La Segarra, terra de ningú

"Guia de Catalunya"
Josep Pla
Edicions Destino
Barcelona, 1971
Pàgines de 176 a 179
La Segarra.

Els geògrafs ens diuen que la Segarra és una comarca de límits imprecisos i vagues. Alguns sostingueren que Igualada forma part de la comarca i, d’altra banda, s’hi ha desenterrat documents del s.XIV que parlen de Cervera com si fos l’Urgell. Tot plegat és absurd. Ens diuen , a més, que per formar-se una idea dels límits de la Segarra cal tenir presents, no pas solament els factors geogràfics, sinó els històrics i tradicionals. Molt ben dit. (…). El paisatge que es veu des de Calaf, a la comarca d’Anoia, és com el que es podem contemplar des de l’altura de Cervera; les terres de Verdú, a l’Urgell, com les de l’excel·lent panorama que ofereix el tossal, també urgellenc, de Maldà; com les que rodegen Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, presenten totes una característica inconfusible, per bé que no es trobin limitades per fites naturals: són terres de secà, més aviat magres, que produeixen un paisatge molt fi, una mica malencoliós, i sobre el qual es desenrotlla una vida molt sòbria i àtona.

La Segarra ocupa l’altiplà de la Catalunya central i és una unitat geogràfica i, per tant representa unes característiques econòmico agràries caracteritzades per la seva uniformitat (…). Administrativament el rodal segarrenc és un veritable galimatias. Es troba format per part de les províncies de Tarragona, Lleida i Barcelona; té pobles en els districtes judicials de Cervera, Les Borges Blanques, Solsona, Lleida, la Seu d’Urgell i Vic. Que hi farem! (…) Des d’aquest punt de vista, en fi, la Segarra és un mosaic de capçaleres de papers oficials, però ja comprendreu que això no té pas gens importància, i ací, més que de presència burocràtica, ens convé parlar de territori.

(…)

La Segarra no presenta ni relleus ni accidents geogràfics d’importància que li encomanin un caràcter especial. Ës un pais ondulat, trencat per linies de pujols rocosos que el travessen d’est a oest i que hi formen a la part alta superfícies planes, cobertes gairebé sempre de boscos. És possible, això no obstant, de distingir una espina dorsal de la comarca, amb dos grans altiplans, un que es decanta gradualment sobre les terres planes d’Urgell i el tàlveg del Segre, i un altre que caus sobre el riu Anoia.(…). Els panorames sobre l’aspre, sobretot els que es poden contemplar des de l’altiplà de Calaf i l’amplada de Sant Ramon i la Manresana, tenen horitzons dilatats d’una gran bellesa, i, en dies clars, d’aire sec, una qualitat cristal·lina, com una incisió sobre un vidre verdosenc, molt tènue, gairebé trencadís, com un record flotant en un somni vague.

És curiosa la pervivència a la comarca del període de la seva entrada a la Història. Durant mig segle (la primera meitat del s.XIII) la Segarra fou una marca, és a dir, frontera entre el comtat de Barcelona i la moreria peninsular. Tortosa fou conquerida l’any 1148 i Lleida el 1149, i aquell any quedaren totes les terres de la Catalunya històrica sota la sobirania del comte Ramon Berenguer IV. Però fins aquest moment la Segarra fou una terra de ningú, sense cultivar, erma, despoblada, coberta de vegetació espontània. Aquests rodals eren anoomenats metafòricament “peluts o pilosos”, que eren defensats pels cavallers de la marca – origen dels marquesats. En els punts estratègics de les marques s’hi aixecaven les talaies o “guàrdies”. Una infinitat de noms recorden aquests avatars. El nom antic de Santa Coloma de Queralt fou Santa Coloma de Ça Marca, ací hi ha Savallà del Comtat, la Guàrdia Pilosa i la Guàrdia Lada, així com Montbrió de la Marca, Sant Salvador de Guardiola, Fuarda-si-venes i la Guàrdia de Blancafort. Aquests camps de guerra, terra de lluites s'emplenaren de castells i de casals forts aixecats pels homesque les portaren a cap, de manera que no hi ha poble ni poblet de la rodalia que no contingui una o altra venerable ruïna d’algun casalot senyorial, amb algun detall arquitectònic admirable, testimonis de jurisdiccions particulars o donacions reials. (…). La Segarra, en els seus inicis, fou, doncs, una font de sang blava, com ho fou la marca pirinenca un segle abans. Els cavallers del Temple estigueren a les senyories de Granyena, Vallfogona i Belltall; els de l’Hospital a Passanant, Cabestany i Biure; aquí hi ha la senyoria de Santa Coloma, després comtat; la dels Cervera, a Verdú, que passà a Poblet; les de Montoliu, Forès i Conesa, que passaren a Santes Creus; les cases de Cardona, Copons, Erill, Eimeric i Boixadors, i la baronia de Vallbona, de la qual és titular l'abadessa de Vallbona de les Monges, el cèlebre cenobi de la Segarra. Que n’hi ha d’història en tots aquests noms insignes!

Imatge: Torre del Moro, a Cervera

Autor: Carles Tarsà