Dracs a Barcelona

N'hi ha alats, de grans goles i llengua temible, amb escames acerbes, mirada ferotge i ànegues de grapes imposants. D'altres presenten expressió menys amenaçadora, manquen d'ànegues i ales, i el seu cos evoca la sinuositat de la serp o el nerviosisme de la sargantana. Apareixen en llocs insospitats, sotjant sota ràfecs, cornises i balcons, en llindes de portes, camuflades en làmpades, peanyes o picaportes, i comportant-se com a éssers rampants, grimpadors, orgullosos, sempre prestos a esgrimir les seves ungles ganxudes.

Així són els dracs que habiten a Barcelona, ja es tracti de representacions en pedra, forja, fusta, rajola, mosaic o trencadís. Són gairebé quatre-cents, i Josep Martínez, fotògraf andorrà establert a Barcelona, els ha localitzat i n'ha retratat un a un, després de quatre anys d'escorcollar façanes, explorar parcs i rebre bufs de confidents. "L'Eixample és la zona de la ciutat amb major densitat de dracs, possiblement perquè allà es van construir molts edificis modernistes, i al modernisme li agradaven els dracs", sosté Martínez.

Alguns exemplars figuren al costat de Sant Jordi, l'heroi cavalleresc patró de Catalunya, però d'altres estan sols, i els més es presenten aparellats o en grup, i difereixen sobre manera en mides, formes i actituds.

"La figura del drac, un ésser inexistent, seduïa molt en el modernisme, per tractar-se d'un personatge exòtic -explica l'arquitecte Joan Bassegoda Nonell, que va ser titular de la Càtedra Gaudí durant més de trenta anys-, i perquè el modernisme és una barreja del neogòtic i l'exòtic". Hi ha a la ciutat notícia de representacions de dracs des de l'edat mitjana; es troben exemplars a la catedral i en algunes esglésies antigues.

Però la singularitat que Barcelona aporta a l'univers cultural i iconogràfic del drac es deu sobretot a l'obra d'Antoni Gaudí, que va plasmar aquí dos dracs molt especials: el del trencadís del Parc Güell, i el de ferro forjat de la finca Güell, carregats, ambdós de gran simbolisme. "Els dracs de Gaudí estan extrets de la mitologia i de la història, i reflecteixen les idees del comte de Güell sobre la Renaixença: catalanisme, mitologia i religió", aclareix Bassegoda Nonell.

Així, el drac de la porta de la finca Güell és Ladón, fer guardià de l'entrada del jardí de les hespérides, que va anar mort per Hèrcules, segons narra el poema 'L'Atlàntida', de Jacint Verdaguer, que l'havia dedicat al marquès de Comillas, sogre de Güell. Aquest drac magistral, de més de cinc metres d'envergadura, amb goles i dents retallades, ales de ratpenat i cua|cola en espiral, sorprèn els turistes per la seva ferocitat.

I el drac de coloraines del Parc Güell és Pitó, la serp del temple de l'oracle de Delfos que, segons la mitologia grega, va caure morta a les mans d'Apolo, que la va enterrar al soterrani del temple, la qual cosa va acabar convertint-la en protectora de les aigües subterrànies. "El temple de Delfos era dòric, i per això Eusebi Güell va voler que les columnes del parc que va encarregar a Gaudí fossin d'ordre dòric", explica Bassegoda Nonell.

Però a l'exquisitat cultural dels dracs gaudinianos cal afegir el petit fita numèrica que en una ciutat occidental com Barcelona hi hagi tants dracs a la vista, entesos sempre en sentit ampli: dracs, cocodrils, serps, llangardaixos, salamandres, i rèptils i saures en general.

N'hi ha grans, mitjans i petits. Si s'exclou el debatut llom de drac de la teulada de la casa Batlló, el més gran resulta ser el del parc de l'Espanya Industrial (32 metres de longitud i 150 tones de pes) i el més petit és una parella enfilada en els tiradors|poms de les portes del Pati dels Tarongers, en el Palau de la Generalitat (deu centímetres i amb prou feines cent grams), segons la documentació recollida pel fotògraf Josep Martínez.

També són ressenyables les quatre dragonas de la pastisseria Foix de Sarrià (són de les poques féminas de drac representades a la ciutat); el famós drac xinès de la casa dels Paraigües de la Rambla, un edifici premodernista de Josep Vilaseca; els grans dracs gaudinians del temple de la Sagrada Família; o els cocodrils submergits en les aigües de la font de la plaça Espanya.

Captiven de tots ells, fins i tot dels més humils, els seus ulls altius i ferms. I es comprèn: la paraula drac ve del llatí draco, que procedeix del grec drákon, al seu torn derivat de la veu grega dérkomai, que significa mirar amb fixesa. Segons alguns erudits, aquesta qualitat explicaria la seva condició de guardià mític de donzelles i tresors -sistemàticament executat per déus, sants o herois-, encara que altres experts vinculen el combat llegendari entre el cavaller i el drac a mites indoeuropeus de lluita entre déus de la guerra i el drac demoníac bíblic-babiloni.

Per a Catalunya, aquest cavaller és Sant Jordi, que el 1456 va ser declarat patró per les corts catalanes, reunides en el cor de la catedral de Barcelona. És també patró d'Aragó, Anglaterra, Portugal, Grècia, Polònia, Lituània, Bulgària, Sèrbia, Rússia i Geòrgia, entre altres llocs. De Sant Jordi està més documentat el seu culte que la seva existència, però la llegenda el situa en el segle III, nascut a Capadòcia o Nicomedia, i màrtir per decapitació durant la persecució dels cristians per l'emperador romà Dioclecià. La seva llegenda va arribar a aquests lares en el segle XV.

Alguns dracs de Barcelona apareixen doncs al costat del Sant Jordi de llibres i roses que avui se celebra, mentre alguns altres exemplars són orientals, i denoten el gust pels elements exòtics de la burgesia catalana en els temps del modernisme. En aquella època la decoració era fonamental, així que els dracs podien campar a seus amples en mobles, portes, joies, cortines i vànoves. Els gusts actuals dificulten la seva subsistència com a element decoratiu a Barcelona, malgrat la població xinesa que creix i malgrat que un escriptor com Carlos Ruiz Zafón sigui d'ells un apassionat, i n'acostumi a portar un a la solapa.

Els dracs orientals -éssers sense ales però voladors- són personatges benèvols, carregats de saviesa, mentre que els dracs occidentals solen ser considerats malèfics. "El drac és un monstre inventat -recorda l'arquitecte Bassegoda Nonell-, per la qual cosa cada artista ha pogut apel·lar a la seva pròpia imaginació a l'hora de plasmar-lo, i per això són tan diversos."

El fotògraf Josep Martínez els ha perseguit llarg temps per captar el seu geni i figura, i ara els edita en un llibre titulat 'Drakcelona', en el qual surten tots. Una petita selecció d'imatges pot veure's també des del 22 d'abril fins al 7 de maig a la galeria Art Centre (Provença, 253). La seva cacera al drac continua activa, i prega la col·laboració dels lectors que puguin alertar-lo si albiren un altre exemplar amagat que hagi pogut escapar-se-li (drakcelona@gmail.com). En aquesta ciutat, els dracs s'agotnen als llocs més insòlits.

Text de María-Paz López, extret de http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100423/53912479478/casi-400-ejemplares-de-dragones-figuran-en-edificios-de-barcelona-sant-jordi-guell-park-guell-gaudi-.html

Fotografia d'un drac del passeig Companys de Barcelona, de Josep Martínez.