recollida i l'administració de la neu i el glaç prengueren una reglamentació minuciosa. En el repartiment eren preferits aquells qui havien pres part a portar neu al pou. La venda no podia iniciar-se abans que el Consell ho acordés; l'arrendatari rebria el glaç dues vegades el dia a l'hora fixada, al matí de 5 a 6, i si calia, a la tarda de 4 a 5.

A més del pou comunal, trobem l'any 1608 el pou de glaç d'en Bonjoch, i més endavant les basses de gel dels molins del Grau, de Fillol i de Sant Pere dels Arquells. Durant el segle XVIII, en temps de secada, la vila era proveïda de glaç de Bellmunt i fins i tot n'arribava de Sant Llorenç de Morunys.

Avui dia, el pou del gel, aquell del davant del portal de l'església de Santa Maria, subsisteix sense tenir cap aplicació pràctica. Algun cop ha estat objecte d'exploració i gairebé podríem dir que de visita arqueològica.

L'exploració més significada fou segurament la que tingué lloc l'any 1913 en obsequi de mossèn Sanç Capdevila, aleshores rector de Sant Martí de Maldà, arqueòleg i historiador, que morí jove essent canonge de la Catedral de Tarragona. Aleshores, tan oblidat era el pou del gel que ningú no sabia ni per on s'hi entrava. Els visitants ho feren per la trapa de la coberta, gràcies a una escala de corda que quedava penjada i oscil·lant per aquella foscor misteriosa. Mossèn Sanç Capdevila publicà a "Lo Pla d'Urgell" una pintoresca ressenya d'aquesta excursió, en la qual feia destacar la sorpresa de la descoberta al mateix temps que la inseguretat del descens, que semblava inacabable. Relatà mossèn Capdevila les històries que eren contades referents al pou del gel i el drama intrigant d'un home abandonat en altre temps en un passadís de la presó, els ossos del qual els visitants encara trobaren escampats per terra. Després, la visita ha estat repetida diverses vegades amb un xic més de preparació i d'experiència.

Les obres de restauració de la Casa de la Ciutat, començades suara amb tant d'encert, donaran ocasió de fer accessible per l'interior de l'edifici el llegendari Pou del Gel, possible atractiu d'un nou itinerari turístic de la ciutat.

Text extret del "Llibre de Cervera", d'Agustí Duran i Sanpere, editat l'any 1977 per l'Editorial Curial de Barcelona.

Imatge: quadre 'Dona recollint neu', de Diego Rivera, extreta de http://lacomunidad.elpais.com/psico/2009/1/10/los-desgraciados