L'orígen del topònim 'Cervera'

El filòleg cerverí Albert Turull i Rubinat, en el seu llibre “Els topònims de la Segarra” (Publicacions del Centre Municipal de Cultura de Cervera, 1991, pàgs. 110-113) ens explica quins són els possibles orígens del terme 'Cervera'. Diu així:

Resumidament, són quatre les teories que miren d’explicar l’origen del nom de la capital de la Segarra.

En primer lloc, l’etimologia proposada per l’iniciador de la ciència toponímica a Catalunya, Josep Balari i Jovany, remet “Cervera” a la seva forma documental llatina, “Cervaria”, amb la qual efectivament apareix durant l’època medieval, i, al seu torn, relaciona aquesta “Cervaria” amb el mot “cervix”, entès com a “bescoll”. A favor de la hipòtesi hi ha la profusió del topònim, el qual gairebé sempre correspon a localitats situades dalt d’un coll o d’alguna forma orogràfica a la qual podria ser aplicada metafòricament aquella “cervix” de Balari. En contra seu, però, hi ha no solament la cronologia (és absolutament arbitrari el recurs al llatí en un topònim que trobem per primer cop al s. XI, per molt que, com és sobres conegut, els escrivans i notaris medievals llatinitzessin a la seva manera els noms propis en els textos escrits), sinó també una raó etimològica de pes: la dificultat –o impossibilitat- del pas “cervix”>”Cervaria”, ja que, com assenyala Moll, la forma sufixada del primer mot hauria d’haver estat una inexistent “cervicaria”, d’on no pot pas sortir “Cervera”. Avui aquesta hipòtesi està pràcticament descartada.

En segon lloc, i ja també tradicional, tenim la teoria que ha estat recollida, des d’antic, per l’escut municipal: “Cervera” com a “lloc de cérvols” (o “cervos”), en paral·lelisme amb els topònims sobre fauna del tipus “Cabrera”, “Xoriguera”, “Tordera”, “Llobera”, etc. A aquesta teoria s’abonen, en temps prou recents, tant Moll com Badia i Margarit, i també així ho feu, a finals del segle passat, l’historiador local Faust de Dalmases, qui ja esmentà, però desestimant-la, la tercera de les teories que hem d’exposar, que (salvant precisament aquesta seva anotació) és la més recent de totes.

Aquesta tercera hipòtesi proposa la interpretació de “Cervera” com un representant més de la llarga sèrie de noms de lloc segarrencs, del temps de la reconquesta, relacionats amb el món vegetal (arbres, arbusts, plantes, fruits). En aquest cas, “Cervera” no seria sinó una aplicació toponímica directa de la “servera”, variant femenina de “server”, que és un tipus d’arbre, també anomenat “sorbet”, del qual s’extrau el fruit anomenat “serva”.

Finalment, i ja fem quatre, és gairebé evident que, donat que existeix un lloc homònim força més al nord (al Vallespir), no podem pas descartar –ans al contrari, fer-ne una hipòtesi de les més probables- que la nostra “Cervera”, així com la del Maestrat valencià, sigui fruit d’un simple trasllat toponímic, immers naturalment en la història i les direccions de la reconquesta. És a dir, que tal volta el lloc que rebé directament dels cérvols o de les serveres el seu nom fou només l’actual “Cervera de la Marenda”, topònim que hauria estat copiat (traslladat) a la Segarra durant la reconquesta comtal, com tants altres noms de sobretot la Catalunya Nova i el País Valencià. Mai la importància actual dels llocs no ens ha de permetre fer pressuposicions sobre les relacions i l’origen dels seus noms, car aleshores aquestes pressuposicions no serien sinó pantalla de prejudicis; i això és perfectament aliè a la toponímia.

Com a recapitulació, doncs, podem dir que hom ha contemplat quatre hipòtesis sobre el nom de Cervera, i que de fet només una d’elles pot ser descartada. Pel que fa a les altres tres –procés de trasllat, referència a l’arbre dit “servera”, referència col·lectiva als cervos–, és difícil, si no impossible, decantar-se definitivament per una de sola.

Pel que fa a la demoníaca suposició, encara recentment posada per escrit (Lemoine, 194, referint-se a Cervera de la Marenda), que cal relacionar aquest topònim amb el grec “Kerberos”, “guardià de l’infern”, el silenci és sens dubte la millor actitud. D’altra banda, també recentment, Balañà ha inclòs Cervera dins de la seva dèria arabitzant: pretén aquest autor una derivació a partir dels mots de l’àrab clàssic “sirb”, “camí”, i “irà”, “la plana”, que, per bé que no sigui inversemblant des d’un punt de vista semàntic, és negada no solament pels escrits tardans dels musulmans de Catalunya, com ell reconeix, sinó sobretot per absolutament tota la nostra documentació, inclosa la més antiga.

Imatge extreta de http://lh5.ggpht.com/_jhzvcK7azkI/SttdwbikSEI/AAAAAAAACfg/YqB2RFF6ZsU/s800/cervol.gif